Manuel Lillo entrevista Andreu Pujol Mas a El Temps per la publicació de Vam fer un referèndum

Andreu Pujol (Breda, Selva, 1986) és historiador i participa en tertúlies televisives i radiofòniques d’actualitat. També col·labora com a articulista en diversos mitjans, entre els quals hi ha EL TEMPS. Ara ha publicat un llibre que ja va per la segona edició només un mes després d’haver eixit a la venda. Vam fer un referèndum. 1-O: El que sabem i el que no sabíem revela històries amagades de les setmanes anteriors a l’1 d’octubre.

—A l’inici del llibre indica una data clau per a l’independentisme català segons la seua experiència: el 18 de febrer de 2006. Què hi havia aquell dia?

—Va ser la primera gran manifestació independentista, anterior a la famosa de 2010 contra la retallada de l’estatut. El lema era “Som una nació, tenim dret a decidir”. En aquesta manifestació vaig veure que hi havia molta gent normal: no era el típic jovent militant, sinó gent de totes les edats, classe i condició. Jo personalment em vaig adonar que el moviment prenia força i que podia arribar a ser majoritari.

—Després del prefaci ve la matèria. Comença contraposant el 9 de novembre a l’1 d’octubre. Es podria haver fet l’1-O amb Artur Mas com a president?

—Contraposo una cosa amb l’altra perquè el temps ha fet evident que una cosa no era l’altra: no tenien res a veure. Quan hi ha el 9N, com que tothom estava molt engrescat, costava molt de dir que allò no era un referèndum de veritat i que estava dissenyat per evitar qualsevol conflicte amb l’Estat. L’1-O ha servit per exercir un contrast amb el 9N, per ficar-lo davant el mirall i veure que era una cosa completament inofensiva, per bé que simbòlica. Amb l’Artur Mas no s’hauria fet l’1-O: és evident. Perquè tota la seva acció política s’ha basat a evitar un escenari de confrontació amb l’Estat. I el 9N n’és un exemple més, per bé que l’Estat després hagi emprès mesures contra ell de manera injusta. Però unes mesures prou menys importants que les que estan patint els impulsors de l’1-O.

—Quan parla del tàndem Puigdemont-Junqueras es refereix a l’últim com a un estadista. Puigdemont ho és menys?

—Quan parlo d’aquest tàndem parlo també de la contraposició amb la relació entre Artur Mas i Oriol Junqueras, que era més aviat dolenta. No vull dir que Carles Puigdemont no fos un estadista, sinó que l’equip de Junqueras treballa per projectar una imatge d’estadista, per defugir de l’etiqueta d’el de la bandereta i treballar per la imatge d’una persona amb capacitat de gestió que, a més, és independentista. No sé si l’equip de Puigdemont ha seguit aquesta via, no sé si s’ha fomentat massa que el president adoptés un paper d’agitador, en certa manera. És una qüestió de filosofia dels seus equips.

—En un article seu en el web d’EL TEMPS, també referenciat al llibre, deia que la gent havia pres la decisió de lluitar. Tem que amb les contrarietats actuals, reflectides en la falta de pacte per formar govern, el nervi desaparega?

—El nervi de la gent, malauradament, s’ha anat fent desaparèixer des de la declaració fallida del 10 d’octubre. Abans d’aquella data la gent estava disposada, com a mínim, que l’Estat arribés a perdre el control sobre Catalunya com el va perdre l’1 d’octubre: estaven disposats a fer vagues, a mobilitzar-se, sentien tenir la raó, hi havia un tàndem entre la ciutadania i els polítics... Ho veien tot possible quan havia semblat impossible. Però des del 10 d’octubre i amb els vaivens posteriors es va donar un espai a l’Estat i als seus esbirros que s’hauria d’haver preservat: van començar a sorgir mobilitzacions espanyolistes amb gent violenta, atacs, etc. Un cop va passar això, el 27 d’octubre es va desenvolupar sense massa credibilitat. En la situació actual, doncs, és com si el tren s’hagués perdut. A tot això s’ha de sumar el fet d’haver perdut les regnes del Govern.

—Al llibre es mostra molt crític amb les maneres amb què Jordi Sànchez va arribar a presidir l’Assemblea Nacional Catalana. Què li va semblar la seua tria com a candidat a presidir la Generalitat?

—El llibre anticipa aquesta tria. El que explico és que l’arribada de Sànchez a la presidència de l’ANC està feta a través de certes maniobres que podríem anomenar males arts per controlar l’ANC des de l’espai polític convergent o del PDeCAT. I finalment ho acaben aconseguint. En el moment en què es convoquen eleccions, Jordi Cuixart es manté neutral i no tria cap de les candidatures. En canvi, Sànchez pren part per Junts per Catalunya. En tot moment, Jordi Sànchez ha estat un actor al servei de tot l’espai polític convergent. Per tant, no és casualitat que després Puigdemont el triés com a candidat a presidir la Generalitat en comptes d’Oriol Junqueras, que seria el més lògic si la lògica és la de restituir el Govern.

—En el llibre ha contat tot el que podia contar?

—Sí. El que no poso són noms de persones que poden quedar compromeses. Però no m’he tallat gens i, a més, tinc la sort d’haver acabat el llibre en la matinada del 16 d’octubre, tot just abans dels empresonaments de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els primers de tots. Això fa que el llibre estigui escrit amb una certa llibertat.

—Al seu llibre, també, han eixit malparades algunes figures de l’independentisme, especialment de l’entorn neoconvergent. N’ha rebut crítiques?

—No. Entre altres coses perquè no s’hi diu pas cap mentida.

—Durant tot el temps en què transcorre el seu llibre, faria alguna crítica al paper d’Esquerra Republicana?

—Sí. Des del moment en què s’assumeixen les eleccions imposades del 21 de desembre o la presa del Govern per part de l’Estat espanyol, crec que aquí, tant Esquerra com l’independentisme en general han assumit un marc en què les coses s’estan dificultant moltíssim. En el cas concret d’Esquerra, crec que la crítica principal que se li pot fer és que hi ha hagut una disparitat de missatges des de la campanya i hi ha aspectes que no són prou clars. I això els ha fet parlar de diversos candidats al llarg d’una campanya electoral o parlar de la lògica de restitució del Govern i després tenir clar que això no podrà ser efectiu. Les dues coses no poden ser. Per tant, hi ha hagut, crec, una manca de claredat en el missatge.