Saldonar ha publicat a la col·lecció “Contrastos” Illes de l’abandonament de Cal Flyn. Els Book Hunters se l’han llegit i ressenyen a Llibres, i punt! aquest fabulós llibre sobre la vida als paisatges posthumans. Podeu llegir l’article aquí

Un virus és un ésser amb la categoria de paràsit obligat, és a dir, que per poder viure i reproduir-se, necessita fer servir la maquinària molecular de l'hoste. Per aquest motiu, allà on infecta, intenta aprofitar els recursos tant com com pot sense eliminar l'organisme que l'acull, ni abandonar-lo, fins que ja no hi ha més remei perquè no se'n pot extreure res més. Els humans actuem exactament igual amb el nostre planeta. Colonitzem qualsevol ambient, n'explotem els recursos i, quan convé, l'abandonem a la seva sort. Cal Flyn relata en aquest llibre les seves experiències en llocs diversos de la Terra en els que l'ésser humà hi va fer niu, però van quedar abandonats. Catàstrofes naturals, accidents nuclears, acumulació de residus perillosos, terres de ningú, zones d'exclusió, entre d'altres, que han dibuixat un paisatge posthumà que ha seguit el seu propi camí. Perquè de vegades pensem que la humanitat és principi i final de tot, però la natura ens demostra que se'n sap sortir perfectament sense nosaltres i que té molta més capacitat adaptativa de la que mai podrem tenir.

"Contrastos" és la nova col·lecció de l'editorial Saldonar que recollirà obres d'investigació periodística, cròniques del nostre temps. Dels tres volums publicats per ara, el que més em va cridar l'atenció va ser aquest. Paisatges posthumans? Terres abandonades després del pas dels colonitzadors humans? Em va resultar molt interessant, i la veritat és que ha complert les expectatives amb escreix. Cal Flyn narra des de l'experiència personal, ella mateixa ha visitat totes les localitzacions que descriu i coneix el terreny de primera mà. Ho fa agrupant episodis des de diverses perspectives, però sobretot relacionant casos que semblen molt distants o diferents, fa un gran esforç d'integració de la informació. És un treball amb una important càrrega científica, ja que entra en les causes i conseqüències dels desastres, naturals o provocats, i inevitablement aquí hi entren molts temes científics referents al clima, a la biologia i a la química. Les conseqüències de l'abandonament humà, per cert, en molts casos són sorprenents. Hi ha ecosistemes sencers que es regeneren, animals que expandeixen els seus territoris i adaptacions naturals fabuloses. L'autora exposa un cúmul d'experiències narrades amb gran destresa, que es llegeixen de manera molt àgil tot i contenir una bona quantitat de dades i informació contrastada. També explora la literatura testimonial, dona veu a persones que han patit els desastres. Però si una cosa m'ha agradat especialment són les relacions que fa amb obres de ficció, troba comparatives entre situacions reals i trames que algú altre ha inventat, i trobo que això fa un bon contrapunt a tanta devastació.

Algun dels episodis que descriu són molt coneguts, com ara l'accident de Txernòbil o el Detroit post-industrial, però també n'hi ha que em resultaven molt desconeguts i que són igualment impactats, com per exemple l'antiga capital de l'Illa de Montserrat, Plymouth, que va quedar del tot sepultada per la cendra després d'una erupció volcànica. Tot i que l'autora va establint relacions entre els casos, probablement no tots ens semblaran igualment interessants, però estan prou ben construïts i descrits com per impactar-nos i que cadascú trobi els que li desperten més sensacions de tota mena. Perquè la desolació, l'abandonament, de vegades dona pas a un ressorgiment de la natura inesperat i meravellós. L'ésser humà ha causat autèntics estralls per allà on ha passat, però el llibre demostra que hi ha certa esperança. Al nostre planeta, per tal de prosperar i recuperar la salut, només li cal que els humans desapareguem. Això no ho diu el llibre, naturalment, però és el missatge que jo n'he volgut extreure, perquè hi crec fermament, i aquesta obra no ha fet altra cosa que dotar-me d'arguments per seguir pensant així. Com no havia d'agradar-me? L'he trobat un treball molt ben fet, ben documentat, escrit de manera planera però acurada que fa de molt bon llegir. Detallat amb temes científics, per a qui pugui espantar això, però per mi és més que justificat i necessari per donar consistència al text. Se'm feia llarg en algun punt, però depèn dels interessos personals sobre el tema concret que tracta. Es mou, a més, entre l'objectivitat de la crònica i la voluntat divulgativa, i la subjectivitat del testimoni personal. Pel meu gust, barreja les dues vessants en la mida justa. L'he trobat realment interessant i m'ha donat molta perspectiva sobre paisatges posthumans, moltes idees que conservaré. Quan ensopego amb llibres així sempre penso que llegeixo massa poca no-ficció. Tiro sempre a l'evasió mental, però tocar ben bé de peus a terra de tant en tant no està gens malament.