Vicenç Llorca ressenya a la revista Serra d’Or el poemari de Josep Maria Ripoll Cants als present, editat per Saldonar amb pròleg de Josep Maria Fulquet

Fi home de lletres, magnific critic —és autor de molts articles a Serra d'Or—, Josep Maria Ripoll és un poeta destacat. Sense estridències, els seus poemaris han anat apareixent sense pressa, ben treballats, mostrant una veu propia i autèntica, intelligent i sensible. Recordem Dels marges (2004), amb proleg d'Antoni Clapés; Dir (2009, Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra 2008), o Interiors i paisatges (2017).

Ara, Cants al present, encapçalat amb un magnific pròleg de Josep Maria Fulquet, corrobora aquesta línia de finor lírica. Si el «Cant d'obertura» ens situa en el «perpetu cant de l'ara», «Repas a tot» determina un dels principals nuclis tematics del Ilibre: «ser en l'instant per ser l'instant». En aquest viatge de l'ara i aqui cap a la transcendencia de l'eternitat, Ripoll s'expressa amb poemes sintètics, sense retórica, atorgant a la imatge poètica tot el seu protagonisme en el dir. D'aquí la importància del buidar-se: «Buidar estanteries,  / buidar-se un mateix», per tal d'«abandonar, no abandonar-se» i «tornar-se / anhel de ser moment». I apareix també la paradoxa, com la pregunta de si el que roman és la paraula dita o l'escrita. Seguint el precepte llati, semblaria que la segona, però «Al final, els escrits es destrueixen / mentre van ressonant els dialegs».

En la dialéctica entre el buit i el ser, apareixen versos tan profunds com els que escriu dedicats a la memò-ria de Marcel Ayats: «persistir també en l'absència». Acompanya aquesta poesia sàvia un domini extrem de la consciència de la paraula, des de la seva mateixa base gramatical poetitzada. Un poema impressionant és «Certeses»: «En aquesta acumulació / d'errors que en diem / vida,  / només dues certeses: / que deixarem casa nostra / i que hi ha algun però,  / algun malgrat tot.» L'espai també participa en aquest gran diàleg entre presència i absència. En una composició com «La casa on vaig viure», el poeta té clar que la casa només té una resposta «en la plenitud del buit». Ripoll troba també un nucli de creació de metafores a l'entorn de la fotografia. Aixi, a «Fotos» contrasta la major perdurabilitat de la técnica del blanc i negre davant del color, o introdueix l'efecte de la pellicula cremada «fins al moment encès / de la llum sobre les coses» a «Llum». Per arribar, després d'albums i fotos mogudes, a «la sinestèsia / en el moment de viure» al poema «Sense fotos». Viatge per la bellesa i la saviesa en el vers que culmina en el darrer poema, «Cant de comiat»: «dir-se enllà de la paraula, / fer-se cant al present».