Santi Borrell entrevista Milo De Angelis a La Veu dels Llibres, en una conversa en què el poeta italià repassa la seva trajectòria i la seva concepció de la poesia, a partir dels tres llibres publicats a Saldonar, Línia sencera, línia trencada, Encontres i parranys i Tema de l’adéu. Podeu llegir l’entrevista aquí.

Milo De Angelis (1951) és un dels poetes italians més destacats. El nou títol que presenta, Línia sencera, línia trencada (Saldonar, 2023), amb traducció i pròleg de Joan-Elies Adell, va ser publicat per Mondadori l’any 2021. Va rebre el premi Umberto Saba 2023 per obra publicada. Ha estat professor de literatura a una presó italiana, un fet que l’ha situat a una altra banda de la realitat. Té una obra extensa que va iniciar amb el recull Somiglianze (1976). Expressa una poètica realista de la vida quotidiana, amb una visió existencial de la memòria, la pèrdua i el dolor. Saldonar havia publicat dos altres llibres més de l’autor: Tema de l’adéu (2016) i Encontres i paranys (2020), traduïts també per Joan-Elies Adell; en una col·lecció de poesia que ja suma vint-i-sis títols. Milo De Angelis també ha escrit assaig literari i ha estat reconegut per les obres que ha traduït de Baudelaire, Blanchot, Èsquil, Lucreci, Virgili o l’Antologia Palatina.

—En el pròleg, Joan-Elies Adell, escriu que et sents com un poeta de contrastos, circulars?

Així és: un poeta del contrast, com Charles Baudelaire, habitant d’antinòmies irreconciliables. I al mateix temps un poeta circular, empaitat per la necessitat de tornar enrere sobre les pròpies passes,  buscant acuradament les engrunes a terra, com Polzet.

—Consideres que els estudis literaris insisteixen a analitzar més les temàtiques, els conceptes teòrics, que no pas les emocions ofertes, els plantejaments de l’existència? És una forma d’embolcallar i tapar la poesia? Quan la poesia potser no necessita això. 

Els anys de la meva formació van ser envaïts per enfocaments crítics poc atents al gruix existencial de la paraula, com l’estructuralisme i altres lectures “científiques”, que efectivament embolcallen la poesia. Vull recordar a propòsit una bella definició de Maurice Blanchot: “l’estructuralisme és un intent de prolongar a l’infinit el viatge per eludir la nostàlgia del port”.

—Ens parles de records, del pas del temps, del declivi, dels petits afers, del dia a dia, de pèrdues. En la teva poesia hi ha tristesa acumulada, i també vitalitat donada.

És important que la memòria conservi aquesta vitalitat, aquest impuls del cor i de la intel·ligència, per evitar que els records es converteixin en una simple i banal recerca del temps perdut. D’altra banda a mi m’ha passat d’escriure, fa força anys, que el passat és tan imprevisible com tot el que s’esdevindrà.

—Els records descrits són actes de convocatòria, d’abstracció deductiva, d’una existència que sempre hem deduït que viuríem, mentre estàvem pensant altres coses?

Els records són criatures poderoses i plenes d’autoritat: tenen la facultat de “convocar” –terme jurídic– les persones que els viuen profundament i d’“exigir” que transformin en poesia tot allò que han vist.

—En els teus poemes hi ha una condensació de temps, records, gestos, coneixements, buits i destins, com el poema que parla d’una dona que veus al tramvia i que li “fas amb la mà un gest que semblava una salutació però és un adéu”.

Un salutació la podem fer a qualsevol, mentre que un adeu el reservem només a les persones que són importants per a nosaltres: aquella dona vestida d’amarant, tot i ser una desconeguda, tenia dintre seu alguna cosa que mereixia la solemnitat d’un adeu.

—El títol del llibre fa referencia a la línia existencial que té un ésser, un concepte que parteix del Yijing, un llibre filosòfic, oracular, de l’antiga literatura xinesa, que basa les percepcions personals, passades i futures, en les línies dels hexagrames, símbols capaços d’explicar les experiències existencials. Tot ho tenim definit i marcat? 

El nostre destí s’assembla a la paraula poètica, que d’una banda ens arrossega amb la seva potència i de l’altra rep de nosaltres la seva empremta singular. El nostre destí és aquesta cruïlla entre el nom universal i el nom propi, entre Brahman i Atman, com diuen els Veda, unitat de l’ànima còsmica i de l’ànima individual.

—Ella qui és? Un desig inassolible? Un buit, una il·lusió, un destí?

Un desig que no es pot curullar, un buit que no es pot reblir, una il·lusió que no es pot apaivagar, un destí que no es pot eludir.

—En un altre vers antològic, escrius: “l’asfalt que rep la pluja i crida des de la profunditat, ens aplega en un respir que no és d’aquesta terra”. 

“Alguna cosa que no és d’aquesta terra” afirma i repeteix el primer poema del llibre. Això no vol dir que pertanyi al cel o a alguna possible divinitat. Vol dir que ve d’un altre lloc, un lloc absent de qualsevol mapa.

—És un recull de setanta poemes, composicions breus, de dotze a vint versos, molt depurats. És quan et sents més a gust, amb aquest format?

Sí, hi ha aquest amor per la brevitas. No he abordat mai el gènere del poemetto, [més o menys traduïble per "romanç"] potser per la meva dificultat per mantenir una narració o, en tot cas, un enquadrament en un pla llarg.

—Et vols abraçar a la realitat que perceps, que vius com un preludi, “cap a un únic punt il·luminat”? 

T’agraeixo que hages citat el final d’un poema que estimo especialment –“Sala Venezia”– on s’esmenta un home perdut –el poeta– que, en la precisió del joc i de l’acció competitiva, troba la seva salvació provisional, el seu únic punt il·luminat.

—Es percep un cert patiment, una extrema inquietud en els teus poemes, ja que qualsevol fet que observes fa que no acabis caient.

En això m’assemblo, modestament, al meu gran mestre Lucreci, travessat pel nequiquam, adverbi que en llatí significa “en va, debades” i que subratlla en efecte la vanitat de les temptatives humans, la vana esperança d’encertar la diana.

—La por és una expressió de la mateixa creació de l’home, de tot el que ha fet?

La por que ens assalta és una por sense causa i sense objecte. No és por a alguna cosa ni a algú. És una por que ha perdut el seu complement especificatiu, una Por absoluta.

—Crec que la teva poesia és transparent i sincera. Hi ha poetes que no consideren que la sinceritat sigui un atribut o una qualitat poètica.

Crec que la sinceritat és fonamental. I també crec que la poesia és un dels pocs llocs on és impossible, en el conjunt de l’obra, sostenir la ficció, portar impunement una màscara.

—Tramvies, sales de billar, paisatges urbans, benzineres, hotels, bars i cafeteries, espais públics, pàrquings. Són escenaris del teu dia a dia que escrius en els teus poemes.

No tinc el sentit de la natura i no l’he tingut mai, ni tan sols de petit, quan els meus pares em portaven al camp i jo volia tornar de seguida a Milà: els hotels, els bars, les benzineres, els gimnasos, els gasòmetres, les aules de l’escola, els campets de futbol de barriada són la meva realitat natural.

—Descrius l’amor amb dolor, com una pèrdua, “amb la nit que t’escruta i t’espera”.

Més que una pèrdua, un desplaçament. L’amor i el dolor acaben en un altre lloc, un lloc nocturn, llunyà i de difícil accés. Però sentim que ens espera. Potser escrivim poesia per trobar aquest lloc.

—El treball lingüístic precís, depurat, és central. Els teus adjectius també ho expressen tot. “Pobres banderes”, “l’ombra colpejada”, “música lleugera i sense temps”, “cossos enfonsats”. Tot això en un sol poema. Hi ha un treball immens.

Cada poema d’aquest llibre ha estat escrit i reescrit, en un intent d’aconseguir l’equilibri adequat entre la claredat i l’espessor metafòric. Aquest en particular, “La Sala dels miralls”, ha vist moltes variacions. També puc revelar que l’expressió “ombra colpejada”, que has esmentat, era inicialment un dels títols possibles del llibre.

—En la teva poesia mesurada, densament trista, es pot entendre el teu respecte i la teva aproximació als suïcides?

Sí, hi ha pietas pel suïcidi, un sentiment que sempre he sentit i que aplega la consternació, la tendresa, l’estupor, el silenci i potser una mena d’identificació amb la persona que porta a terme aquesta acció.

—Hi ha un motiu per al suïcidi? 

En aquest llibre, les raons es revelen nombroses, una autèntica simfonia de raons: venjança, orgull, ritual, angoixa, eufòria i fins i tot un estoic i sever consilium, com el de Lucio Anneo Seneca.

—Hi ha un motiu per viure?

Segurament existeix una poderosa raó per viure, però hi viu en un lloc que limita amb el de morir i que ens afecta aquí i ara: recordem que “morir” no és només la mort, o sigui el final de tot, sinó que és també un present infinit.

—T’aferres a les paraules, perquè, en el fons, et desprens d’elles. És un acte doble, de possessió i despossessió. Hi ha un trompada amb la teva poesia.

Agraeixo la valentia de la teva hipòtesi. Tanmateix, voldria assenyalar que la possessió de la paraula es remunta a una època tan antiga que limita amb mi mateix. Vull dir que la paraula no va ser per a mi un salvavides trobat al llarg del camí, sinó més aviat una germana bessona des del meu naixement. Amb aquesta bessona univitel·lina m’he enfrontat mil vegades però mai no m’hi he pogut alliberar.

—També hi ha una invocació al temps, a un desig. Escrius: “demanaves d’il·luminar una hora solitària”. Hi ha imaginació en la solitud? La solitud també és imaginació?

La solitud és doble: hi ha una part ben concreta de tot allò viscut que naix dels encontres i de les vivències, però segurament n’hi ha una altra part “imaginària” que no s’escau estrictament a la biografia, sinó que més aviat voreja amb la posada en escena del personatge “solitari”. Amb tot, si ho pensem bé, aquesta darrera part no és menys dramàtica i la seva solitud és més veritable com més es representa.

—La teva poesia té el do d’una quietud tendra, inquietant, d’una ambivalència clara.

L’ambivalència i el contrast s’emprenyen en les meves pàgines, en particular aquell entre tendresa i inquietud, com tu suggereixes, entre l’impuls de la commoció i el diagnòstic inquiet de la lucidesa.

—Un record és una absència que se’ns acosta?

Pot ser això, però també pot ser una presència que s’allunya.

—“Res no ens pertany”. És una sensació de desolació absoluta.

Amb tot, per a tota una civilització és veritat tot el contrari: la desvinculació limita amb el Nirvana. I aquesta negativa a posseir també afecta a la nostra tradició: Diògenes, els estoics, els ascetes, els pares del desert, els grans solitaris de la nostra poesia, pobres i nus.

—Es pot percebre que els teus poemes van dirigits a una persona gairebé absent, perduda, oblidada.

Absent, no hi ha dubte, potser fins i tot morta. Però no perduda ni oblidada. Al contrari del que diu la dita, els que moren es tornen a veure.

—L’exili és tractat amb cura i sensibilitat. Els éssers humans no tractem bé els “nostres exiliats”?

Els exiliats no són només els que desembarquen a Lampedusa amb embarcacions. També són els que viuen als hospitals psiquiàtrics –i els conec molt bé, des que era un noi– o aquells que en la seva bogeria ja no reconeixen el camí per arribar a la porta de casa.

—Hi ha poemes brillants, clavats, amb versos aclaparadors. “Portem el destí en un hexàmetre”. Dedicat a una persona estimada, a Piero Bigongiari.

Piero –només ara puc anomenar-lo pel nom– va ser, d’una banda, un home infinitament generós amb els nois de la meva generació i, de l’altra, un home infinitament curós, capaç de traçar la salvació en un hexàmetre perfecte.

—Trobes imatges, records, percepcions sensorials en molts llocs. Et sents connectat amb els llocs de què parles, amb totes les coses que t’envolten. És una connexió poètica i també fràgil?

Els llocs que estimo no estan separats de mi: els sento bategant a les venes. Quan vull reanimar-los, m’inclino sobre el seu cos com per a una respiració boca a boca. M’adono que estan miraculosament sans i estalvis i que s’estaven ofegant. Però ara, sobre la platja de la memòria, començaran a ser despertats.

—Per exemple, el poema situat en un garatge subterrani, per on vas baixant fins al fons de l’obscuritat, dedicat al teu germà Puia, un lector, quan acaba de llegir-lo, mirant l’horitzó, pot sentir punts de llum?

No hi ha cap poema més ple de llum que el que acabes de citar! Després de la baixada als inferns en un garatge milanès, després de la commovedora trobada amb el meu germà i els seus cromos, m’he sentit orgullós, com un heroi antic, de tornar a portar a la llum els dies soterrats.

—La presència de la mort és permanent. És una companyia que perceps? Com podem percebre la mort, sense oblidar-nos de la vida?

La mort i la vida van sempre de la mà. Impossible separar-les. Ens ho ensenya el poema més famós de Giuseppe Ungaretti, “Vetlla”, on és la mirada fixa cap a un company massacrat el que provoca el renaixement.

—En els teus poemes sempre hi ha un retrobament amb una amiga, amb un alumne, amb un veí, amb una persona que continua vivint entre el present i el passat, entre el record i el desig.

Així és. És un re-conciliar-se, literalment. Retrobar-se a si mateix a través de l’encontre amb l’altre. És el que en el drama antic s’anomenava “anagnòrisi”, l’inesperat reconeixement d’algú que creiem perdut.

—Convius amb el dia a dia a la ciutat de la moda i del disseny. I continues sent rossonero.

La moda i el disseny són dos aspectes de Milà que no em diuen res. El color rossonero del Milan, però, segueix parlant-me amb la mateixa veu que la primera vegada, quan el meu pare em va portar a San Siro a veure un joveníssim Gianni Rivera, el febrer de 1957.

—La presència del futbol és una temàtica destacada en aquest llibre.

Sí, és un tema important. Un bonic gest atlètic a la gespa verda és la prova que la vida té sentit. Ho sap bé qui m’ha traduït al català, l’amic Joan-Elies Adell, a qui dec l’honor d’haver vist jugar en directe a Lionel Messi al Camp Nou de Barcelona.