Saldonar ha publicat El guàrdia de Sing Sing de Ted Conover, amb traducció d’Octavi Gil Pujol. L’autor ha participat en una conversa amb Agus Morales i Alba Sabaté Gauxachs a la Universitat Ramon Llull de Barcelona. En parla Berta Coll a Núvol. Podeu llegir l’article aquí

—Com pot ser que, havent anat a la universitat, vulguis fer una feina tan terrible?
—És complicat d’explicar…

El periodista nord-americà Ted Conover (Okinawa, 1958) odia les mentides. Fins i tot quan s’infiltra en entorns perillosos per a escriure’n reportatges, fa malabarismes per a esquivar les suspicàcies sense inventar informacions falses. El seu compromís amb la veritat és escrupolós. Sovint, les respostes verídiques però poc precises li permeten sortir del pas. És així, per exemple, com a finals de la dècada dels noranta va aconseguir infiltrar-se a la presó de Sing Sing com a guàrdia de seguretat; anant amb cautela, però sense trair-se a ell mateix. «Com a periodista, és molt important dir la veritat a la gent. A més, si dius una mentida, després l’has de recordar, i jo tinc més aviat mala memòria», explica. Al mateix temps, però, com a periodista infiltrat Conover actua amb una discreció gairebé perfecta. Durant el curs escolar que va treballar a la presó, no va escampar-ho gens; amb prou feines va explicar-ho a la família i els amics: «És molt difícil guardar un secret durant deu mesos. No ho recomano gens».

Aquests equilibris dolorosos entre la veritat i el secretisme, a què sovint es veuen abocats els reporters que practiquen el periodisme d’immersió, van ser el punt de partida d’una conversa entre Conover, el periodista i director de la Revista 5W Agus Morales i la professora i periodista Alba Sabaté Gauxachs, el dimecres 8 de gener, a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna – Universitat Ramon Llull. Era un acte organitzat per Blanquerna i l’editorial Saldonar, que acaba de publicar en català El guàrdia de Sing Sing, amb traducció d’Octavi Gil Pujol. Aquesta novel·la de no-ficció, que en anglès va sortir el 2000, va guanyar el Premi de l’Associació Nord-americana de la Crítica, va ser finalista al Premi Pulitzer i amb els anys ha esdevingut un clàssic del periodisme literari contemporani. 

«Volia explicar què passa dintre les presons dels Estats Units, però com a periodista no m’hi deixaven accedir. Per això vaig decidir fer les proves per ser guàrdia de seguretat. Vaig pensar que, si hi treballava durant un temps, podria entendre millor la història que volia explicar. Que el periodista estigui en una posició perillosa afegeix autenticitat a la història, fa que als lectors els importi més el que expliques», va explicar Conover durant la conversa. Per preservar la intimitat dels personatges retratats, només va canviar els noms d’aquells qui apareixen a la novel·la fent alguna cosa delictiva o moralment reprovable, perquè no podien saber que en aquella mateixa sala hi havia un periodista que pretenia treure els fets a la llum. «No crec que haguem de canviar detalls contextuals o ambientals dels personatges. Ser periodista és explicar la veritat», va argumentar.

La narrativa de Conover, tallant i alhora compassiva, entronca amb la tradició de Tom Wolfe, Truman Capote, Joan Didion, Gay Talese i tants altres escriptors que van eixamplar els camins de la literatura i del periodisme durant la segona meitat del segle XX. Abans de publicar El guàrdia de Sing Sing, Conover ja havia escrit altres reportatges novel·lats, com Rolling Nowhere; Riding the Rails with America’s Hoboes (1984), fruit de la seva convivència amb un grup de rodamons nord-americans, i Coyotes: A Journey Across Borders with America’s Mexican Migrants (1987), en què va integrar-se en una comunitat de migrants mexicans per a entendre què els duia a intentar creuar il·legalment la frontera amb els Estats Units. «Com que vaig viatjar amb ells, vaig obtenir informació que cap altre periodista tenia. Els vaig fer entendre que no els volia enganxar cometent un crim, sinó que sobretot volia explicar la seva situació vital», va dir el periodista sobre Coyotes. 

Morales, fent referència a la novel·la de Conover, però també al tipus de periodisme que practiquen des de la Revista 5W, va subratllar que «és molt més real explicar una història a través d’una escena que no pas amb llenguatge burocràtic». «És trist que haguem de repetir que el periodisme importa. És una feina humanística. A diferència de la IA, que no té sentiments, en el periodisme hi ha sempre una persona al darrere», va afegir Morales. Al seu parer, «un bon text de no-ficció és aquell que ensenya coses tant a qui no té ni idea del tema tractat com a qui n’és un gran expert». 

Conover també va analitzar les virtuts del periodisme narratiu: «En el periodisme tradicional, mostrem respecte pels entrevistats mantenint tothora una distància. La primera persona del singular té molta força, però tradicionalment s’ha titllat de poc adequada. Ara, però, l’ofici està canviant. Als Estats Units, cada vegada hi ha més interès pels llibres de no-ficció que inclouen detalls íntims de l’escriptor, per les històries que combinen reportatge i memoir. Segurament és part d’una moda molt marcada per Internet i les xarxes socials. A Internet tothom pot publicar en primera persona».