Àngel Ferrero entrevista Txema Seglers a Públic per la publicació de Pujol i jo, un llibre que combina el relat personal i l'entrevista comentada a 27 persones procedents de diferents àmbits sobre la figura de l'expresident. Podeu llegir l’article aquí

No subestimeu la casualitat com a factor determinant en la producció de bons llibres. "No imaginava ni tenia previst fer cap llibre sobre Jordi Pujol", assegura Txema Seglers (Manresa, 1980), "un dia, però, el digital Crític, on col·laboro, m'encarrega tres entrevistes sobre Pujol per oferir una perspectiva ampla de l'expresident." El resultat és Pujol i jo. Les cares i les creus de l'home que ha transformat tot un país, que ha publicat recentment l'editorial Saldonar amb un important ressò.

El llibre, com ha afirmat Seglers ja en alguna entrevista, és també un afer personal. "L'encàrrec arriba en un moment familiar delicat, amb la mare malalta, i mentre començo a informar-me per preparar aquelles tres entrevistes, una nit, a l'hospital, cuidant la mare, recordo que el meu pare havia treballat a Banca Catalana", relata a Públic. "I encara més", afegeix, "caic que els meus pares se separen l'any 1982, el mateix any que el banc entra en crisi". D'aquella manera, "de mica en mica, la memòria personal d'aquella separació i la història col·lectiva del país s'enllacen, i em proposo conèixer a fons qui és el Jordi Pujol que travessa la història dels meus pares".

Contràriament al que pugui semblar, abordar un personatge sobre el que s'ha escrit i s'ha dit tant "no va ser gens difícil", segons Seglers, "perquè el llibre no parteix d'una idea de part sobre Jordi Pujol per després intentar justificar-la". Per aconseguir aquest retrat en tres dimensions, Seglers va parlar amb 27 testimonis "d'ideologies diferents que l'han conegut de prop, que l'han tractat i que l'han analitzat", sense prejudicis i sense "establir cap judici". "M'ha sorprès el ventall d'emocions que l'expresident desperta", revela l'autor, "de fet, he escoltat testimonis que l'estimen, i d'altres que el detesten, però mai ningú ha mostrat indiferència per la seva figura".

Li demano a Seglers un esforç de síntesi. Quina contribució positiva o quina contribució negativa destacaria de Pujol a Catalunya? "Potser, i com em van comentar Josep Ramoneda i Francesc Marc-Álvaro, respectivament, fer entendre a l'Estat que Catalunya és un interlocutor diferent", respon. I "també, haver pogut oferir a moltes generacions un relat de país", agrega. Com a contribució negativa, "segurament, l'ombra de corrupció que envolta al seu entorn, mai del tot explicada".

Un pujolisme sense Pujol?

Li demano a Seglers un segon esforç de síntesi: que em defineixi "pujolisme". Una frase recurrent al llarg del llibre és que el pujolisme era una corrent política flexible i, fins i tot, sense ideologia "És difícil definir-lo, sí", admet. "Alguns entrevistats consideren el pujolisme com un moviment polític arreplega-ho tot, monopolitzador de la centralitat, el pal de paller d'un projecte de país basat en la construcció nacional", explica, mentre que altres "el defineixen com el nostre règim de la Transició, la forma que pren a Catalunya la reacció neoliberal, inclús, el consideren un règim mafiós".

Ara que ho menciona, li assenyalo a Seglers que hi ha qui ha comparat Pujol amb l'exprimer ministre italià Giulio Andreotti, i al llibre José Antich revela que a l'expresident li agrada llegir la premsa transalpina "perquè allà apareixen totes les conspiracions". Creu que hi ha algun aspecte que no coneixem d'ell, que s'emportarà algun secret a la tomba? "Sí, ben segur", contesta, "Jordi Pujol és un home de poder", segueix, "i el poder sempre té zones fosques i atapeïdes, de poca llum". De fet, un dels temes del llibre, afirma Seglers, "més enllà de l'interès polític i històric, és la dificultat per conèixer a fons la realitat, d'assolir una veritat absoluta i neta". "I encara més si penses que Jordi Pujol és un seductor, una figura complexa que desperta emocions oposades, un personatge curiós, contradictori i estrany, poc freqüent", reflexiona.

Una altra pregunta inevitable: és possible un pujolisme sense pujol? Seglers no dubta gaire a l'hora de respondre: "No, em sembla que no". La raó és que considera que l'expresident és "una figura massa carismàtica i personalista, ànima fundadora del seu propi partit, Convergència, amb una enorme voluntat de poder, per a bé i per a mal", per la qual cosa, "sense ell, no hi pot haver pujolisme".

Eppur si muove: des de fa mesos veiem un intent de reflotar el pujolisme, i no només per part dels hereus de CiU. "Sí, i em sembla normal que es recuperi", observa el periodista, "no ha de sorprendre ningú, forma part del joc". Seglers enumera els motius: "La confessió queda massa lluny, el Procés s'ha desinflat, i ara, a més a més, s'obre el teló de l'Operació Catalunya". "Com et deia abans", subratlla, "sense Pujol no hi ha pujolisme". Ara bé, "sí que hi ha encara una narrativa pujolista potent signada per un entorn mediàtic i cultural que es mou al voltant de la seva figura". I d'altra banda, rebla, "ni Junts ni ERC han superat el seu paradigma: aquella majoria estable que posseïa Pujol, no l'ensuma cap dels partits actuals".

Poder econòmic, influència cultural

L'ombra de Pujol és allargada. I no només a la política. La cultura i els mitjans tenen un paper destacat al llibre, a més, per descomptat, de les finances. Quina influència va tenir Pujol en aquest àmbit? I en el dels mitjans de comunicació, on es diu que la seva petjada encara és més gran?

"Que Jordi Pujol volgués tenir influència en tots els àmbits respon a la seva enorme voluntat de poder", insisteix Seglers. Com a "home realista, com molts l'assenyalen", Pujol, continua, "sabia que necessitava poder econòmic per finançar el seu projecte de construcció nacional". Aquesta qüestió, "alguns la valoren positivament" a Pujol i jo, però "en canvi, d'altres, com Siscu Baiges, Jaume Reixach i Enric González, quan expliquen les dificultats del seu llibre prohibit sobre Banca Catalana, desmunten aquest relat".

En aquest sentit, apunta Seglers, "l'instint de poder també intenta sempre controlar la premsa, ficar-hi mà". "Recordo com Lluís Foix i Joan Tapia, tots dos entrevistats, em van explicar les topades que tenen amb Jordi Pujol mentre dirigien La Vanguardia", comenta. "Als homes de poder sempre els hi ha interessat dirigir el relat mediàtic", matisa Seglers, "i si parles de premsa, també has de parlar de cultura i d'intel·lectuals".

Pujol i jo acaba precisament amb una entrevista al propi Jordi Pujol que finalment, però, no s'ha pogut publicar. "Van ser quatre hores intenses", rememora Seglers, "sobretot les dues darreres hores amb Pujol pare i Pujol fill, plenes de detalls subtils que expliquen el personatge i el món que l'envolta". Malgrat no haver pogut publicar l'entrevista, "no em vaig voler reservar res de tot el que va passar dins el despatx del president Pujol, i tot està escrit a la darrera crònica perquè el lector extregui les seves conclusions". Una solució que va sorprendre als Pujol mateixos. "I sé que l'Oriol, m'ho va dir el dia de la presentació, es va quedar força confós quan va llegir la crònica". Seglers s'ho repensa i deixa anar una darrera resposta, una flegmàtica: "Bé, s'entén, coses de l'ofici".