Avançament editorial a Nació del llibre Pujol i jo del periodista Txema Seglers que revisita la figura del líder nacionalista a través de la veu d'antics col·laboradors, detractors i analistes. El podeu llegir aquí

El periodista Txema Seglers s'ha capbussat en la figura de Jordi Pujol a través del testimoni de 27 testimonis que l'han conegut d eben a prop. Alguns perquè n'han estat col·laboradors estrets; d'altres, adversaris acèrrims, i també hi ha analistes i periodistes que hi han mantingut una relació complexa o l'han observat amb més o menys empatia. El resultat és Pujol i jo (Saldonar), que serà aquest dilluns a les llibreries. Us oferim un extracte del llibre, amb la veu d'una de les persones que coneix millor la figura i la trajectòria de l'expresident, el periodista i actualment diputat d'ERC al Congrés, Francesc-Marc Álvaro.

—Quan empresonen Jordi Pujol, la dictadura és una puta merda molt grossa, m’entens? Un forat negre que no se sap quan s’acaba. I per això m’emprenya que certa esquerra no llegeixi la realitat amb justícia, i jutgi, amb la mirada del present, la seva detenció i tortura com si ell les hagués calculat per inventar-se un personatge i per aconseguir més tard la presidència de la Generalitat. Però, mira, tots som grans i ja sabem que el món no funciona així. Amb auriculars i barba de llenyataire, retallat a la pantalla de l’ordinador, Francesc-Marc Álvaro, l’autor del canònic Ara sí que toca, bàsic per entendre el relleu de Pujol a Convergència, dispara bales contra la progressia.

—És un dels problemes de les narratives antipujolianes, sí, que intenten que tot quadri, i diuen «Mira, Pujol, que n’és de puta, se les sap totes». A mi, però, m’emprenyen intel·lectualment aquestes faules per satisfer el benestar de l’oposició contra ell. Si et pots oposar a Pujol sense haver de fer això, home. Quan mor Franco, aleshores, sí que es construeix el personatge, però, com molts altres polítics. S’obre un nou temps, comença la democràcia, es munten els partits, i es reparteixen les cartes. I tots a jugar. I ja està.

—És un exemple del trauma de l’esquerra?

—Sí, en part, sí. Respecto una part de l’esquerra, però detesto bastant els progres. Potser, perquè vaig anar a una escola on els meus professors eren del PSUC; o perquè he acabat sent diputat independent d’un partit com ERC que no ve de la tradició marxista; o perquè en tinc un coneixement profund i conec el seu món. No ho sé, però, hòstia, el que tinc clar és que l’esquerra de debò sempre va entendre qui era ell; ara bé, els progres, mai. No en tenen ni idea. Mira, una pijeria progre barcelonina no ha entès mai qui era Jordi Pujol, i tampoc ell ha entès aquesta pijeria de Barcelona, siguem justos. I, per això, Pujol s’entén molt més amb els comunistes històrics del PSUC com Miguel Núñez González,
Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, i Gregorio López Raimundo, pare de l’escriptor Sergi Pàmies, per cert. En canvi, amb la progressia de la mítica discoteca Bocaccio del carrer de Muntaner, no s’hi ha entès mai; m’entens, oi? Això, però, ni és ni bo ni dolent. Són fets acreditats. El predomini del relat periodístic i universitari estava en mans dels intel·lectuals de
Bocaccio, i no pas en les dels comunistes que et deia. La meva generació, que arriba més tard, es nodreix de les farinetes de Bocaccio; però, si tu llegeixes tot el que Manuel Vázquez Montalbán, un intel·lectual seriós de l’esquerra de debò, va escriure de Pujol, entens que, malgrat que va ser dur, també va saber, a la vegada, ser just amb ell, a diferència dels progres de Bocaccio.

Álvaro s’indigna sense estripar-se, i em pregunto com pot ser que Jordi Pujol, un home d’una classe molt diferent de l’obrera encarnada pel PSUC, s’entengui millor amb els líders comunistes històrics. Per què? 

—Sí, a ell li agradava posar-se en igualtat amb els comunistes històrics, i aquests l’hi concedien. S’entenien. Miguel Núñez rep moltes hòsties quan el torturen, i Pujol, que era fill de la petita burgesia, també les rep quan l’empresonen a la comissaria de Via Laietana. 

La solidaritat del patiment, penso. Francesc-Marc Álvaro continua.

—D’aquí neix la seva autoritat, sí, d’aquesta resistència antifranquista sense segell de l’esquerra, d’aquesta oposició a un règim que condemna. I, això, li dona una aurèola que l’iguala a molts dirigents comunistes. La tortura té una base real, i ell fa un gest impropi de la seva classe social, perquè la burgesia no es complica la vida fins al punt d’acabar sent
empresonada i condemnada. De fet, n’hi ha molt pocs de la seva classe social amb aquesta biografia. I, evidentment, quan arriba la democràcia, aquesta aurèola li dona una autoritat que no li poden rebatre. És una figura política de gruix, i, des d’un punt de vista factual, és el polític català més important del segle XX, s’estigui a favor o en contra seu. Si tu observes els polítics catalans clàssics, com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Francesc Macià, Lluís Companys o Josep Tarradellas, no n’hi ha cap altre que hagi tingut tanta influència en la realitat com ell, tant en l’exercici del poder com en la durabilitat del seu projecte polític.

—Pasqual Maragall?

—Sí, va ser un gran alcalde de Barcelona, que inspira una narrativa sobre la ciutat; però, quan intenta traslladar-la a Catalunya, li falta temps. No hi ha ningú que hagi transformat el país d’una manera tan holística com Jordi Pujol. Ell governa durant molt de temps, transforma la realitat, crea un espai polític i, sobretot, influeix en tots els que venen després, perquè, sense excepció, tots s’han de definir en funció d’ell. I si a tot això hi sumes el seu final, que és una altra història, encara, la seva figura pren més volada i més interès.

—Em crida l’atenció que molts dels seus adversaris admeten el seu gruix. 

—Sí, i fixa’t que no hem parlat encara dels seus atributs, simplement m’he referit a la seva intervenció sobre la realitat. Si parlem dels seus atributs, trobem que molts altres eren millors en alguns punts. Pasqual Maragall, potser, era més genial, i Francesc Macià, més èpic. Però… Però… què té, em pregunto: per què és diferent? Què respondria el pare si l’hi preguntés?

—A Pujol li agrada molt fer de Pujol. Ell té una capacitat molt difícil de trobar: sap adreçar-se amb eficàcia a cada tipologia de públic, i pot canviar de sintonia sense dificultat. Jo, com a periodista, l’he seguit durant molts anys, i recordo que es podia reunir amb uns alts empresaris, fer una conferència de nivell, trobar-se amb uns veïns del barri del costat i, després, xerrar una estona amb uns vilatans d’un poble petit, i saber canviar de registre molt fàcilment en totes les situacions per connectar amb tots ells. A cada lloc sabia no només què dir, sinó com dir-ho. Amb els empresaris, citava estudis de l’economista John Maynard Keynes; amb els veïns del barri, explicava anècdotes de quan ell era petit, i amb els vilatans parlava de les cabres i del bestiar, jo què sé. A cada lloc fotia una xapa, però la gràcia era que sonava autèntic i genuí en totes les situacions. No sonava de laboratori. Ell tenia una naturalitat relaxada que el feia proper, i aquesta és una clau del seu èxit. I, és clar, quan comença la democràcia, posseir aquesta capacitat és magnífic, perquè la política era molt física, de contacte, de tocar-se, dels cossos. I, Pujol, sí, hi posava el cos.

—Cobrint actes t’adones que Artur Mas l’imita, però no li arriba l’ànima per fer de Pujol, oi?

—Sí, exacte. Mas feia uns esforços terribles, i com un alumne aplicat, intentava allò que a Pujol li sortia amb tanta facilitat. És el mateix, però, que tocar el piano. Si no et surt la melodia, poses hores i ho intentes; el que passava és que Pujol tocava el piano com Ray Charles.

—L’home, el polític i el mite. Tot junt. Com un organisme orgànic, viu i intens.

—Comencem pel final. El mite funciona fins que es trenca amb la confessió. I ja està. Això és així. I és conscient de la ferida, perquè, pot ser gran, sí, però no és idiota, i ell sap perfectament qui era, qui és i què ha passat. No s’enganya. Sap que el mite se n’ha anat a la merda. Això, ho diu amb unes altres paraules, és clar, i fa aquest relat de l’expiació, de l’home catòlic que du a dins, com una narrativa per encapsular el seu malestar. A mi, que soc agnòstic, em costa aquesta manera de fer, però l’entenc. Necessita encapsular-se per donar sentit al dolor. Pal·liatius de la moral, vaja. Si Pujol fos marxista, faria autocrítica, suposo. No ho sé.

—Però, quina és la conseqüència del trencament del mite?

—Rebenta el seu paper de pare de la pàtria, en el sentit de ser l’home que t’alliçona i et diu com t’has de vestir, què has d’estudiar i què has de menjar; tot un discurs, per cert, que li agradava molt, sí, el d’encarnar un mestre de la moral, que li ve dels autors francesos. No en tenia prou amb ser un líder polític, no, volia ser una mena de líder espiritual, i la confessió trenca això, sí, aquesta dimensió del personatge. Però la confessió, a efectes històrics, tindrà poc a veure amb el judici que farem d’ell com a polític transformador; és a dir, de l’home de poder que munta TV3, que dona forma als Mossos d’Esquadra, que fa un pacte per la sanitat amb els del PSUC, etcètera. Jo separaria aquests dos aspectes. Per tant, quin és l’efecte de la confessió? Que erosiona la credibilitat del seu discurs com a líder moral, i tindrà uns efectes relatius sobre el judici que faran els historiadors sobre la seva obra política. Què va fer, aquest polític? Construeix l’autogovern, ajuda a governar Espanya, i molt i molt més. En aquest cas, la confessió no té art ni part. La meitat dels seus discursos, aquells que parlen de la moral del poble, són paper mullat, i s’hauran de llegir a la llum del cel. Ara bé, ens interessen els seus discursos purament polítics.

—És evident que la confessió fa molt de mal a una gran part de catalans. 

—T’explico una anècdota molt gràfica d’aquest dolor. La mare de Carles Campuzano, company meu a l’escola, quan s’assabenta de la confessió, estripa totes les fotografies del seu fill amb Jordi Pujol. És una imatge d’una part del país que se sent dolguda perquè l’admiraven com un líder espiritual. Per a la gent més jove, com tu i com jo, ens costa d’entendre, perquè estem en altres coordenades culturals, però, per a algunes generacions, la dels pares i la dels avis, a qui ell els havia regalat un relat, una opció a votar, una certesa i una previsió, va ser molt dolorós.

—Quin paper té la família en la confessió?

—Confessa perquè una part dels fills l’hi aconsella. Una altra, no. I, ara, no especulo. Parlo com a periodista. Una part dels fills no vol que confessi, mentre que l’altra, liderada pel fill gran, el Jordi, i sembla que amb el suport de la mare, empeny perquè ho faci. I, finalment, aquests guanyen. Argumenten, amb molt poca visió política, que ha de confessar perquè la moguda passarà i tot quedarà en un no res. Un cop es decideix en família i es parla amb els advocats, surt a confessar. La confessió, per tant, és el fruit d’un debat dins la família.

—Diuen que el fill gran té el poder del reclam, d’haver-li retret haver estat un pare absent de la vida familiar.

—Entenc aquesta visió, sí, malgrat que és una interpretació des de l’entorn d’ell. Aquesta tesi em sembla certa, sí, però, si és la veritat, és molt prima, perquè hi ha d’haver algun fet més estructural, de partit, a part del relat psicoanalític familiar del pare absent. Es diu que la mare acaba sent la líder del clan perquè ell treballa fora de casa tot el dia; i que, per això, la Marta protegeix en excés el fill gran, un personatge tenebrós que compta, a més, amb l’aval d’ella. Ara bé, aquí hi ha dues dades polítiques importants. La primera: quan ell és president, dos homes forts del partit li expliquen que el fill gran està fent entremaliadures, i que la cosa acabarà malament.

—Qui són aquests dos que l’avisen?

—Xavier Trias i Joaquim Triadú. A tots dos, els diu que no en vol parlar, d’això. Per tant, sabia que el fill gran manegava, perquè Trias i Triadú l’adverteixen, i ell no els vol escoltar. Això és una informació rellevant. La segona dada, i que és estructural: l’any 1991 i 1992 esclata una gran batalla dins de Convergència explicada per la premsa com una lluita de lideratges entre Jordi Pujol i Miquel Roca sobre com s’ha de cooperar amb Espanya, amb un Roca més intervencionista, i un Pujol no tant. La lluita, finalment, la perd Roca, que marxarà del partit. Però, el que estava passant darrere d’aquesta batalla, a banda de tot això, era el control de la màquina del partit i del seu finançament. I no estic opinant, sinó que esmento fets. Fins aquell moment, les persones de confiança de Miquel Roca controlaven les finances del partit, i ho feien com els altres partits, segons la llei que tocava i l’estàndard de l’època, tot de manera molt professional. Però, quan la batalla entre Roca i Pujol se salda a favor del president, qui agafa les finances del partit, entre d’altres, és el fill gran, i expulsa els homes de Roca. I aquesta és la clau. Això, no té res de psicoanàlisi. Pujol deixa que el fill gran controli la maquinària del partit, i aquest comença a fer negocis i barreja partit, institució i la mateixa butxaca; i, si parlessis amb Roca, ell t’ho explicaria. Per comprendre el moment final de Pujol, és clau entendre que la possessió de les finances recau en el fill gran i en els seus acòlits. No hi ha res de literari ni de psicoanalític. És la lluita pura pel poder.

—Un moment de debilitat?

—O d’imprudència, potser. O d’irresponsabilitat pel fet d’haver deixat que el fill gran remeni les cireres i no haver escoltat els que l’advertien que les remenava malament. Si fem psicoanàlisi, diem que ho fa per compensar el buit que deixa a casa. Ara bé, si tens un fill que és un bandarra, allunya’l de la mel, oi?

—Però, per què no l’allunya?

—Aquest és l’angle mort de la història. Potser, i ara especulo, mai es va atrevir a agafar el fill gran i la dona pel coll i dir-los «Prou, perquè esteu fotent molta merda que caurà damunt meu». Suposo, però, que no ho va fer. Intento imaginar-me l’escena que no va ser. Álvaro, amb els auriculars, sembla un metge auscultant el batec polític de Pujol.

—Quan governa, té dues brides. Sap que la política no és només l’obra, sinó que també ha de tenir música, i que, moltes vegades, cal tocar l’intangible, el diapasó nacional col·lectiu. De fet, això, ho fan tots els polítics, i no és cinisme; més aviat, els polítics intenten combinar la pragmàtica amb una certa dosi de poesia, l’escriguin millor o pitjor. Escriure versos sempre costa, oi? Ell escriu la seva, i Maragall, també. Ara bé, el problema que li esclata no és que tingués dues brides, com qualsevol altre polític, sinó que, amb la confessió, hem sabut que una part del diapasó, d’aquesta poesia moralista, era excessiva. Malament quan un polític apel·la a la moral. El seu relat moral i nacional era exagerat, i, a més, la seva actitud personal el desmenteix. I, a mi, em sembla que, en aquest decalatge, apareix la hipocresia, la diferència entre el que ell predicava i el món que es coïa en
el seu entorn.

Francesc-Marc Álvaro continua. Com un llenyataire. El periodista tala fragments de la biografia del polític. Com més m’explica, més lluny em sento d’una certesa.

—A Madrid em fan molt aquesta pregunta, i em fa gràcia. Si llegeixes els seus textos, i els analitzes, extreus que ell no és independentista. No, no ho és. Ell ha estat sempre un nacionalista català de l’escola d’Ernest Renan, el pensador francès del segle xix; i, contràriament al que escriu Antoni Puigverd, ell no és herderià, de Johann Gottfried Herder, el teòleg alemany. Ell és de Renan perquè creu en el plebiscit quotidià. De fet, sobre les seves fonts de pensament hi ha malentesos. Com que Pujol, de petit, diuen, anava a l’escola alemanya, se’l presenta com un home proper al nacionalisme alemany. Però no, no és així. El seu nacionalisme és més proper. En el fons, és molt poc romàntic. Quan li interessa, és clar que suca el discurs en la salsa narrativa dels germànics, però ell és del rotllo de Renan, perquè és un demòcrata i un home del segle XX, i no és idiota. Vol connectar amb el teu oncle, la teva àvia, el teu pare…

Amb el pare sí, em dic.

—I amb la tieta, i amb l’avi, i amb la teva tieta segona, etcètera, etcètera. I aquest no és el rotllo dels germànics. Un exemple molt clar de tot això és la relació entre Jordi Pujol i Francesc Candel, l’escriptor espanyol que escriu Els altres catalans, un símbol dels xarnegos. Pujol el sent proper perquè Candel se sent català. I això és Ernest Renan. De fet, no inventa res. Cap ideologia. És un home que actualitza la ideologia nacionalista que hereta, i li va bé fent-ho. Pren una mica d’aquí i d’allà, amb molt d’europeisme a banda i banda; amb una visió, a estones, socialdemòcrata, i després liberal i catòlica. Un poti-poti, vaja. Ell sempre diu una frase que em fa gràcia: «Jo soc un soldat derrotat del papa Montini».

Álvaro somriu per la referència que fa a Pau VI.

—Fot tot això al túrmix i li surt el pujolisme. Però en aquesta batedora no hi ha independentisme. El que hi ha és un nacionalisme autonomista molt reclamant. Si haguéssim arribat a un límit federal, em penso que a ell li hauria semblat collonut. Ara bé, per què no és independentista? Per dos motius: sap d’història i sap de demografia. És un home que ha trepitjat els barris, i sap què s’hi mou a dins, i diu: «Compte». I, també, fa una anàlisi molt crítica dels partits que porten a la Guerra Civil. De fet, detesta la Lliga Regionalista i l’Esquerra Republicana dels anys trenta, perquè considera que, per vies diferents, són els responsables del desastre.

Aleshores, Álvaro aixeca un dit i m’avisa rere la pantalla granulada.

—Fixa’t què et dic, i ho ressalto: detesta l’Esquerra i la Lliga dels anys trenta. I diu: «Jo he de fer alguna cosa diferent: no caure en els errors de Cambó ni de Companys». I, per a mi, aquest és el millor Pujol, un Pujol que detesta l’independentisme d’aquells anys d’Estat Català. La proposta política dels germans Badia no se sostenia. Per això, ell mai ha sigut
independentista. Ara bé, quan comença el Procés, i exposa que ja no té arguments per oposar-s’hi, s’agafa on tothom s’agafa, però en cap moment afirma que l’independentisme sigui la solució.

Escolto Francesc-Marc Álvaro, i tot el que diu se’m barreja amb les altres entrevistes. El temps passa, i vull plantejar la darrera pregunta. Què quedarà quan tot s’acabi?

—A mi sempre m’ha estat útil la mirada de Miquel Caminal, un politòleg que sabia d’història. Caminal diu que el catalanisme sempre s’encarna en un partit que acaba fent, a cada moment, el que toca fer políticament. Quan esclata el catalanisme, primer, s’encarna en la Lliga, i, després, en Esquerra Republicana. Més tard, en la resistència del PSUC, i, finalment, en Convergència. El catalanisme sempre tria un objecte, sí, i té raó, Caminal. El catalanisme és una força, un moviment contracultural que s’encarna cada vegada en una màquina per institucionalitzar-se i fer avançar el país. Ara bé, després de Convergència, qui encarna de nou aquesta energia? Quan esclata el món convergent i arriba el Procés, es crea un camp magnètic en el qual cap objecte s’adapta. L’Esquerra actual no l’agafa, perquè no és hegemònica. Si ho fes, obriria una nova etapa. Junts, tampoc. I la CUP, encara menys. I el PSC i els Comuns, res de res. Per tant, després del trencament de Convergència, podem dir que som en un llarg moment en el qual, constantment, ens estem repartint les cartes. I ningú no guanya res. Aleshores, com que el món ha canviat, el pujolisme ha desaparegut. I, malgrat que molts poders a Catalunya volen que el pujolisme torni, cal dir que no, que no tornarà. I és absurd voler que continuï. A mi em fa gràcia aquesta nostàlgia, i els antipujolistes en són molt, de melancòlics del pujolisme. Ho sento, però la vida se’ls ha complicat més, com a tots. La meva neboda, que és de la CUP, volia la mort política de Xavier Trias durant les eleccions, i, cada vegada que em trobo amb ella i xerrem, me la complica una mica més, la vida, i m’agrada que ho faci, perquè és el que toca i és com ha de ser: que ens obliguin a repensar les coses. 

Sí, em dic, quan tanco l’ordinador. Mirem de nou tot el que ens neguiteja. Malgrat la por.