Sebastià Bennasar publica un article a VilaWeb per valorar la col·lecció “Contrastos” de Saldonar, dedicada a la no-ficció narrativa i la crònica, i dirigida per Alba Sabaté. Destaca que ha incorporat autors com ara Leila Guerriero i el llibre acabat d’editar de Per Nyholm Més enllà de les muntanyes, sobre Catalunya, Espanya i Portugal. Podeu llegir l’article aquí

Fa molts anys que els pares del nou periodisme varen descobrir que una de les millors maneres d’explicar històries sense la constricció de l’espai que llavors marcaven les pàgines dels diaris era en forma de llibre. A mitjan anys seixanta, especialment als Estats Units, es va viure una revolució –alhora periodística i literària– en la manera d’explicar històries, amb alguns noms coneguts sobradament: Truman Capote, Norman Mailer, Tom Wolfe, Hunter S. Thompson, Gay Talese… en realitat varen donar forma a una cosa que alguns autors llatinoamericans ja havien fet abans. Per exemple, Rodolfo Walsh, amb la brillant Operación massacre; o, coetàniament, Vargas Llosa i Gabriel García Márquez. Independentment de qui va inventar la cosa, el gènere es va consolidar a mitjan anys seixanta i el periodisme, amb variacions, ha trobat en els llibres i també a internet una manera meravellosa de reinventar-se.

L’editorial Saldonar fa temps que ha triat el periodisme com un dels elements vertebradors del seu catàleg, i la col·lecció “Contrastos” és un dels màxims exponents d’aquesta opció. El naixement i la consolidació de la col·lecció té un poc d’atzar i de ventura: l’editorial va presentar el llibre de Josep Lluís Micó Titulars i reserves, a la facultat Blanquerna, amb Jon Lee Anderson, autor consagrat del New Yorker, del llibre La caiguda de Bagdad i de la biografia canònica del Che Guevara, perquè ell és qui havia trobat les despulles del guerriller a Bolívia.

“Aquell dia em van presentar la professora Alba Sabaté Gauxachs,que coneixia de referències i que havia fet la tesi doctoral sobre periodisme narratiu, i és una especialista en el New New Journalism. Després de parlar-hi, tornant cap a casa, vaig pensar que seria una bona idea de proposar-li de dirigir una col·lecció de no-ficció narrativa i crònica, perquè era la persona amb més criteri i qui millor podia seleccionar els originals. I va dir que sí, que encantada. No m’equivocava gens.” Qui expressa aquesta vehemència en l’encert de trobar la directora de la col·lecció és Francesc Gil-Lluch, editor de Saldonar, un nom –el de l’editorial– que fa referència inequívoca a Vinaròs, localitat d’on és originari. Saldonar és una de les editorials nascudes a l’escalf del boom editorial independent de fa una desena d’anys, tot i que Gil-Lluch és gat vell en el món literari català. Ara, per al seu projecte personal veia una cosa clara: “Havíem publicat alguns llibres de no-ficció narrativa; és un gènere que m’agradava molt. Pensava que podia tenir molt de futur si trobava els lectors que calia, però no havia encertat la manera d’explicar-los-ho bé, i la recepció no havia estat satisfactòria. Volia captar els lectors a qui agrada combinar realitat i estructura narrativa en un llibre, que cada vegada són més.” Això, evidentment, sense descurar la poesia, un altre dels pals de paller de la casa, on, si s’escau, també publiquen narrativa.

Així i tot, Gil-Lluch explica els motius d’aquesta elecció per la no-ficció. “A Saldonar, de bon començament, ens vam interessar per allò que en podem dir, potser d’una manera massa pretensiosa, explicar el món. Pensem que en el nostre dia a dia tot ho resolem amb quatre frases fetes i quatre idees tòpiques i repetides com uns lloros, i que les coses s’han d’explicar ben explicades. I el format llibre és fantàstic per a fer-ho. És per això que ens hem centrat en el periodisme d’investigació, la no-ficció narrativa, l’assaig i el llibre divulgatiu, tant amb traduccions com amb originals de periodistes sobretot joves, que ens han alegrat molt amb la projecció que han acabat tenint professionalment. Continuem pensant que intentar entendre el món d’una perspectiva centrada nacionalment és una bona idea. La intentem aplicar de manera oberta i sense complexos ni gaires condicionants ideològics. Pensem que els lectors la valoren i l’agraeixen.”

Combinació amb el periodisme fet de casa estant

Però calia també aquesta visió més internacional, fer conviure la col·lecció Periodistes (amb títols tan reconeguts com Feixisme persistent, d’Alba Sidera; Desmuntant Societat Civil Catalana, de Jordi Borràs; i El franquisme que no marxa i Franco Lives on, de l’actual batlle de Girona, Lluc Salellas) amb aquesta col·lecció de texts sobretot internacionals, amb uns darrers títols d’una gran potència: Els suïcides de la fi del món, de Leila Guerriero, considerada actualment la millor cronista de l’Amèrica del Sud, i Més enllà de les muntanyes, de Per Nyholm, en què aquest veterà periodista danès viatja pels Països Catalans, Espanya i Portugal per mirar d’entendre-les i explicar-les.

Francesc Gil-Lluch atorga tot el mèrit i l’encert de la col·lecció a Alba Sabaté. “La tria la fa l’Alba Sabaté, a partir dels llibres que ella selecciona i escoltant amb amabilitat i paciència alguna proposta meva, i les que em fan periodistes i llibreters. Tenim una selecció de llibres per a traduir que farà que la col·lecció Contrastos continuï essent molt productiva. D’altra banda, ens hem trobat una resposta molt entusiasta dels autors, que ens han fet costat de bon començament i amb els quals ens hem entrevistat, sobretot per Zoom, per explicar-los les nostres intencions. Destacaria l’entusiasme de Leila Guerriero, per anomenar una autora superconeguda, que estava molt il·lusionada, per la relació que té amb el nostre país, de tenir un llibre traduït al català.”

Francesc Gil-Lluch és un gran defensor que el català tingui la màxima bibliodiversitat possible, fins i tot llibres dolents. “Pensem que els lectors han de tenir disponible en català tot allò que vulguin llegir, els millors llibres i els pitjors llibres del món, per dir-ho d’una manera barroera, en tots els gèneres i amb totes les orientacions. La no-ficció i el periodisme serien unes peces importants per a completar el trencaclosques de l’edició catalana, perquè ens ajuden a entendre’ns nosaltres i a entendre el món, amb criteris propis i sense complexos. Per això el nostre pla editorial preveu de publicar quatre llibres cada any a la col·lecció Contrastos, que és un ritme molt bo. Volem publicar i fins i tot m’atreviria a dir que publiquem els millors llibres clàssics del gènere, sobretot del “nou nou periodisme” i llibres encarregats per Saldonar a autors com Per Nyholm, que és un autor danès que publica primer en català. Tenim a la impremta El guàrdia de Sing Sing de Ted Conover i estem atents a les novetats internacionals que poden enriquir el nostre catàleg, algunes de les quals ja tenim contractades abans de publicar-se en la llengua original.”

Lògicament, Saldonar no vol deixar de banda la recerca d’autors autòctons. Justament, el primer llibre de la col·lecció va ser La profunditat de les butxaques, de Josep Lluís Micó. Gil-Lluch diu: “L’any que ve li publicarem El mal involuntari, el recull de tots els seus relats, que no solament farà goig, sinó que pesarà molt, i que promocionarem –per la importància que té i per la qualitat que li atorguem– com la Bíblia de la no-ficció narrativa escrita originalment en català, per l’atreviment temàtic, estilístic i estructural. Qualsevol periodista que s’hi vulgui posar en català, pensem que abans haurà de llegir Micó. Esperem que els lectors el posin al lloc que es mereix.”