El periodista i editor de Crític Roger Palà escriu l’article d’opinió “Pujol i nosaltres” a partir de la lectura de Pujol i jo de Txema Seglers. Hi sosté que “Està en marxa una ofensiva de restitució i de desmemòria que oblida a consciència la part més fosca del pujolisme”. Podeu llegir l’article aquí

Avui es presenta a Barcelona el llibre Pujol i jo (Saldonar), obra del periodista i col·laborador de CRÍTIC Txema Seglers. El llibre parteix d’un encàrrec que li vam fer des de CRÍTIC l’any 2023: entrevistar tres persones que coneguessin a fons la figura i l’obra de Jordi Pujol i traçar un retrat complex del personatge que no oblidés cap de les seves arestes. Pujol farà 95 anys aquest mes de juny. Era el moment de fer les entrevistes, i en Txema era el periodista ideal per fer-les. 

Els escollits van ser els historiadors Joan B. Culla i Paola Lo Cascio i el periodista i exdirector de l’edició catalana d’El País Lluís Bassets. L’entrevista a Culla, de fet, va ser una de les últimes que va concedir, i ha restat inèdita després de la seva mort (aquesta setmana la publicarem sencera a CRÍTIC). Però en Seglers, que és un animal periodístic de mena, no en va tenir prou. Un cop feta la feina, va decidir endinsar-se motu proprioencara més en la figura del polític. I així va començar un viatge de final incert.

El resultat ha acabat recollit en un llibre editat per Saldonar en el marc de la col·lecció que apadrina el Grup de Periodistes Ramon Barnils. Pujol i jo no és, però, un llibre d’entrevistes. És un relat de periodisme narratiu d’alt voltatge, on parlen des dels més crítics fins a partidaris abrandats, amb un punt de novel·la històrica amb una mirada que s’allarga des del final del franquisme fins a l’actualitat. 

La llista d’entrevistats, de gairebé 30 noms, és contundent. Lluís Foix, Joan Tapia, Jordi Amat, Josep Maria Bricall, Salvador Cardús, Josep Maria Pou, José María Mena, Núria Orriols, Miquel Sellarès… I també Artur Mas, Xavier Trias, Irene Rigau, Miquel Roca i el mateix Pujol. Aquest “jo” del títol és tant el mateix periodista (el pare del qual va treballar a Banca Catalana: un aspecte que serà important en la història) com el conjunt dels entrevistats i també dels lectors. Tots tenim el nostre Pujol particular.

El judici del ‘cas Pujol’, una bomba nuclear en tota regla

En el moment de l’encàrrec, començava a intuir-se el que acabaria esdevenint una campanya en tota regla de restitució de la figura pública de l’expresident, esquitxat per un escàndol de corrupció majúscul. Aquesta ofensiva, impulsada des dels sectors de la dreta nacionalista, no és casualitat que passi ara: és previst que el pròxim 10 de novembre comenci a l’Audiència Nacional el judici del cas Pujol. Un judici que, si no s’ajorna per algun motiu, serà el gran tema de la política catalana del 2025. Una bomba nuclear en tota regla.

Anem-nos-en fent a la idea: al banc dels acusats hi seuran Pujol, els seus set fills i una quinzena d’empresaris. La imatge tindrà un impacte mai vist. El judici s’allargarà fins a l’abril del 2026 en 55 sessions diferents. Màxima atenció mediàtica. Anticorrupció sol·licita nou anys de presó per a l’expresident català per associació il·lícita i blanqueig, mentre que per al seu fill gran, Jordi Pujol Jr., eleva la petició a 29 anys. La tesi de la Fiscalia és que la família Pujol hauria operat durant dècades com una organització criminal que s’hauria enriquit amb activitats corruptes aprofitant la seva posició política. 

Una ofensiva de restitució i de desmemòria

Està en marxa una ofensiva de restitució i de desmemòria que oblida a consciència la part més fosca de Pujol. Es parla de maniobres d’estat per inculpar-lo, amb el teló de fons del procés independentista, i es reivindica la figura de l’expolític i fundador de Convergència Democràtica de Catalunya com un referent de construcció nacional.

En el marc d’aquest procés, les aparicions públiques de Pujol s’han fet cada cop més habituals. Va donar suport públic a la candidatura de Carles Puigdemont a la Generalitat. Ha aparegut en xerrades, presentacions de llibres i actes públics. Fins i tot es va trobar amb el president Salvador Illa, en el marc d’una ronda de reunions amb expresidents de la Generalitat. Illa el va definir com “una de les figures més rellevants de la història política de Catalunya”. 

Una altra narrativa sobre el pujolisme

Què fa possible que, tot i l’esclat dels casos de corrupció, la figura pública de Pujol tingui avui dia aquest nivell de normalització? “A mi em passa això i m’amago sota un llit a Finlàndia”, diu al llibre Josep Maria Bricall, exrector de la Universitat de Barcelona (UB) i conseller de Josep Tarradellas. Però Pujol no s’ha amagat sota cap llit, al contrari. Si encara pot, com diu Bricall, passejar-se per Barcelona, és en part gràcies al fet que la narrativa del pujolisme té encara molt pes en l’ecosistema polític i mediàtic català. 

El pujolisme va generar la cultura mediàtica de l'”això no toca”, que encara perviu en la Catalunya del postprocés. No era un joc de subvencions i de favors (o no només). Si una cosa va saber fer el pujolisme, és elaborar allò que avui se’n diu relat. Una proposta amb un discurs cultural coherent, apadrinada per una estructura d’intel·lectuals que hi donava cos, i que explica el país d’una determinada manera. “A partir d’ara d’ètica i de moral en parlarem nosaltres”, va dir Pujol en el marc del procés a Banca Catalana, un dels casos de corrupció que van esquitxar els inicis del seu mandat. Doncs això…

La baula catalana del Règim del 78

Hi ha d’haver espai, però, una altra narrativa sobre el pujolisme. Per a la darrera generació que va conèixer el Pujol president en actiu, la que va forjar-se políticament els anys noranta i dos mil en el si dels moviments socials i de l’esquerra alternativa i independentista, el pujolisme era, ras i curt, la versió catalana del règim de la Transició. Ho explica molt bé el periodista Enric Borràs, president del Grup Barnils, al pròleg de llibre: Pujol era una “baula clau” d’aquest sistema. “Un polític que va assegurar la governabilitat d’Espanya, que tenia bona relació amb Joan Carles de Borbó, que tractava els independentistes d’eixelebrats”. Sobta, per això, que encara avui hi hagi qui debati si Pujol era o no era independentista. 

És aquest relat més complex el que s’obre pas, entre molts d’altres, a Pujol i jo. Un relat que exposa l’obra política, però també les creus de la corrupció. “Catalunya, per avançar, ha de vèncer la narrativa pujolista”, diu Borràs. “Això no vol dir negar-la, fer veure que no ha existit mai i que no explica una part del país. Vol dir entendre-la per anar més enllà, i el periodisme pot ajudar a fer-ho”. Amén.