Nicolas Tomás entrevista a Mèdia.cat el periodista Txema Seglers, que acaba de publicar Pujol i jo, on a partir de 27 testimonis dibuixa un retrat, amb llums i ombres, de qui va presidir el país durant 23 anys. Podeu llegir l’article aquí

La figura de Jordi Pujol va caure en un cert ostracisme fa deu anys, amb la confessió que va provocar un gran terrabastall. Fins al punt que va renunciar als seus honors com a expresident de la Generalitat. Una dècada després, però, la seva figura ha estat rescatada. No només en la reivindicació del llegat per part dels seus hereus polítics. També perquè  el president Salvador Illa l’ha rebut al Palau de la Generalitat. El periodista Txema Seglers acaba de publicar Pujol i jo (Saldonar, 2025), on a partir de 27 testimonis dibuixa un retrat, amb llums i ombres, de qui va presidir el país durant 23 anys. Creu que ho fa amb prou distància. Una distància que és generacional, però també professional, perquè no és “un periodista estrictament de política”.

—Pujol i tu. Tens interès periodístic per la figura de Jordi Pujol, però també un vincle personal, per dir-ho d’alguna manera.

Estava en una situació personal delicada. Amb la mare malalta. Vaig haver d’agafar-me una excedència. Entrades i sortides de l’hospital. El mitjà Crític, on col·laborava, m’havia demanat tres entrevistes: Lluís Bassets, Paola Lo Cascio i Joan B Culla. I, mentre cuido la mare, començo a llegir sobre Jordi Pujol per a preparar les entrevistes. Llavors, un dia, en aquelles nits veient com cau el sèrum, en aquell silenci, m’adono que el meu pare havia treballat a Banca Catalana. I que els meus pares se separen el mateix any que el banc peta, el 1982.

—I tu neixes el mateix any que Jordi Pujol comença a governar.

La memòria personal s’enllaça amb la història col·lectiva a partir de l’encàrrec. S’entrellacen. I començo a intentar entendre per què se separen els pares mentre intento esbrinar qui és Jordi Pujol. O quin és el Jordi Pujol que travessa la història dels pares.

—Vas arribar-hi amb prejudicis?

No, perquè no és un llibre de part. Aquí el llibre no parteix d’una idea, sinó d’una pregunta, d’una curiositat per conèixer aquest retrat del president que ens ha governat durant 23 anys i que ha configurat tant la història de tots. Perquè a més ha traspassat generacions i és com que tothom té una petita anècdota. No va ser difícil, diguéssim, apropar-me a la seva figura tan polaritzada. Del que síque m’adonava és que, mentre anava entrevistant, trobava aquestes petites o grans discrepàncies entre els uns i els altres; hi ha els que l’admiren, els que discrepen, però també hi ha punts mitjans.

—Que es mouen en els grisos…

Sí, perquè, quan comences a fer l’entrevista, te n’adones com parlen uns, com parlen els altres. L’entrevista també és una conversa; no és una conferència on has de dir qui és Jordi Pujol. Òbviament, Artur Mas, el defensa, ja ho suposes, però també li pots fer preguntes i les respostes poden fer entendre aquests grisos.

—Després de parlar amb 27 persones, has trobat un debat sobre si té més llums o més ombres?

Crec que és molt difícil. Entenc la pregunta. Però el llibre convida precisament a negar-se a entendre les coses com cara o creu, com llums i ombres. Crec que tot són grisos i jo he intentat comprendre els grisos.

—Gairebé la meitat dels entrevistats són periodistes. És casualitat?

M’interessava tenir opinions de persones que l’han tractat, com poden ser Mas, Rigau, Trias o Roca. Però també de periodistes que l’han tractat, de totes les ideologies. En certa manera, és el quart poder. Són persones que han reflexionat i tenen unes veus crítiques per intentar entendre aquests grisos, i més que per donar respostes, oferir les preguntes. M’apropo a periodistes també de diferents generacions: Roger Palà, Ferran Casas, José Antich, Núria Orriols…

—Deu haver-hi diferències des de la perspectiva generacional respecte de la imatge que se’n té.

La implicació, en el cas de la Núria Oriols, que és la més jove, és més freda perquè clar, és del 92: ella té a la memòria Artur Mas, el tripartit. Però quin contrast amb Lluís Bassets o Jaume Reixach, que ho han viscut més a la seva pròpia pell. O amb Roger Palà, que ve d’un moviment més independentista i assembleari. L’apropament és diferent que els més joves, que l’han conegut a partir dels llibres i no ho personalitzen tant.

—Per al llibre, vas arribar a entrevistar Jordi Pujol. Però al final no surt publicada com a tal…

Surt la crònica de les trobades, però no el contingut de l’entrevista. Va haver-hi dues trobades. Quatre hores. A la segona trobada ens trobem l’Oriol Pujol allà i ens nega l’entrevista. Allà comencem a tenir una negociació… i finalment en surt una cosa intermèdia. La crònica ens permet el que no ens permetria l’entrevista, que hauria estat totalment controlada.

—I com definiries la relació de Pujol amb els mitjans? Fins on arribava?

Com a home de poder, Jordi Pujol volia controlar els mitjans, ficar-hi la mà, digues-li com vulguis. Volia dominar-los en la manera que pogués. Els poders es toquen entre ells i té fama que va ser molt intervencionista amb el tema dels mitjans…

—Bé, com també expliques al llibre, enviava entrevistes amb les preguntes i les respostes ja fetes…

Sí. I també és l’època de TV3, que va ser un mitjà… L’Enric González explica com el Prenafeta el veta per treballar a TV3. Firma al matí i a la tarda l’han fet fora a causa del llibre. També Siscu Baiges, que era cap de premsa de Raimon Obiols, explica la quantitat de vegades que hi sortia Pujol i gairebé cap ni una Obiols. Fins i tot hi havia periodistes d’El País que tenien vetats els actes i rodes de premsa de la Generalitat.

—Creus que la premsa del moment va fer prou per investigar les ombres? O va contribuir a crear la imatge que ell volia?

Per una banda, hi ha un diari com El Triangle, que sempre va intentar remenar aquestes ombres. I de l’altra, hi ha una mena d’acord d’intel·lectuals que van ajudar a sostenir el discurs mediàtic al voltant de la figura de Jordi Pujol, com podrien ser Joan B. Culla o Salvador Cardús. Sí que hi ha una polarització de les narratives. Però la història d’Alfons Quintà és prou metafòrica: va passar de criticar el cas de Banca Catalana a convertir-se en director de TV3. Demostra bé quin és el joc del poder.

—Creus que han tingut un paper a l’hora de fixar l’imaginari col·lectiu que tenim avui sobre el pujolisme?

Una part sí. Clar, 23 anys governant, hi ha temps per sedimentar una mena de discurs i narrativa. A les generacions més joves, la distància ens pots permetre un discurs més crític; reconèixer les ombres i reconèixer les llums sense fer-se sang. Abans es feien més sang que ara. Les generacions primeres queden molt enganxades en les rancúnies i les enveges.  

—Segurament també el temps dona perspectiva…

Clar, clar. Hi ha gent que d’alguna manera té una història compartida. La societat avui és diferent, els temps canvien. I esperem que canviïn per fer una crítica sensata i honesta. Per mi és relativament fàcil perquè no em sento un periodista de política. M’interessen altres vessants. M’hi he apropat des d’una sèrie de preguntes més passades pel tema personal i per intentar fer un retrat. El llibre té molt de literari també. I això forma part de l’ambigüitat del personatge.

—També el llibre arriba en un cert moment en què s’està rescatant la seva figura de l’ostracisme on havia caigut des de la confessió. Ha passat de renunciar a tots els honors que tenia com a expresident, a ser reivindicat, i fins i tot va ser rebut fa poc a Palau pel president Illa.

Sí. Jo crec que és perquè fa temps de la confessió, perquè el procés s’ha desinflat, perquè està el teló de fons de l’operació Catalunya, de fons, perquè ell és gran… També sembla que Junts i ERC no han superat el paradigma de Pujol. Ara no hi ha majories absolutes i hi ha aquest referent de Pujol, de monopolitzar la centralitat. Jo crec que això és el que ara s’intenta reivindicar. Canvia el context, canvia el paradigma, no? Però em sembla normal que s’intenti. Una vegada tots som morts, gairebé tots som sants.

—S’intenta separar l’obra de l’artista?

Uf, aquest és un tema també. Doncs hi ha gent, com Bassets, que ha estat molt crític amb Pujol però en defensa la idea de l’obra. Altres, com Palà, no la defensa gens, perquè està tot tenyit per aquesta corrupció. Jo encara em pregunto si es pot separar l’obra de l’artista. Suposo que es tracta moure’ns en els grisos. I que sapiguem filtrar. Els grisos ens espanten, però hauria de ser la missió dels periodistes polítics, analitzar-la des d’un sentit crític. I a veure si això ajuda una mica a fer avançar el país.