Mèdia.cat avança el pròleg d’Enric Borràs a Pujol i jo, del periodista Txema Seglers, un llibre que aprofundeix en la personalitat de l’home que va presidir la Generalitat de Catalunya durant vint-i-tres anys, amb el testimoni de vint-i-set noms de la vida social, política i periodística. 

Editat per Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils, presentaran el llibre el 24 de febrer Txema Seglers, Enric Borràs, Francesc-Marc Álvaro i Irene Rigau. Podeu llegir l’avançament aquí

La Catalunya d’avui en dia no es pot entendre bé sense desxifrar la figura de Jordi Pujol, el polític català més important, influent i decisiu des de la victòria dels colpistes a la guerra. I dic desxifrar perquè és un home complex, complicat. Prou perquè alguns considerin que es va crear un personatge de manera planificada des dels Fets del Palau, ja amb la intenció d’acabar governant Catalunya. Prou perquè encara hi hagi qui el vegi com un pare de la pàtria. Prou perquè uns altres el vulguin utilitzar per desacreditar l’independentisme, afirmant que aquest va ser sempre el seu objectiu. Més enllà de teories de la conspiració, la idolatria i les fal·làcies, Jordi Pujol és un dels principals artífexs del país tal com és ara. Per a bé i per a mal. No té cap sentit demonitzar-lo ni tancar els ulls als seus defectes. Desxifrar Jordi Pujol vol dir entendre què va fer, la seva influència i el seu llegat encara vigent. Amb llums, ombres i contradiccions incloses. Perquè no li’n falten.

Això és el que pretén aquest llibre de Txema Seglers: obre una porta per ajudar a entendre el personatge de Jordi Pujol i, sobretot, la influència que ha tingut i encara té en l’evolució política, social i cultural de Catalunya. I parlo de personatge de manera deliberada. Pujol i jo no intenta fer un perfil psicològic de l’home que va presidir Catalunya durant vint-i-tres anys, sinó que fa un retrat complet del personatge que ell mateix es va anar bastint. I ho fa a través dels que hi han treballat braç a braç, l’han seguit, l’han estudiat, hi han col·laborat o s’hi han oposat. És, probablement, el retrat més global que s’ha publicat mai del personatge de Jordi Pujol i del seu llegat.

Alguns s’entesten encara ara a dir que el llegat de Jordi Pujol és l’independentisme, sense tenir en compte que ja existia abans, que ho continuarà fent quan sigui mort i que per a molts independentistes Jordi Pujol ha estat un obstacle. «Amb ell, no hi hauria hagut l’1 d’Octubre», sentencia Josep Ramoneda. I els que van ser militants d’organitzacions independentistes abans del canvi de mil·lenni li donaran la raó. Llavors veien Jordi Pujol com una baula clau del que avui s’anomena el règim del 78. Un polític que va assegurar la governabilitat d’Espanya, que tenia una bona relació amb Joan Carles de Borbó, que tractava els independentistes d’eixelebrats. Pujol no hauria permès l’1 d’Octubre perquè hauria estat perfectament conscient de la decepció que provocaria si no hi havia res realment preparat per a l’endemà, com va ser el cas, però també perquè és un negociador, no un home d’enfrontaments directes, i perquè tampoc hauria cregut mai prou en el poder simbòlic d’aquell acte ciutadà d’autodeterminació unilateral.

Pujol mateix ho va tornar a deixar clar al novembre, en l’homenatge que li va organitzar l’Associació d’Amics d’Enric Prat de la Riba a Castellterçol. «No serem independents», va dir. «S’ha vist en l’últim temps que això de la independència és molt difícil», va insistir. Malgrat que durant el Procés va semblar que hi flirtejava, Jordi Pujol no pot ser independentista. Perquè no veu viable la independència: «Espanya és un país molt poderós que té una de les tres llengües més importants del món», diu. I també perquè la seva concepció de la nació és massa limitada perquè esdevingui majoritària. Jordi Pujol és un personatge profundament pragmàtic —tant, que el seu pragmatisme sembla que li impedeixi mirar el futur a llarg termini amb optimisme—, que alhora té una concepció gairebé religiosa del nacionalisme. Aquesta és una de les seves contradiccions.

Aquest llibre evidencia que Pujol ha estat un home amb visió i sentit del poder, ambiciós, capaç, culte i seductor. Però, sobretot, explica que Jordi Pujol és un gran narrador. S’ha passat tota la vida fent el que ara s’anomena «crear relat». Ha teixit un imaginari extremament influent de què és la nació catalana i què és ser català. «La Barcelona de Maragall està basada en les obres, i la Catalunya de Pujol, en l’esperit», diu el director d’El Nacional, José Antich. Aquest esperit que anomena Antich no és res més que narrativa. Un concepte de catalanitat que, en realitat, només inclou una part del que som i hem estat, en fa una tria i amaga l’altra part sota la catifa. És aquest relat sobre què és la nació i la identitat catalana on Pujol fonamenta el seu poder més definitiu. És un conservador que, en política, sap portar a la pràctica una estratègia absolutament moderna molt abans que no es parli de guerra cultural. I ho fa d’una manera tan efectiva que convenç bona part del país.

Una part del poder narratiu de Jordi Pujol, sobretot pel que fa al seu discurs moral, es va ensorrar amb la confessió del 2014. Fins llavors havia sortit més o menys impune de les irregularitats del seu entorn, la seva pròpia família i el finançament del seu partit, que tampoc eren tan diferents de les d’altres estructures de poder sorgides del règim del 78. És el problema de no trencar amb la dictadura: la seva infecció antidemocràtica perviu en la corrupció, les clavegueres policials i un sistema judicial disfuncional, i fins i tot s’escampa entre els que s’hi oposen. Però el relat pujolista sobre què i qui som encara continua vigent en l’imaginari col·lectiu. I no tothom el sap identificar.

Entendre el personatge de Jordi Pujol ajuda també a entendre com va fer aquest relat sobre què és la catalanitat, què inclou i què no, i com es pot superar. Perquè Catalunya, per avançar, ha de vèncer la narrativa pujolista. Això no vol dir negar-la, fer veure que no ha existit mai i que no explica una part del país, vol dir entendre-la per anar més enllà, per superar-la. I el periodisme pot ajudar a fer-ho. Al Grup de Periodistes Ramon Barnils tenim clar que el periodisme és una eina per fer avançar el país.