Poemes de resistència de Iannis Ritsos és un recorregut per la guerra i l'ocupació nazi que va assolar Grècia al llarg del segle XX. Jaume Cladera en fa una ressenya a Núvol. Podeu llegir l’article aquí

Que la guerra és un succés trasbalsador per aquell qui pretengui escriure és quelcom que els qui hem llegit els clàssics de casa nostra —Quart, Rodoreda o Bertrana en són exemples claríssims— sabem. Que el segle passat va ser un moment convuls en l’esdevenir de la història i, doncs, de l’art, també. De tot això, però, n’ha sorgit un corpus literari que, des de contextos socials completament diversos, ha deixat testimoni d’uns fets gairebé inenarrables, d’un temps en què «les estàtues i tot, fes-me cas, caminen i porten fusell», com va escriure Iannis Ritsos.

Ara Saldonar publica una antologia d’aquest poeta grec traduïda al català. Poemes de resistència ens acosta a la realitat de la dècada més fosca de la Grècia del segle passat. Aquesta nova publicació recull diversos textos escrits durant els anys quaranta, des de l’ocupació de Grècia per part dels nazis fins a la guerra civil i la posterior instauració de la democràcia liberal. D’aquesta manera, la proposta editorial de Saldonar esdevé un poemari multiforme, que condueix al lector per l’enfilall de la història grega amb tot una mescla d’estils i tons diferenciats que fan palesa la crueltat de l’experiència bèl·lica, però també els anhels d’una joventut estroncada: «No en tenia, de punt, el nostre somni. Només hi posàvem tres punts», escriu el poeta a «Vella masurca a ritme de pluja».

Poemes de resistencia s’obre amb «L’últim segle aH», una construcció poètica extensa que revela la cruesa de l’ocupació alemanya a la capital grega, tot des d’un prisma impregnat, encara, d’un cert sentimentalisme del qual el poeta es va deslliurant a mesura que passen les pàgines: «D’una banda, fill meu, el bé. De l’altra, el mal». Aquest relat s’estendrà durant la primera meitat del recull, tot incloent un interludi, «Vella masurca a ritme de pluja», que actua com a contrapunt a partir de l’evocació dels records d’adolescència i la vida del poeta abans de la guerra. 

A les acaballes de l’ocupació, com ens exposa Pau Sabaté, encarregat del pròleg i de la traducció dels poemes al català, ja s’intuïa un certa divisió del poble grec. La guerra civil que es desencadenà és el punt de partida de les poesies de «La senyora de les vinyes» i «Grecitat», el fragment més èpic de l’obra, que recorda la darrera traducció al català del poeta grec, Epitafi (Saldonar, 2023). Aquesta poesia èpica, que el convertí en una escriptor cèlebre a la Grècia de l’època, fou motivada per una fotografia d’una mare plorant la mort del seu fill assassinat per la repressió dictatorial. Poemes de resistència deixa més de banda el discurs purament ideològic —gairebé, en certs punts, pamfletari— de l’obra anterior, però manté viu l’esperit contestatari envers una vivència que, deu anys després, no ha canviat gaire: «Cada nit la lluna gira els morts / els palpa la cara amb els dits glaçats per trobar el seu fill». 

«Parèntesi», la darrera part del recull, però, deixa de banda l’epicitat que havíem trobat per construir, al llarg d’una vintena de poemes breus que funcionen gairebé d’epíleg, un cert estat de calma enmig d’un «silenci ple de trets disparats des de llocs desconeguts». El to íntim d’aquestes darreres composicions revelen l’eclecticitat d’un poeta que ens narra les ferides de la guerra alhora que ens dona «les gràcies» amb el seu cant, amb «una paraula de debò» que lluita per a ser «trobada».

El nou recull de l’obra de Ritsos és un acostament més a la tasca de resiliència política que la poesia sovint ha dut a terme, sense que quedi diluïda en el procés la capacitat lírica d’un poeta que, envoltant de repressió i sang, aposta per «recollir-nos el cor, escriure uns quants versos».