Ignasi Franch publica a Nexe una ressenya d’Els suïcidis de la fi del món de Leila Guerriero, publicat per Saldonar. Podeu llegir l’article aquí

El periodista Eyal Press va elaborar el seu assaig Trabajo sucio a través d’entrevistes a persones que duen a terme feines extremadament difícils i amb efectes psicològics corrosius: vigilants de presons, treballadors d’escorxadors, pilots de drons per a l’exèrcit… Press explicava com els executors d’aquestes tasques -d’aquests ‘mals necessaris’- patien greus problemes de salut mental i física. L’efecte d’aquest ‘treball brut’, però, anava més enllà dels individus. S’estenia als éssers estimats, les famílies, les comunitats amb què tracten els treballadors, i podien generar cismes col·lectius.

En els darrers anys del segle passat, la localitat argentina de Las Heras va ser escenari d’una onada de suïcidis. La periodista argentina Leila Guerriero va viatjar per investigar el fenomen, que havia generat algunes teories conspiratives, potser per morbositat o per la impotència de trobar explicacions i pensar en respostes. L’autora va entrevistar diversos familiars, amics i parelles dels protagonistes forçosament absents, amb l’objectiu de retratar aquest poble tan peculiar i esquerp de la Patagònia. D’allà va sortir el llibre Els suïcides de la fi del món, una fascinant crònica que ara es recupera en versió catalana.

Las Heras és un municipi enclavat a una zona de clima advers. El seu únic pol d’atracció era l’existència de llocs de treball (força ben pagats, molt durs, literalment bruts) que generava l’extracció de fòssils combustibles per a la petroliera YPF. La privatització de la companyia va empitjorar les condicions, però l’abundància d’empleat que s’instal·laven temporalment sempre havia tingut efectes col·laterals. Entre aquests, l’existència d’una mena de no-comunitat, feble i econòmicament segregada, sense punts de trobada ni espais comuns d’activitat per al jovent i per a tota la població (prostíbuls a banda). L’obra de Guerreiro recull alguns retrets de la població local, com ara que el gruix de la riquesa fòssil marxi cap a la metròpoli de Buenos Aires i més enllà.

Guerreiro va dur a terme una memorable exploració periodística i literària sobre un enigma amb explicacions psicològiques i sociològiques sempre parcials i insatisfactòries. Va aterrar en les vides concretes d’aquells que ja no hi són i de les seves famílies, a voltes desestructurades i volàtils a causa dels maltractaments físics o els abusos sexuals. També explora quotidianitats aparentment plàcides que igualment acaben orientant-se al desig de deixar de viure, com si una atmosfera de condemna, de fatalitat i d’absència de futur, generés una desídia col·lectiva tan enganxosa com el petroli.

Els suïcides de la fi del món és una magnífica mostra de periodisme literari (o literatura de no-ficció) que aborda situacions terribles. Tracta el costat fosquíssim de l’extractivisme, dels treballs temporals i dels vincles humans efímers i fràgils que poden formar-se al voltant. De les sensacions d’absència de sentit, fins a despertar una atracció estranya.

L’obra s’acaba convertint en un exercici espiritista que no és recreatiu, sinó trist i dolorós, narrat per una autora que actua com una mena d’escriptora-mèdium, dedicada a empaitar els fantasmes i a intentar conjurar les seves històries i raons. En definitiva, un conte de terror (social, molt social) sobre els oblidats de l’economia global. El resultat no ha perdut vigència ni interès gairebé vint anys després de la publicació original.