Saldonar publica Random Family, un clàssic del periodisme d’immersió nord-americà d’Adrian Nicole LeBlanc, amb traducció d’Octavi Gil Pujol. En fa la ressenya Anna Pazos a Núvol. Podeu llegir l’article aquí.

De més jove tenia el costum d’anotar a la primera pàgina la data en què començava els llibres. Gràcies a això sé que fa onze anys tenia a les mans Random Family, la saga familiar del gueto de la periodista Adrian Nicole LeBlanc. En aquests onze anys he viscut una regeneració cel·lular completa, per no parlar de la poda neuronal de la trentena, i he oblidat per complet què em va conduir fins aquest clàssic —aquí desconegut— del periodisme d’immersió nord-americà. Però recordo l’impacte que va suposar la lectura, i dues escenes se’m van clavar endins: una mare adolescent, terroritzada, passant la nit amb múltiples nadons en un apartament sòrdid ple de rates; i una dona esperant per visitar el seu home a la presó en companyia de les altres amants d’ell. Aquestes imatges m’han rondat pel cap sovint, com un somni febril, al llarg d’aquests onze anys. I van tornar a un primer pla fa quatre dies, quan l’editorial Saldonar va anunciar que publicaria el llibre en català amb traducció d’Octavi Gil Pujol.

Onze anys, precisament, és el temps que va passar-se LeBlanc convivint amb una família porto-riquenya del Bronx. Va arribar al barri a finals dels 80, quan la war on drugs de Reagan començava a derivar en empresonaments massius de venedors d’alt i baix rang. Això causava estralls entre les famílies dels guetos de les grans ciutats, cada cop més negligits i castigats per les polítiques neoliberals de torn. La idea inicial de LeBlanc no era ni molt menys tirar-s’hi una dècada llarga; hi anava amb l’encàrrec de cobrir el judici de Boy George, un audaç traficant d’heroïna que als dinou anys ja s’havia fet milionari. Però van ser les seves nòvies, sogres i cunyades les que la van obsedir. A poc a poc es va trobar immersa en la vida de la Jessica, parella de Boy George, una adolescent carismàtica i voluptuosa que a la pàgina 24 ja té tres criatures de dos pares diferents; del seu germà César, un delinqüent precoç d’intel·ligència felina; de la Coco, el primer amor del César, una noia ingènua i generosa atrapada en circumstàncies que la superen; i de tota la constel·lació de persones que entrava i sortia de les vides d’aquests.

La immersió va ser literal i profunda. LeBlanc va arribar al punt de descuidar la seva relació de parella, i de perdre el pis on vivia. Es quedava a dormir sovint a ca la Coco, amb el seu exèrcit de nadons, o a ca la Lourdes, l’erràtica mare de la Jessica. Quan finalment va posar-se a escriure, la seva primera i crítica decisió va ser esdevenir veu omniscient i esborrar-se totalment del panorama. Després de tants anys, aquella senyora blanca amb una llibreta a la mà devia passar a formar part del mobiliari domèstic; només així s’explica la seva presència en una infinitat de moments íntims i quotidians de membres diversos de la família, i el seu accés aparentment il·limitat a les vides interiors, pors, anhels i esperances de protagonistes i secundaris. Gràcies a aquest truc, d’entrada qüestionable, el llibre es llegeix com una novel·la maximalista, un bildungsroman dels desposseïts a l’estil Steinbeck.

Si Truman Capote es ventava d’haver inventat la novel·la de no-ficció, LeBlanc podria presumir d’haver escrit un documental observacional. La il·lusió d’objectivitat és impecable, la intervenció mínima, el muntatge invisible. Es nota que l’autora s’havia format en el camp de la sociologia: com una antropòloga diligent, enumera els fets un rere l’altre sense contextualitzar-los, dramatitzar-los o condemnar-los. Embarassos adolescents, abusos a menors, detencions reiterades, visites a la presó, àvies de trenta anys que tornen a consumir, pallisses domèstiques, sensellarisme endèmic, topades infructuoses amb institucions que semblen representar una societat extraterrestre. L’allau de tragèdies és cruel i incessant, i convida a pauses repetides per mirar la paret i respirar. Sembla que en algun moment alguna cosa hagi de petar, però el punt d’inflexió mai no arriba: tot passa de llarg, i la vida segueix.

La lluita per la supervivència ho condiciona tot, però la força que regeix les seves vides és la mateixa que arreu: la recerca d’amor, companyia i estatus.

Al públic objectiu del llibre —el tipus de persona amb prou recursos culturals i temps lliure per arribar a adquirir i llegir un sofisticat totxo de no-ficció— aquests drames no li venen de nou. Les Jessicas i les Cocos i els Césars són les welfare queens, les mares adolescents i els criminals de baixa estofa que els titulars assenyalen com una xacra a erradicar, que els polítics utilitzen com a carn de canó electoral i que la cultura representa com una excreció grotesca de la societat. Però a Random Family no tenen cabuda aquest tipus de prejudicis externs. El món de la Jessica, el Boy George, la Coco i el César és un món autocontingut, amb les seves normes i inèrcies. Allà ningú no culpa el sistema ni l’Estat de les seves desventures. Enlloc no hi ha consciència de pertànyer a un estrat marginal, ni cap aspiració d’accedir a un estil de vida superior. La paraula «pobresa» apareix només a la primera frase: «La Jessica vivia a Tremont Avenue, en una de les zones més pobres d’una part molt pobra del Bronx». Durant les següents cinc-centes pàgines, la pobresa deixa de ser una condició relativa i esdevé l’única realitat possible. La lluita per la supervivència ho condiciona tot, però la força que regeix les seves vides és la mateixa que arreu: la recerca d’amor, companyia i estatus. L’únic que canvia són els significats que s’atribueixen a aquests termes, i la manera que tenen d’accedir-hi.

Quan Random Family va sortir, fa més de vint anys, l’aplaudiment no va ser unànime. Més d’un lector va trobar la lectura incòmoda i voyeurística; la desaparició de la narradora, tan òbviament present en aquelles situacions extremes, també va alçar algunes celles. Sospito que a avui dia l’oposició seria encara més virulenta. Al cap i a la fi, és una dona blanca que, amb el suport d’innombrables beques, editorials, i residències d’escriptura, exposa les vides complicades d’una munió de people of color. Jo celebro que LeBlanc es deixés portar per una curiositat aclaparadora i actués contra tota lògica, que abandonés la seva vida per viure un temps la d’uns altres, perquè sovint és gràcies a aquests actes de bogeria passatgera que surten les espurnes de geni.