Siscu Bages opina a Catalunya Plural que Pujol i jo de Txema Seglers no és un llibre d’entrevistes col·locades l’una rere l’altra, i que l’autor ens explica com les viu i també com es desenvolupa paral·lelament la seva pròpia vida. Aquest llibre representa quasi el naixement d’un gènere literari nou, afirma. Podeu llegir l’article aquí

Al periodista i professor Txema Seglers li va encarregar el digital Crític que fes tres entrevistes que donessin perspectives diferents de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Les converses amb Lluís Bassets, Paola Lo Cascio i Joan B.Culla van ser el punt de partida del seu propi projecte, que va convertir-se en un llibre publicat el 24 de setembre. Es diu Pujol i jo (Saldonar) i recull 27 entrevistes. No és un llibre d’entrevistes col·locades una rere l’altre. Seglers ens explica com les viu i també com es desenvolupa paral·lelament la seva pròpia vida. Pujol i jo representa quasi el naixement d’un gènere literari nou.

—Per què el fas d’aquesta manera tan especial? Hi barreges la teva pròpia vida. Va més enllà d’un clàssic llibres d’entrevistes sobre un personatge.

La història que em coïa dins em demanava aquesta forma. De fet, sense la qüestió personal, hagués sigut un llibre d’entrevistes clàssic i punt. Però, quan vaig rebre l’encàrrec de les tres primeres entrevistes per part de Crític, i començo a rumiar-les, caic, de sobte, que el meu pare havia treballat a Banca Catalana; i m’adono que, si vull comprendre aquell moment íntim dels pares, haig d’esbrinar també aquell moment del país representat en la figura de Jordi Pujol. En certa manera, entenc que la memòria personal i la col·lectiva es donen la mà, i jo haig de comprendre tot el context. En aquest sentit, Pujol i jo és molt transparent i nu, ja que el lector observa com es desplega la història fins el final sense trampes, amb el colofó de la trobada amb Jordi Pujol. 

—27 entrevistes. En podrien haver estat més, clar. Quines trobes a faltar?

Cap. I que no hi estigui la Pilar Rahola tampoc no em dol.

—L’hi vas demanar?

Sí, força vegades. Primer, em va dir que sí, que ja faríem l’entrevista; però, després, la telefonava i em penjava, en plan diva, i mai més vaig saber res d’ella. Un dia, però, llegeixo que ja estava fent les amèriques. Mònica Terribas tampoc va poder perquè estava molt enfeinada, però va ser educada en la negativa. Coses que passen. Hi ha de tot. Uns entrevistats han preferit parlar des de l’anonimat; i amb altres m’he reunit un parell de vegades, com amb el Josep Ramoneda i el Ferran Casas. Confesso que estic agraït als 27 testimonis, que van ser molt amables. També, l’Arcadi Espada, que té pinta d’ogre. Recordo la conversa amb en Josep Maria Bricall, una veu important i intel·ligent. Com que m’agrada molt el gènere de l’entrevista, hauria parlat amb molta més gent, però, al final, vaig pensar que els 27 entrevistats representaven amb encert un ventall ampli i plural per traçar el retrat de Jordi Pujol des de moltes perspectives. Tenia clar que no volia un llibre de part.

—Potser podries fer un altre llibre amb 27 entrevistats diferents.

No, impossible. Amb Pujol i jo he resolt el que volia entendre: saber qui era el meu Jordi Pujol i saber què va passar en aquell moment entre els pares. Ara, vull escriure d’altres temes que m’inquieten. El món cada cop és més estrany i fosc i vull rumiar-lo. Estic content d’haver escrit aquest llibre i que a persones que l’han llegit, com Lluis Foix i Joan Tapia, els hi agradi. Vull saber també l’opinió de l’Enric González, que és un gran lector.

—Hi ha hagut gent que no hi volia sortir amb el seu nom per por a que la seva versió pogués veure’s com a massa crítica, per no quedar com ‘els dolents de la pel·lícula’?

Et refereixes a un dels entrevistats, que anomeno L’home sense nom; del qual preservo la identitat. Però, sí, és cert el que dius, perquè algunes persones han sigut molt reticents a parlar de Jordi Pujol, com els fiscals José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo. Amb aquest darrer no hi va haver manera, perquè s’hi va negar en rodó unes sis o set vegades. I Mena, finalment, i després d’insistir força, va acceptar la conversa. M’interessava molt trobar-me amb els fiscals de l’interrogatori a Jordi Pujol i no entenc per què van estar tant a la defensiva. Em penso que no han elaborat tot el que els hi va passar, i que senzillament han encapsulat aquella experiència que sembla que va ser prou traumàtica. Una ferida cicatritzada, però mai neta del tot. 

—José María Mena et rep però et mareja bastant tot i que explica alguna anècdota interessant

Sí. Em va costar estirar del fil; però, forma part del gènere de l’entrevista, que mai saps cap a on es mou la conversa. Per això m’agrada tant. L’home sense nom, al principi, tenia moltes ganes de parlar, però, després, es va anar tancant i es va negar a trobar-se de nou. Suposo que amb la conversa va reviure les emocions d’aquell temps. És curiós com costa filtrar el passat, oi? Recordo que, quan us vaig entrevistar a tu, Reixach i González per saber del vostre llibre, tu em vas dir una cosa que em va semblar molt adequada: ‘Vam fer un llibre sobre la querella, i després va semblar que la nostra vida es reduïa a allò’. Però, com vas afegir, la vida, per sort, és més ampla i rica.

—Tu neixes el 1980, l’any que Pujol arriba a president de la Generalitat. Quin Pujol coneixies abans de fer el llibre?

Com a molts de la meva generació, Jordi Pujol era el president de Catalunya. Si, de petit, em demanaven el nom d’un polític, només sabia dir Jordi Pujol i Soley, perquè desconeixia qui eren els altres. Pujol era una figura natural del paisatge català, com aquell oncle rondinaire que seu amb tu al dinar de Nadal. Sé, però, que per altres periodistes de la meva generació, Pujol és la cara i els ulls d’allò que anomenen el règim del 78. Ho entenc. Però, per a mi, que m’interessa la política però no en excés ni tampoc em sento especialment polititzat, perquè m’interessa més la cultura i altres vessants del periodisme, Pujol era això: un oncle llunyà, poc conegut, interessant i curiós; i que, a més a més, era el banquer del banc on treballava el meu pare. 

—A la presentació del llibre alguns dels ponents semblava que anessin amb molt de compte a l’hora de fer alguna crítica a Pujol. També passa això amb els entrevistats? Ningú no vol fer sang d’un home que ara té 94 anys i va caure en desgràcia?

No, no passa igual. En el llibre parlen testimonis molt crítics amb Jordi Pujol, que en cap moment es frenen a l’hora de criticar-lo, ni a ell ni al pujolisme. No s’estoven, són durs i fan sang. De fet, si jo volia saber qui era el meu Jordi Pujol, necessitava parlar amb tothom; i el llibre acull figures de totes les tendències. Ara bé, a mesura que vaig avançant, m’adono que cada generació té el seu Jordi Pujol i m’agradava constatar-ho, perquè m’obligava a saber encara més qui era el meu.

—Quina entrevista et va divertir més?

De divertides, dues: la de Jaume Reixach, perquè és un personatge amb un riure contagiós; i l’altra, la de Miquel Sellarès, perquè parla sense pèls a la llengua. Sellarès, a més, que va ser clau en la creació dels mossos d’esquadra i té l’aire d’un cowboy dur, va mostrar una vessant tendra, perquè feia un temps que havia perdut la seva dona i estava sensible. Semblava un os ferit, i em va semblar molt humà. També, però, van ser molt peculiars les dues trobades finals amb Jordi Pujol, l’Oriol Pujol i el meu editor, Francesc Gil-Lluch, de Saldonar.

—Un dels teus interlocutors és Josep Maria Pou. Com se’t va ocórrer incloure’l?

Com que m’interessava apropar-me a la figura de Pujol sense prejudicis, i no volia enfocar-ho tot des de la política, la conversa amb Pou era ideal per comprendre Jordi Pujol des d’un altre cantó. És un grandíssim actor que em podia oferir un punt de vista molt diferent i interessant per traçar el retrat de l’expresident. A més, és una conversa que respon perfectament a la meva curiositat de saber qui és Jordi Pujol de debò; com si jo fos un marcià que arriba a la Terra i es pregunta qui és aquest home que ens ha governat durant vint-i-tres anys.

—Pou explica una de les anècdotes més divertida del llibre, que no explicarem per no aixafar-la els que el llegeixin.

Sí. És divertida, oi? N’hi ha un munt, d’anècdotes. Com aquella de Sellarès, quan explica com Miquel Esquirol li confessa que Pujol “és un calçasses”. José Antich, després, explica el mateix, però d’una altra manera, quan diu: “Pujol és un home que està enamorat de la Marta”. El llibre, de fet, combina la reflexió, l’anàlisi i una pila d’anècdotes prou divertides.

—Has aclarit qui era Pujol?

No. Tinc aclarit, més o menys, qui és el meu Jordi Pujol. En el llibre, però, apareixen altres temes: la dificultat de saber totalment qui és l’altre; com la memòria es configura en forma de relat; com la identitat és una narrativa més o menys explicada; etc. D’alguna manera, el llibre és un joc de màscares. Per exemple, quan Pujol confessa, inclús persones que tenien una relació molt íntima amb ell, no en saben res, i se n’assabenten a l’últim moment. Irene Rigau escolta la impactant notícia a la ràdio de viatge a Ribes de Fresser, i Artur Mas ho sap el mateix dia del comunicat. Em penso, però, que  Roca ho va saber abans que moltes persones properes a Pujol. De fet, a Pujol sempre li ronda el misteri.

—Has publicat tot el que t’han dit? Has eliminat o endolcit alguna declaració?

Ho he publicat tot. Només he eliminat allò que no tenia interès o era secundari. Els entrevistats sabien que la gravadora rutllava i estava en marxa. I també ho sabia Jordi Pujol. Si llegeixes la crònica de la trobada amb ell, t’adones que no callo res; callo tan poc que, fins i tot, l’Oriol Pujol, quan sap de la crònica, es posa nerviós i es neguiteja. Ho trobo normal, i malgrat tot, va tenir l’amabilitat de venir a la presentació i va saludar-me amablement, tot dient-me: “Seglers, càsum coi!”. És el que et deia abans: és un llibre nu, sense trampes.

—El millor del llibre són les darreres pàgines amb la doble trobada amb Pujol i el seu fill Oriol?

Sí, i no. Per un costat, és la millor part, perquè després d’entrevistar un munt de persones aconsegueixo trobar-me amb Pujol amb totes les converses assimilades. Però, alhora, el procés d’anar dibuixant el retrat de Jordi Pujol a mesura que vaig entrevistant els testimonis és molt interessant; perquè m’adono que les veus comencen a enllaçar-se les unes a les altres; i aquell retrat de Pujol comença a prendre vida. D’altra banda, vaig gaudir escrivint-lo, intentant entendre el repte que se’m plantejava amb cada entrevista. Per exemple, quan us entrevisto a tu, al Reixach i a l’Enric González, m’agrada que, malgrat que teniu vides separades, les vostres veus s’entrecreuen com un tapís i ajuden a entendre aquell temps. Intentava buscar el detall de cada conversa, sí, com el mitjó marengo de l’Artur Mas.

—I la gràcia de les converses amb Pujol?

És divertit que les dues trobades amb ell són molt diferents. La primera, només amb Jordi Pujol. I la segona amb el president i l’Oriol Pujol. Què passa? Que a la segona trobada, l’Oriol ens nega l’entrevista; però, en canvi, accepta la crònica de la trobada, després de negociar-ho entre tots, amb l’editor inclòs. Ara bé, em posa condicions: no hi pot haver cap diàleg a la crònica, ni cap guió. Quina és la sorpresa? Que l’Oriol es pensava que escriuria la crònica de la primera trobada, i jo escric la crònica de les dues trobades; és a dir, de les quatre hores amb Pujol pare i Pujol fill. La crònica, però, permet comprendre el joc de mirades i els matisos que es van produir en aquella trobada.

—Saps si Pujol l’ha llegit?

A la presentació, l’Oriol em va dir que al seu pare li havia agradat força. L’Oriol, però, em sembla que va necessitar més temps per assimilar el llibre. És comprensible.

—D’aquí a 10 anys seria molt diferent repetir el llibre?

No, ja seria una altra cosa. La història comença en una època de crisi personal. Les crisis serveixen per rumiar-se i comprendre i fer balanç d’allò que no captaves. Els moments durs són adequats per reflexionar sobre un mateix. Ho relaciono també amb el que ha passat a Catalunya: un procés llarg i pesat, més eufòric que reflexiu, que no sé molt bé per què ha servit. M’interessa més la reflexió que l’eufòria, sí.

—Alguns entrevistats diuen que Pujol és el polític català més important del segle XX. I Companys? I Macià?

I Tarradellas? Tot depèn del punt de vista i de les generacions. Alguns diran que és el més important perquè és qui governa 23 anys, i, en aquest sentit, sí que es pot dir que és el més important. Depèn dels criteris. Si per a tu, el més important és que es mantingui la flama de la Generalitat, potser seria Tarradellas. Ara bé, a nivell pràctic, jo crec que sí, que Pujol ens ha marcat a tots, per a bé i per a mal. Hi ha un abans i un després del pujolisme, oi?

—I si Illa és president durant 24 anys…

No ho serà, perquè és una altra època.

—Al final deixes sense aclarir com acaba la teva relació amb la Magalí.

És un secret de tots dos. Ella i jo.