Qui és Jordi Pujol? Es pregunta Txema Seglers, l’autor de Pujol i jo, que ho respon a través del que li expliquen 27 persones que, d’una manera o altra, han tingut vincles amb l’expresident. Marc Rovira ressenya el llibre a El País. Podeu llegir l’article aquí

Definir la personalitat de Jordi Pujol a través d’alguna cita o declaració seva és un complicat exercici de síntesi, atès que el volum de material que cal garbellar i passar pel sedàs és ingent. Probablement, una de les manifestacions que més sobresurt quan es vol destacar el tarannà que Pujol adopta en la darrera etapa de la seva vida és aquella confessió encoberta que va fer l’any 2012 al programa El convidat de TV3. “Encara puc espatllar la meva biografia”, va deixar anar durant una entrevista que era seguida per 975.000 persones, un 32% de l’audiència. Dos anys després va admetre ser un evasor fiscal. De biografies de Pujol n’hi pot haver tantes com mirades es vulguin aplicar sobre la seva trajectòria. “Qui és Jordi Pujol”, es pregunta Txema Seglers, l’autor de Pujol i jo, l’enèsim llibre dedicat a la vida i obra de qui va ser patriarca de Convergència i va voler governar un país com qui comanda una gran família. En totes les famílies hi ha secrets ocults, i Pujol va desvetllar el seu l’estiu del 2014 quan va confessar tenir diners amagats a Andorra.

Txema Seglers (Manresa, 1980) és periodista i escriptor i opta per construir el seu relat a través del que li expliquen 27 persones que, d’una manera o altra, han tingut vincles amb l’expresident. “Cadascú té el seu propi Pujol”, manifesta l’autor, una reflexió neutra i més incontestable que aquella altra en què qualifica Pujol com “el polític contemporani que ens ha determinat més la vida”. Seglers revela que, quan va rebre l’encàrrec de l’editor de Crític, la missió era no fer més de tres entrevistes per teixir un text que convidés el lector a reflexio­nar, oferint-li “una visió àmplia i acurada de l’animal polític”. Les tres entrevistes previstes, a Paola Lo Cascio, Lluís Bassets i Joan B. Culla, van passar a ser, finalment, 27. Al guió s’hi han sumat les veus de l’exfiscal José Maria Mena, dels exconsellers Irene Rigau i Xavier Trias, o els periodistes Arcadi Espada i Lluís Foix, així com el trident que va destapar el cas Banca Catalana: Enric González, Jaume Reixach i Siscu Baiges. També parla Artur Mas, que va esdevenir el seu hereu polític i que explica com n’és de xocant que els set fills Pujol es dirigissin al seu pare dient-li “president”. Mas considera el seu mentor “una figura immensa, una espècie de personatge per sobre del bé i del mal”.

La periodista Núria Orriols apunta que, en realitat, al cap de Jordi Pujol niava la idea que fos el seu fill Oriol qui acabés sent de facto el veritable successor. Miquel Roca va ser la persona que més lluny va portar el desafiament per disputar a Pujol la vara de comandament. En un dels capítols, Roca explica que tot i l’estira-i-arronsa mantenen una relació d’amistat. Amics, sí, però cap dels dos no ha estat mai convidat al casament dels fills de l’altre. 

El llibre desgrana diverses anècdotes que volen servir per donar fe de com Pujol se sentia còmode manant. Tenia poder, ho sabia, i l’exercia de manera indissimulada. Ho explica Lluís Bassets, que va ser director d’EL PAÍS a Catalunya, quan destaca que no portava mai “cartera ni monedes”. Es feia pagar el cafè, “perquè sempre està envoltat de persones atentes a tot el que necessita”.