Joan Garí publica un article a La Veu dels Llibres sobre Artifucialitis de Josep Lluís Micó, en què destaca que “el 2024, el món està controlat per la voluntat i les apetències d'un 1% de la població (els ultrarics) i el sistema de dominació es realitza a través dels algoritmes i els mòbils”. Podeu llegir l’article aquí

Llegint el nou llibre de Josep Lluís Micó, Artificialitis (Saldonar), és impossible que no t’assalten alguns dubtes. Diu Micó que el seu llibre no va «contra» la Intel·ligència Artificial (IA), però de les seues pàgines es desprenen molts interrogants que fan dubtar de la pretesa omnipresència eficaç d’aquesta. El títol del volum, per exemple. El terme Artificialitis és definit així: «Estat d’alienació emocional que es caracteritza per una alegria patològica, conseqüència de la forta atracció de les persones o els col·lectius pel sintagma “intel·ligència artificial”, encara que n’ignorin el significat. El sentiment es manifesta de tal manera que els afectats es mostren convençuts que han de delegar tota mena d’experiències, esdeveniments i situacions en aquestes màquines o aquest programari».

Micó milita en l’escepticisme davant les suposades bondats de la IA, que rastreja implacablement. Nihil novum sub sole. Des que Umberto Eco va dividir la humanitat entre apocalíptics i integrats, cada nou avenç tecnològic suscita reaccions contraposades entre els aficionats. Personalment soc dels qui creuen que la IA, i altres invents semblants, ens obrin un panorama que acabarà d’afaiçonar el món, per a bé i per a mal. Tot és qüestió de temps. No té sentit, tanmateix, rebutjar per sistema la nova realitat com tampoc llançar-se als seus braços. Com diria Micó, millor seure i vore.

Durant tot el segle XX, la ciència-ficció ens ha estat advertint de manera constant d’aquest perill: el dia que les màquines estiguen tan desenvolupades que prenguen consciència pròpia i decidisquen eliminar l’element humà. La literatura i el cinema (de Jo, robot a Terminator) han abundat en aquest tòpic. És cert que també es va predicar que en aquestes alçades de la història tots els cotxes serien ja voladors. Aquesta profecia no s’ha complit però la de les màquines intel·ligents podria ser que sí. 

El més normal és que un escriptor de ciència ficció ho encerte parcialment i s’equivoque també parcialment. Orwell, per exemple. Segons la distopia 1984, el món en aquell any seria una dictadura perfecta on el poder controlaria la població a través de les pantalles. L’autor d’Homenatge a Catalunya es va enganyar en la data i en la mida de la pantalla, però la resta ha sigut correcte. En 2024, el món està controlat per la voluntat i les apetències d’un 1% de la població (els ultrarics) i el sistema de dominació es realitza a través dels algoritmes i els mòbils. A Winston Smith el vigilava una pantalla de televisió a cada cantonada, però a nosaltres el mateix paper el fa qualsevol mòbil. I moniatos com Elon Musk xalen de valent treballant a estall per a un futur proper on, com en Blade Runner (el film de Ridley Scott basat en el relat Els androides somien xais elèctrics?, del visionari Philip K. Dick) només els escollits podran abandonar un planeta exhaust en direcció a les arideses de la Lluna o de Mart.

És impossible no pensar en termes de ciència-ficció quan ens posem a parlar de la IA. Aquests dies llegia a la premsa notícies contradictòries: per un costat, sembla que és molt fàcil que la IA responga disbarats a preguntes molt fàcils, mentre es lluïsca en les complexes; d’altra banda, algú assegura ja que en 2050 serà impossible diferenciar un humà d’un robot humanoide.

Les prediccions s’han d’agafar amb molt de compte, ja ho sabem. Els cotxes voladors… Però si alguna cosa és fàcil de comprendre és que, en matèria d’avanços tecnològics, tot és qüestió de temps. Com deia mon pare l’altre dia (94 anys), qui li podia dir que podria fer una videotrucada amb el meu fill, que és a Rio de Janeiro, i veure’l i sentir-lo com si estiguera ací mateix.

Per tot això, no m’atrevisc a pensar que la IA no acabarà imposant-se triomfant. No soc tan escèptic com Josep Lluís MIcó, tot i que tampoc soc un ingenu. El món que s’obri davant els nostres ulls és vertiginós i fantàstic, i l’única cosa que em sap greu és no tindre trenta anys menys per a poder fruir-lo plenament. Tot quedarà, doncs, per a la posteritat.