El periodista manresà Txema Seglers presenta el llibre Pujol i jo a la Parcir de Manresa. L’entrevista Toni Mata a Regió7. Podeu llegir l’article aquí

Qui és Jordi Pujol? La resposta òbvia és que va presidir la Generalitat de Catalunya durant 23 anys, però ja en fa més de vint que va plegar. El polític omnipresent, el pare de set fills, l’home que tenia el país al cap, el dirigent que va confessar que tenia uns diners no declarats a l’estranger, l’afer Banca Catalana, la passió pel teatre, ... totes les arestes del personatge públic i la persona que hi ha al darrere emergeixen en les 27 entrevistes amb personalitats de la política, la societat, el periodisme i la cultura narrades en forma de crònica periodística que configuren Pujol i jo. Un llibre del manresà Txema Seglers (1980) que es presenta avui dimecres (19 h) a la Llibreria Parcir de la capital bagenca amb la presència de l’autor i el director de Regió7, Josep Lluís Micó.

—Què hi fa vostè en un llibre sobre Jordi Pujol o què hi fa Jordi Pujol en un llibre sobre vostè? 

Més aviat és què hi faig jo en un llibre del Pujol. Tot va començar al digital Crític, quan em van proposar fer tres entrevistes per tenir tres perspectives sobre la figura de Pujol. Un encàrrec que em va arribar en un moment personal una mica delicat, amb la mare malalta. Era un moment de crisi, revisant aspectes de la meva vida em vaig adonar que era un moment en què la memòria personal s’enllaçava amb la història col·lectiva, perquè el meu pare havia treballat a Banca Catalana. I la separació dels pares va ser l’any 1982, just quan el banc va fer fallida.

—Curiosa coincidència.

En una d’aquestes llargues nits d’hospital, en què tenia el neguit de preparar les tres entrevistes, a Lluís Bassets, Paola Lo Cascio i Joan B.Culla, em vaig adonar que no sabia per què s’havien separat els pares. Com que van mantenir una bona relació, no ho havia preguntat mai. I és en aquest punt que vaig veure que hi havia la història. Les tres entrevistes van sortir al Crític, i després hi va haver la idea del llibre.

—De la història personal a la d’un país marcat durant 23 anys per la figura de Jordi Pujol?

La figura de Pujol m’atrau, però jo vaig néixer el 1980, és una distància massa curta per desconèixer qui és i massa llarga per conèixer-lo del tot. El personatge, en si mateix, és molt ambigu, té zones amb clarobscurs. Pujol representava la Catalunya dels pares. Jo havia d’entendre el context per conèixer la història dels meus pares.

—Com recorda la trobada amb Jordi Pujol? 

La crònica reflecteix tot el caos que es va produir, el malentès. En Pujol estava encantat de fer l’entrevista, però el seu fill Oriol ens va dir que no. I va començar la batalla verbal per negociar com incloure Jordi Pujol al llibre: vam arribar el punt mitjà de fer la crònica de la trobada. 

—És una crònica final, després de les trobades amb tots els entrevistats, molt fresca i reveladora.

L’entrevista hauria estat molt controlada, i Pujol no és un personatge d’entrevistes, perquè tu li fas la primera pregunta i s’hi està una hora, s’esplaia, pitja el botó, li demana un llibre a la secretària, te l’ensenya, et pregunta on estàvem. És un personatge molt genuí, com aquests bluesman que són intuïtius, no els cal saber solfeig ni harmonia.

—Tenia un a priori de Pujol? 

Això ho he anat preguntant: per tu, qui és Jordi Pujol? Molts diuen que és el president de Catalunya, encara que després n’han passat d’altres. Jo no soc un periodista de política, per mi Pujol era aquell oncle que ve per Nadal a dinar a casa. Per això hi ha diverses generacions representades. I com que no estic polititzat, la visió de l’outsider m’ha permès apropar-m’hi sense prejudicis. No m’interessava tractar el tema de la corrupció perquè ja sabia que sortiria. La idea era entendre aquest personatge tan ambigu. 

—L’últim que buscava era tenir una conclusió?

Entenc que Pujol absorbeix tot el focus, per això és el llibre, però s’hi plantegen altres temes: la dificultat de conèixer les persones, com les identitats són relats i les memòries col·lectives i personals són trames, les coses que es diuen i les que no es diuen, allò que queda a les fosques. Per a uns, Pujol és molt estimat, per d’altres és nefast. 

—Diu Artur Mas que Pujol escolta menys del que sembla.  

Pujol és un personatge molt seductor. Ho deia la meva mare. I Paola Lo Cascio em va explicar que mai va voler fer-se entrevistar pel personatge pel mateix motiu. La Rigau està absolutament seduïda. 

—El risc era que la confessió s’ho mengés tot? 

Sí, no volia que aquest tema centrés exclusivament el llibre, però sabia que s’havia de tocar. M’interessava veure com ho va viure la seva gent propera. Recordo el silenci del Miquel Roca, un silenci llarg, expressiu. A la pregunta sobre el tema, no va dir res, és un home intel·ligent, molt preparat. El José Antich també em va dir que «algun dia sabrem els noms de les persones que aconsellen a Pujol que confessi perquè a canvi no passin altres coses». Queda com un interrogant.

—I mentre feia les entrevistes, la seva història personal al damunt.

Vaig resoldre el dubte que tenia, i el vaig entendre. Mentre escrivia hi va haver dos moments molt emocionants, perquè evocava. Té a veure amb entendre el passat, o potser més que entendre es tracta de donar-li un sentit, perquè no sé fins a quin punt es pot entendre això. També passa amb la història del país: en el llibre apareix la reflexió sobre el procés independentista, i això és molt interessant perquè ja es pot començar a parlar i a reflexionar des d’una eufòria que ha desaparegut. En diverses entrevistes, sortia, no com un fet central, el tema de l’independentisme de Pujol.

—Ramoneda diu que amb el Pujol no hi hauria hagut Procés. 

Ell no va dir que no fos independentista sinó que no seríem independents. És diferent. Segueix deixant el misteri. Hi ha qui et diu, com la Rigau, que Pujol emocionalment sí que ho és. La Núria Orriols explica que va ser el pinyol, l’entorn proper, qui el va empènyer. Francesc-Marc Álvaro diu que Pujol no és independentista, ... Pujol era un home que coneixia els racons ombrívols del poder. 

—Moltes versions d’un mateix tema, doncs?

Gent com l’Antich diuen que Pujol és un independentista sociològic. Hi ha qui necessita creure que sí, que Pujol és independentista, per justificar les seves posicions, però el periodista Roger Palà descarta que ho sigui. En Bassats diu que en Pujol sap perfectament com és el joc dels estats i el poder, i sabia molt bé que la independència era molt difícil. L’Orriols explica que hi ha un moment de la conversa del pinyol amb el pare en què es parla que hi ha una generació que vol fer un altre salt, però també hi ha qui opina que és una qüestió estratègica perquè ERC els passa la mà per la cara.  

—Entre tots aquests Pujols també hi ha els de qui el van viure com a president i els més joves, que només n’han sentit a parlar.

Tothom té una anècdota, petita o gran, amb Pujol. Això et demostra l’amplitud, com ha arribat la seva petjada en diferents generacions. Hi ha la discussió, també, si després de la confessió cal salvar l’obra al marge del polític que va fer el que va fer: hi ha qui diu que tota la seva obra està viciada, com el Roger Palà i el Xavier Domènech. El Francesc-Marc Álvaro opina que la imatge de Jordi Pujol com a un mite moralista s’ha trencat, però queden els seus discursos polítics. 

—Fer discursos morals i no predicar amb l’exemple és una cosa. Omplir el país de pavellons i biblioteques n’és una altra.

És important entendre que les contradiccions i les paradoxes formen part de la vida. I Pujol és un home de moltes contradiccions, com tothom, però amb la diferència que ell va ser president de Catalunya.

—Queda amb l’exfiscal José Maria Mena, però li diu que no li explicarà res del cas Banca Catalana.

Volia trobar-me amb ell i amb Villarejo per saber com va ser l’interrogatori que li van fer a Pujol pel cas Banca Catalana. Devia ser molt violent, els hi van fer la vida impossible als fiscals. Els van disparar a casa, els van punxar les rodes, els van retallar els recursos al màxim. 

—Tenen sensació de derrota?

Jo també m’ho he preguntat. És possible, perquè hi ha el fet que al final es va deixar córrer el tema perquè al govern central li interessava més l’estabilitat.

—Una entrevista curiosa és la que té lloc amb l’actor Josep Maria Pou, qui interpreta Pujol en una pel·lícula, «Parenostre»

Pou, també Ramoneda, destaquen que Pujol era molt llegit. És veritat que a Pujol se’l relaciona amb una cultura més conservadora. Tampoc es va entendre amb la progressia de Bocaccio. Són les dues Catalunyes.

—Li preocupa què diran d’ell quan ja no hi sigui?

Sí, crec que sí. Un parell de setmanes després de la trobada, es va saber que el judici es farà al novembre. A mi m’agradaria que ell s’expliqués. La sensació que tinc és que vol ser jutjat. És l’última batalla que té per salvar l’honor, la imatge pública. Si ens preocupa què posem a Instagram, perquè a Jordi Pujol no l’ha de preocupar el seu llegat.