Josep Manuel San Abdon ressenya La causa del periodisme de Joan Julibert a 3x4.info

Joan Julibert és professor de l’assignatura Anàlisi dels discursos dels mitjans de comunicació en la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Ha estat subdirector durant cinc anys del programa 8 al dia de 8TV i de l’informatiu Migdia de la mateixa cadena. Ha treballat també a Els matins de TV3, a SER Catalunya i a Ona Catalana. Actualment compagina el seu treball de professor amb la participació com a tertulià en programes de TV3 i RAC1.

Al començar a exercir com a professor se’n va adonar que no existia cap publicació que fes referència al discurs de la realitat mediàtica de Catalunya que s’adeqüés al que ell havia viscut en la seua pràctica professional de més de vint anys. Per això escriu aquest llibre. Explica com el relat hegemònic català ha viscut en molt poc temps un dels tombs més importants de la història contemporània, passant del relat autonòmic dependent, al de la sobirania plena i autosuficient. Aquesta Catalunya ha tingut en els mitjans de comunicació, segons l’autor, el millor altaveu per als qui han dissenyat la nova narració i en molts casos han marcat el discurs amb notable èxit. La data que en què tot comença a canviar va ser la tarda de l’11 de setembre de 2012, aquell dia es va passar del “cuc autonòmic a la papallona independentista.”

Els periodistes han tingut un paper fonamental en la construcció d’aquest nou relat perquè han abandonat el periodisme per la causa, oblidant, diu Joan Julibert, que la causa principal d’un periodista és la cerca de la veritat. L’anomenat Procés ha ocupat l’agenda mediàtica els últims anys a Catalunya i Espanya, gràcies a que ha trobat mitjans de comunicació atrinxerats en un dels dos bàndols que se han retroalimentat mútuament. A tot això cal afegir el paper de les xarxes socials, on fàcilment es construeix un relat basat en la simplicitat i les consignes on amb quatre paraules “decidir, dret, democràcia i sobirania, a partir de sil·logismes relativament elaborats” han sigut claus per a aconseguir un relat hegemònic.

El propòsit del llibre és mostrar que a l’hora de construir un discurs, la forma no és mai innocent i sempre té significat en el missatge final. L’autor vol mostrar els elements que fan possible una visió del món determinada.

El llibre s’enceta amb el capítol La comunicació. En un nou paradigma. És un apartat en què reflexiona com en una nova era tecnològica basada en internet, la transmissió de la informació ha canviat radicalment, es trenca el model “lineal i jeràrquic”, que era el que havíem conegut fins ara, i es transforma en un més participatiu “lateral o horitzontal”, això comporta avantatges i riscos diferents. Entre les qüestions  de les que es parla, podríem destacar el fet que els usuaris tenim tendència a consumir aquells mitjans que són més afins a la nostra ideologia i per tant a aïllar-nos informativament i ignorar la veracitat del que llegim. Un altre problema relacionat amb la veracitat és que la informació s’ha convertit en negoci i per tant aquest preval per damunt del rigor informatiu. Una altra qüestió és la necessitat de transmetre la informació en temps real, això comporta que de vegades es transmeten notícies sense el rigor necessari i sense contrastar, amb  la qual cosa es perd credibilitat i veracitat. En els nous paràmetres de la informació sovint els mateixos polítics envien els seus missatges a través de Twitter o en notes dels seus gabinets de premsa i els periodistes únicament es dediquen a reproduir-los. Per tant un paper que hauria de tenir el periodisme seria contrastar els fets i cercar la veritat enmig de l’allau informatiu.

En el capítol següent es passa revista als tres grans formats: la premsa de paper, la ràdio i la televisió. La premsa escrita, malgrat tot, encara gaudeix d’un prestigi, i les principals firmes periodístiques hi cerquen un espai perquè això els dóna notorietat i respecte. La principal virtut de la ràdio és las immediatesa i el fet que permet escoltar directament la veu dels protagonistes, la qual cosa li dóna més credibilitat. La televisió, per la seua banda, es basa sobretot en la imatge, això fa que “es converteixi en l’espai comunicatiu de l’impacte”, per aquest motiu es busquen crear discursos ja siguen informatius o d’entreteniment de gran impacte. La televisió ha esdevingut des de la segona meitat del segle XX el principal vehicle d’entreteniment a Occident i ha estat el principal referent cultural per a milions de persones, això l’ha convertit en un element de poc prestigi entre les elits culturals per la seua capacitat de manipular els ciutadans.

Continua el llibre amb un capítol titulat Rutines de producció: fabricant informació, on es fa referència a com van sorgir els grans mitjans de comunicació massa i com amb el temps, a conseqüència del gran cost que suposa el manteniment de grans estructures mediàtiques la propietat s’ha anat concentrant en unes poques mans fins a arribar a la majoria de països occidentals a un sistema d’oligopoli de la comunicació. El considero un capítol força interessant, perquè sempre hem de preguntar-nos qui és el propietari del mitjà a l’hora de llegir, escoltar o veure una informació.

Els dos capítols següents fan referència a les fonts informatives, quin és l’origen del relat, en quines fonts està documentada la informació i l’àrea geogràfic com a determinant del relat. Des del periodisme global, als mitjans espanyols, als d’àmbit autonòmic i als locals.

Els últims capítols van repassant com es constitueixen les diferents seccions temàtiques que conformen els mitjans de comunicació, les característiques pròpies de cadascuna d’ells, i com es van construint els diferents relats. En un altre dels capítols ens explica con se configura l’entreteniment. L’autor continua dedicant-li un ampli espai a l’apartat dels gèneres periodístics: la notícia, l’article, la crònica, el reportatge… que configuren les diferents maneres de dir les coses.

I acaba amb dos apartats molts interessant per als qui estem interessats en l’ús del llenguatge; el primer, el llenguatge periodístic on mostra els diferents tipus de llenguatge: l’informatiu, l’opinatiu, el publicitari i el propagandístic. El lèxic: l’art de l’eufemisme, on se’ns explica la importància que donen els mitjans de comunicació de massa a la manera com estructuren el seu llenguatge que queda reflectit en el que s’anomena llibre d’estil, on s’indica als periodistes com fer un ús determinat de la llengua, per dotar al mitjà d’un llenguatge propi a partir de criteris lingüístics però també “ideològics i/o nacionals”.

Tots els capítols estan il·lustrats amb exemples del com s’ha construït el relat en tres temes d’actualitat, sobretot en l’anomenat Procés cap a la independència de Catalunya, però també en el que ha estat l’origen del Brexit del Regne Unit, i el que ha portat Donald Trump a la Casa Blanca.

La lectura del llibre de Joan Julibert m’ha semblat apassionant, poques vegades havia subratllat en un llibre tantes idees suggeridores. Però em quedo sobretot en una que crec que es la central, el naixement de la figura del periodista amb causa, aquell que es dedica a defensar una qüestió amb tota vehemència i menyspreant les idees contràries. Ho veiem cada dia sobretot en els espais de tertúlia, on tot és blanc o negre, i d’on han estat expulsats els periodistes partidaris dels matisos.

La causa del periodisme és un llibre extraordinari per ajudar-nos  a conèixer com els diferents mitjans de comunicació, i els poders que els dominen, construeixen el relat que ens condiciona en la nostra manera de vore el món, i per tant ens aporta eines per a poder fer-ne una lectura crítica. Així mateix és una molt bona aportació, en aquests moments de crisi de la premsa, al debat sobre quin és el futur del periodisme.