El periodista Pere Cardús va assistir a l’acte de presentació del llibre d’Adrian Nicole LeBlanc Random Family amb Laura Calçada, Alba Sabaté i Anna Pazos a la llibreria Nollegiu del Poblenou. Podeu llegir la crònica aquí.

“La Jessica vivia a Tremont Avenue, en una de les zones més pobres d’una part molt pobra del Bronx. Això sí, es mudava fins i tot per sortir a fer la compra. Al gueto, les oportunitats apareixien a l’atzar, i calia estar preparada per al que fos. El seu fons d’armari no era res de l’altre món, però sabia treure suc del que tenia: uns texans Lee de la seva germana, les arracades de la seva millor amiga, el perfum i les samarretes de la seva mare. La presència de la Jessica als carrers del barri solia aixecar polseguera. Era una porto-riquenya de setze anys amb uns ulls brillants de color avellana, un somriure immens i seductor i una figura voluptuosa. Irradiava sensualitat per on passava; tant, que quan algú parlava amb ella enmig de l’animació de Tremont, qualsevol podia pensar que es tractava de dos amants intercanviant confidències sota una tenda feta de llençols. Els cotxes que circulaven s’oferien a portar-la. Homes drets i fets no sabien com posar-s’hi. Les dones contreien els llavis. Els nois feien promeses que no podien complir.”

Així és com comença Random Family, el llibre d’Adrian Nicole LeBlanc que ha editat Saldonar amb traducció d’Octavi Gil Pujol, i amb la lectura d’aquest fragment per part de la periodista i documentalista Anna Pazos és com va acabar ahir la presentació del volum de gairebé sis-centes pàgines a la Nollegiu del Poblenou a Barcelona. Editorial i llibreria van convocar dues periodistes que ja fa anys que havien descobert el llibre en la seva versió anglesa original (Pazos i Laura Calçada) i la directora de la col·lecció ‘Contrastos’ dedicada al periodisme narratiu, Alba Sabaté, que es van asseure a les butaques vermelles i groga situades al primer pis d’aquell niu de llibres.

Tinc el llibre a mig llegir i hi estic ben atrapat. Me n’havia parlat en Francesc Gil-Lluch, l’editor, abans de publicar-lo, coneixedor de la meva passió per aquesta mena de periodisme de foc lent, d’acceptació —i la passió— de la complexitat i d’immersió absoluta. Adrian Nicole LeBlanc és una periodista que emmarquem en l’anomenat Nou Nou Periodisme, hereu dels Tom Wolfes, Trumans Capotes, Normans Mailers i Joans Didions, entre més. Són autors que es capfiquen en les realitats que volen explicar, hi conviuen, s’hi integren de manera que formen part de la normalitat del lloc i després l’expliquen des de dins, des d’una proximitat reveladora. En aquesta aventura, immersa en unes famílies del Bronx plenes de violència, droga, crim, presó i passió, Adrian Nicole hi va passar onze anys fins que no va tenir clara tota la història que explica en aquest llibre esplèndid.

No explicaré els personatges, d’una duresa extrema, ni les vivències o els circuits vitals que explica el llibre. Però sí que vull remarcar que la lectura et converteix en un observador privilegiat d’unes vides contundents i plenes de significat de manera que ens permet comprendre, potser, algunes decisions que, des de lluny, no ens són comprensibles. Aquesta ‘comprensió’ des de la proximitat és una experiència commovedora perquè (almenys en el meu cas) sóc ben lluny del món i les vides de la Coco, la Jessica, el Boy Geroge o el Cesar.

Calçada, Pazos i Sabaté, coneixedores del procés d’Adrian Nicole LeBlanc per a fer el llibre, es preguntaven ahir sobre el paper de l’autora en el moment i el lloc que descriu. La seva interacció amb aquella realitat. Com podia arribar a quedar integrada en l’escena sense intervenir-hi més enllà de l’observació. Com aconseguia no fer-se present en el llibre, no ser-ne ni protagonista ni relatora en primera persona. Com teixia de manera brillant un fil narratiu partint d’una quantitat d’informació desbordant (onze anys donen per molt). I com havia arribat a estudiar un màster en Dret durant aquell temps per a poder parlar amb propietat dels elements que acabaria descrivint. També parlaven les tres periodistes catalanes de la decisió de la periodista nord-americana de eludir el context històric dels fets que relata i com això feia que esdevingués més universal. I com aquesta immersió profunda (convivint amb els protagonistes) ens portava a una capacitat interessant d’esquivar els prejudicis morals que podria tenir sobre allò que explica. S’ha de ser d’una pasta molt especial per a fer el que va fer Adrian Nicole LeBlanc, renunciant una mica a la seva vida per viure la dels altres.

L’autora explicava que va deixar d’escriure quan va començar a tenir més ganes de parlar que d’escoltar. I jo ja tinc més ganes de continuar llegint que d’escriure. El llibre explica fets d’una duresa important. Se situa al Bronx, però són vides que tenim a tocar, a casa nostra, amb més o menys intensitat. Vides on la supervivència és la base. En les quals, la vida s’obre camí (expressió que va fer servir Pazos) per necessitat. En les quals, l’èxit és sobreviure.

Si us vaga de veure tota la presentació (si em pregunteu, trobo que val la pena), ací la teniu.