Joan Vila i Triadú escriu un article d’opinió a Mèdia.cat després d’haver llegit Pujol i jo de Txema Seglers. Destaca que “El capítol final del llibre, titulat ‘Quatre hores amb Jordi Pujol’, on relata amb gran profusió de detalls la trobada personal amb l’expresident i el seu fill Oriol, m’ha semblat una petita perla periodística d’intensitat narrativa extrema”. Podeu llegir l’article aquí

M’he llegit d’una tirada, en dos o tres dies, el darrer llibre de la col·lecció “Periodistes” de Saldonar i el Grup Barnils, Pujol i jo, escrit per Txema Seglers. No vull parlar de Jordi Pujol, poca cosa podria afegir a la reflexió d’Enric Borràs, president del GPRB, en el pròleg del llibre, sobre la necessitat que tenim tots avui d’analitzar la figura de qui va governar Catalunya durant les dues darreres dècades del segle XX. Però sí que voldria dir alguna coseta sobre l’estil en què està escrit el llibre, a mig camí entre la recopilació d’entrevistes i la narració de vivències personals, algunes de força íntimes, que utilitza l’autor per enganxar el lector al llarg de les 220 pàgines del seu text.

Txema Seglers no és un periodista convencional. Crec que li agrada nedar contracorrent. El conec poquet, només de les col·laboracions que fa regularment a CRÍTIC, on s’ha especialitzat a entrevistar persones d’una certa veterania, tant del món de la política com també de l’àmbit social o cultural català, alguns ja mig retirats del focus mediàtic, però que encara aporten reflexions interessants als lectors d’avui. Les seves entrevistes són de bon llegir perquè deixa parlar els personatges i els va conduint cap a on ell vol sense violentar-los ni encanonar-los. Són converses que llisquen suaument, però no són pas raspallades, perquè sol extreure’n frases contundents, allò que els periodistes en diem “treure’n bons titulars”. 

Al llibre Pujol i jo, Seglers utilitza, com a fil conductor per anar passant d’un entrevistat a un altre, una història personal, relativa als seus pares, que no desvelaré aquí per no fer-ne espòiler, però que, al meu parer, és el contrapunt narratiu, gairebé de novel·la d’intriga, que fa molt més agradable la lectura. Sense aquest fil, explicat en primera persona i traspuant una gran sensibilitat, el llibre no passaria de ser una recopilació de veus, d’opinions diverses.

En aquest fragment del primer capítol, ja entreveiem per on aniran els trets:  “La mare aviat es va adormir. Em vaig apropar al llit, li vaig acomodar el llençol i vaig apagar els llums, excepte el del capçal. Ja era de nit. Obrint el portàtil, murmurava aquell nom. Il·luminat per la blavor de la pantalla, vaig transcriure les notes que havia pres aquell migdia a la llibreta, i les vaig ampliar amb les dades biogràfiques dels tres candidats”. El nom que l’autor murmura, no cal dir-ho, és el de Jordi Pujol.

Fa unes quantes dècades, d’això se’n va dir “nou periodisme”, a partir dels llibres del nord-americà Tom Wolfe. Però, com que “nou“ és un terme que envelleix amb el temps, valgui la redundància, se l’ha acabat anomenant periodisme narratiu, per diferenciar-lo del periodisme descriptiu o ‘falsament objectiu’, que seria el que solem utilitzar en la majoria dels casos. També se’n pot dir intraperiodisme, periodisme dins del periodisme, és a dir, el que utilitza les circumstàncies que envolten la construcció del relat per incloure-les en el mateix relat.

La periodista argentina Leila Guerriero, en aquesta entrevista publicada a Mèdia.cat fa cinc anys, es queixava que, malgrat que tothom creu que el periodisme narratiu és molt interessant, “ningú sembla interessat a publicar-lo”, i posava com a única excepció el món dels llibres, on ha trobat on refugiar-se. L’obra de Roberto Herrscher Periodismo narrativo. Como contar la realidad con las armas de la literatura (Universitat de Barcelona, 2012), fa un recorregut intensiu pels grans mestres d’aquest estil periodístic, des de Ryszard Kapuściński a Oriana Fallaci, passant per Josep Pla i Gabriel García Márquez. Sens dubte, una de les veus més sublims del periodisme narratiu és Svetlana Aleksiévitx, Premi Nobel de Literatura del 2015, autora d’una vasta crònica sobre l’era exsoviètica a l’est d’Europa, que podem llegir en català gràcies a les magnífiques traduccions de l’editorial Raig Verd.

No vull comparar el col·lega Seglers amb la gran Aleksiévitx, però sí que he de dir que el capítol final del llibre, titulat “Quatre hores amb Jordi Pujol”, on relata amb gran profusió de detalls la trobada personal amb l’expresident i el seu fill Oriol, m’ha semblat una petita perla periodística d’intensitat narrativa extrema. Abandonant per una estona la primera persona, l’escena explica, sense cap frase textual entre cometes, la batalla verbal entre el periodista i l’editor, d’una banda, i el president i l’hereu de l’altra, a l’hora d’intentar pactar la “participació” de Pujol en el llibre. La participació, finalment, es redueix a incloure la descripció de l’encontre, amb tota la tensió que traspua, un exemple més de periodisme dins del periodisme.