El febrer del 2020 Alba Sidera va publicar a Saldonar Feixisme persistent. Encara faltaven quasi tres anys perquè  Giorgia Meloni, amb un passat vinculat al neofeixisme, es convertís en primera ministra d’Itàlia. Siscu Baiges entrevista Alba Sidera a Catalunya Plural. Podeu llegir l’article aquí

—Es debat molt sobre si s’utilitza bé o no l’etiqueta de feixista per descriure determinats comportaments i opinions polítiques i socials. Al llibre aposta per la definició de la filòsofa brasilera Marcia Tiburi: “El feixisme és l’odi als pobres”. És una definició suficient o caldria matisar-la?  

És una de les moltes definicions. A mi també m’agrada molt la definició de l’historiador Carles Viñas, que diu que el feixisme és l’aplicació política de l’odi. Evidentment el concepte del feixisme parteix de l’odi, de la divisió d’uns altres contra uns ells. M’agrada aquesta definició de Marcia Tiburi, perquè una de les coses que més em molesta d’aquesta nova onada d’extrema dreta és que volen seduir les classes populars, intentant enfrontar l’últim contra el penúltim. I m’agrada recordar que el feixisme parteix de l’odi als pobres. No és una definició completa, però per mi és l’inici. El que he vist en tots aquests anys que observo els feixistes és que el que els molesta més és que els recordis que les seves polítiques sempre afavoreixen les classes poderoses. Això els desmunta tot el seu argumentari, que es basa només en notícies falses i en propaganda. S’aprofiten del desencant general que hi ha, d’aquest sentiment una mica d’orfandat que hi ha en moltes classes treballadores amb l’esquerra que s’ha aigualit, i intenten pescar vots cap allà. Per això m’agrada recordar que el feixisme és l’odi als pobres.

—Feixisme i nazisme són conceptes que a vegades s’utilitzen com a sinònims,  però no són el mateix, no?  

Es fan servir sovint d’una manera molt gratuïta, tant el feixisme com el nazisme. Són fenòmens històrics lligats a uns anys concrets del segle XX. Quan parlem de l’època actual seria més acurat parlar de neofeixisme, de postfeixisme o de neonazisme. En el cas d’Itàlia, hi ha una clara distinció entre el feixisme i el nazisme, o almenys ho intenten. A Itàlia hi ha hagut un procés de blanqueig molt gros del feixisme i, en canvi, no del nazisme. Hi ha un consens social en què el nazisme és com el mal absolut, i és molt difícil que algú defensi Hitler a la televisió, però, en canvi, el consens en què el feixisme era una cosa dolenta s’ha trencat fa temps. De fet, el va trencar ja Berlusconi quan va arribar al poder, l’any 1994, de la mà del partit feixista hereu de Mussolini, que és el partit de Giorgia Meloni. L’altre soci que va dur al govern va ser la Lliga Nord de Matteo Salvini. A partir que Berlusconi va arribar al poder hi ha hagut un procés de blanqueig del feixisme a Itàlia, que consisteix bàsicament a dir que Mussolini va fer moltes coses bones i que hi ha un feixisme bo, que és aquell que va tenir lloc abans que els nazis enredessin Mussolini. Aquesta és una cosa que pot semblar molt ridícula però que està molt estesa en la dreta i el centre-dreta italians. Aquest tipus de discurs se sent molt sovint a la televisió. A Itàlia sí que està molt clara la divisió entre feixisme i nazisme. En altres contextos es pot donar el cas que estiguin més junts els dos conceptes.

—Meloni, què és? Feixista? Ultradetana? Quina etiqueta li posaria?

L’extrema dreta és un calaix molt gran on definim tota la dreta que està més enllà de la dreta tradicional. Dins de l’extrema dreta tenim la que, almenys teòricament, accepta les regles del joc democràtic, -l’extrema dreta parlamentària, la més tradicionalista, la radical populista, n’hi ha diferents tipus- i l’extrema dreta que directament no accepta les regles del joc democràtic i que, per tant, no rebutja la violència, i a aquesta n’hi diem ultradreta. És una convenció. Cada llengua fa servir la seva. En català, en principi, fem aquesta distinció. L’extrema dreta és tota en general i l’ultradreta és la que no rebutja la violència. Aquí podem trobar els grups neonazis, aquests que fan escamots per apallissar immigrants pel carrer. Són neonazis, neofeixistes. Dintre de l’extrema dreta parlamentària, que en teoria accepta les regles del joc democràtic, trobem diferents famílies, i Georgia Meloni és d’un partit directament hereu del partit feixista, però s’ha com renovat; per això diríem que són postfeixistes, no reneguen de l’herència feixista, però han fet un pas més enllà.

—I Vox? Vox què és? 

Vox és un partit curiós perquè ha anat evolucionant. Va néixer molt clarament essent una crossa a la dreta del Partit Popular. Era un partit d’extrema dreta ultraconservadora, igual que Fratelli d’Itàlia, de Meloni. El que passa és que s’han anat adonant que aquesta nova extrema dreta populista, que és l’extrema dreta de Salvini o de Marine Le Pen, que n’hi diem dreta radical populista, que intenta pescar vots també a l’esquerra, tenia molts avantatges. I estan flirtejant amb aquest tipus d’estratègies, que són més com falangistes. Dintre de Vox hi ha diferents ànimes: la més falangista, la més conservadora o el sindicat Solidaritat, que intenta pescar vots enredant la classe treballadora, dissimulant el fet que és un partit de señoritos. Per tant, sí, és una extrema dreta conservadora, però que també flirteja amb l’obrerisme, actuant com a dreta radical populista.

—Va publicar Feixisme persistent el 2020 per avisar del que ens venia al damunt a Itàlia i també a Espanya. Està passant el que va preveure fa tres anys?  

Sí. Feixisme persistent el vaig enviar a impremta a finals del 2019 i va sortir publicat el febrer del 2020. Just l’havia de venir a presentar la setmana que es va tancar l’espai aeri a Itàlia, quan va començar la pandèmia. Malauradament, i per això l’hem tornat a reeditar afegint-hi simplement una introducció al principi, tot el que estava avisant que estava a punt de passar, ha acabat passant. Les previsions s’han complert i, per tant, el llibre serveix per explicar tot el que ha permès que arribéssim on hem arribat, tot el procés que hi ha hagut de blanqueig del feixisme, les complicitats per part de tots els actors polítics, els que no van considerar que calia enfrontar-se al feixisme, que no era un perill, com per exemple Matteo Renzi. Parlo molt al llibre del paper de la socialdemocràcia, dels mitjans de comunicació, de tots els actors que han intervingut de manera nefasta i que han permès que l’extrema dreta anés creixent. Comparo la situació d’Itàlia amb la de l’estat espanyol i el que el 2020 estava començant a passar, ara encara és més clar. A l’estat espanyol, fins fa poc, dir a algú que era fatxa era un insult; la paraula estava mal vista, igual que dir-li nazi. En canvi, els últims anys, l’extrema dreta està aprenent a reapropiar-se de certes paraules, com per exemple fatxa, i la contraposen a progre, i fins i tot la reivindiquen, cosa que a Itàlia ja fa temps que passa. L’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, va dir “seremos fascistas pero sabemos gobernar”, banalitzant completament la paraula, com fent broma. La presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va dir a la televisió que si et tracten de feixista significa que estàs al costat bo de la història. Clar, tot això fins fa pocs anys era impensable perquè ningú reivindicava el feixisme, i aquesta banalització és el fil conductor del llibre. Explico que tot parteix d’aquesta banalització, d’aquesta normalització, d’aquest procés de blanqueig que hi ha hagut del feixisme, que s’ha d’inscriure també en un context mundial, perquè l’extrema dreta s’alimenta gràcies a una xarxa molt extensa. No es pot analitzar només perquè creix l’extrema dreta a l’estat espanyol o a Itàlia.

—Com és que una persona sorgida del feixisme arriba a primera ministra d’Itàlia?  

Meloni no surt del no-res. Va ser ministra de Berlusconi, va ser la ministra més jove de la República. És una política que a Itàlia la coneixem des de fa temps, igual que tots els peixos grossos de Fratelli d’Itàlia han sigut ministres de Berlusconi. Són personatges que ja fa molts anys que estan normalitzats i blanquejats en la política italiana. Tornant al que deia al principi, a Itàlia hi ha hagut un procés de normalització de l’extrema dreta que és el que també sembla que s’està començant a donar a l’estat espanyol. Com va arribar al poder Meloni? La tardor passada, quan estava a punt de guanyar les eleccions, va enviar un missatge a Santiago Abascal i li va dir que li desitjava molta sort a les eleccions quan n’hi hagués a Espanya i que li desitjava que seguís els mateixos passos que havien seguit ells. Quins són aquests passos? Doncs pactar amb la dreta, o sigui, arribar al poder gràcies a pactes amb la dreta. Fratelli d’Itàlia fa molts anys, fa dècades, que governa a les regions del nord del país, en coalició amb la dreta de Berlusconi i la Lliga. Després de molts anys de normalització de l’extrema dreta, la dreta va complint el seu discurs fins que, al final, la gent prefereix votar l’original, no pas la còpia. Quan la dreta va copiant l’extrema dreta sempre acaba sortint perjudicada. Quan irromp una formació d’extrema dreta amb força en el panorama d’un país, tots els partits es van dretanitzant, l’esquerra deixa de fer d’esquerra, la dreta es torna cada vegada més d’extrema dreta, i això  va legitimant els seus discursos fins a arribar a que hi hagi un consens social tan ample com perquè aquesta extrema dreta estigui governant amb total normalitat.

—A més, una dona.

A Alternativa per a Alemanya també hi ha una dona al capdavant. Marine Le Pen lidera l’extrema dreta francesa. Hi ha diferents extremes dretes que, tot i que fan polítiques que perjudiquen les dones, han posat dones al capdavant. I això també podria respondre una mica a aquesta estratègia, aquest intent de netejar-se la imatge. Que Meloni estigui governant no és cap progrés feminista, però perquè hi hagués un progrés feminista hauria de fer polítiques que afavoreixin les dones, i no les fa i no les vol fer. Meloni és una furibunda antifeminista que ha fet sempre molta campanya contra el dret a l’avortament.

—Diu que Berlusconi va començar a normalitzar la presència de feixistes, de l’extrema dreta al poder, però també acusa el centre-esquerra de no haver sabut aturar el seu creixement. No en va saber? No ho va voler fer?  

En els anys que hi ha hagut el creixement de l’extrema dreta, primer amb Salvini i després amb Meloni, qui estava al capdavant  del centre-esquerra a Itàlia era Matteo Renzi, que és un polític que a l’estat espanyol s’identificava amb Albert Rivera. Es reunia amb Albert Rivera i no és gaire bon endeví, perquè va dir que li pronosticava un gran futur en la política. L’esquerra, que hauria de plantar cara a aquesta gent, estava en mans d’una persona que identificava els seus valors amb Ciutadans, amb Albert Rivera. Era una esquerra molt poc esquerra i, per tant, li va posar molt fàcil a Salvini o a Meloni fer aquest discurs d’extrema dreta populista dient que estan al costat de les classes treballadores. Per què? Per què Matteo Renzi, com a primer ministre italià, feia polítiques que anaven molt en contra de les classes treballadores. Va fer una reforma laboral que competia amb la de Mariano Rajoy, amb la del PP. Va retallar molts drets dels treballadors. Tenia tots els sindicats sempre  en contra. No es reunia mai amb ells. Estava sempre amb la patronal. L’extrema dreta se’n va adonar que aquí hi havia un filó i feia mítings fora de les fàbriques, fora de la Fiat, mentre Matteo Renzi s’estava reunint amb la patronal. Els hi va posar molt fàcil. A més, mentre anava creixent l’extrema dreta i s’anava normalitzant el feixisme i les associacions antiracistes i a favor dels drets del col·lectiu LGTBI avisaven que estava creixent d’una manera exponencial la violència contra tots aquests col·lectius, Renzi deia que no, que el feixisme no era cap problema. Fins i tot, just abans de les eleccions del març del 2018, que van ser les que van portar al poder 5 Estelle i la Lliga de Matteo Salvini, hi va haver un atemptat d’extrema dreta. Luca Traini, un personatge que s’havia presentat a les eleccions del seu poble per la Lliga, que portava un símbol nazi tatuat al cap va fer un atemptat, va agafar una pistola i va anar a un barri de  Macerata, una ciutat que està al centre est d’Itàlia, on hi havia moltes persones negres, i va començar a disparar, perquè hi havia hagut un cas de crònica negra on estava involucrada o deien que estava involucrada una persona negra. Va anar allà a matar tants negres com podia. Per sort, no va tenir bona punteria però va ferir diverses persones. I després que passés això, Renzi va dir que el feixisme no era un perill a Itàlia. O sigui que s’ha menystingut totalment, hi ha hagut una ceguesa  total. D’una banda, el centre esquerra ha abandonat les polítiques d’esquerres a Itàlia durant molts anys i, de l’altra, ha menystingut totalment el perill que suposava l’extrema dreta. A més, ha pactat amb la dreta. Quan Berlusconi estava en el seu pitjor moment i s’estava enfonsant políticament, Renzi el va recuperar per pactar les reformes i el va tornar a posar a la palestra política. Feia unes polítiques molt de dretes. De fet, fins i tot deia que la paraula ‘esquerra’ s’havia d’eliminar. Hi va haver moltes escissions. L’espai polític del centre es va esmicolar i encara ara s’està intentant recompondre. El que va fer Renzi, quan ja ho va tenir tot esmicolat, va ser desfer-se del centre esquerra i formar un partit que realment era més com els seus ideals, un partit de centre dreta com Ciutadans que és el que té ara, Itàlia Viva, que tant pot pactar amb uns com amb els altres.

—La cara visible de l’extrema dreta era fa uns anys Matteo Salvini. Perquè els italians han preferit ara Meloni a ell?

Hi ha molts factors. Són dos perfils molt diferents. Meloni ha anat fent feina de formigueta. Tant Meloni com Salvini són presents en l’esfera política italiana des de fa molts anys, com a socis de Berlusconi. El 2018, Steve Bannon, que era a la seu de la Lliga de Salvini la nit electoral, va ser una de les persones que va empènyer els 5 Estelle a pactar amb la Lliga perquè anessin al govern. El segon partit més votat va ser el Partit Demòcrata d’Esquerra, però els 5 Estelle van decidir pactar amb el tercer que era la Lliga de Matteo Salvini. Bannon volia que pactessin també amb Georgia Meloni i que fessin un govern populista. Però Meloni va dir que no. Va decidir esperar. Ha seguit sempre una estratègia política molt més basada en la coherència amb el seu espai ideològic. Fa molt de temps que s’està treballant aquest perfil. L’extrema dreta està molt normalitzada a Itàlia. La feina feta perquè hi hagués un líder que pogués governar, que pogués guanyar ja feia molts anys que estava feta. Va ser Salvini perquè és el que hi havia en aquell moment, però hauria pogut ser un altre. Per què ha acabat sent Meloni la que ha guanyat a Salvini? Hi ha hagut dos factors claus. El primer és que Salvini ha tingut problemes interns dins el seu partit. El seu cap de gabinet va tenir un escàndol molt tèrbol i va desaparèixer. Era el que havia creat el personatge Salvini, amb un mecanisme de propaganda molt gros que es deia La Bestia. Llavors hi va haver la guerra d’Ucraïna. Salvini havia estat sempre molt vinculat a Putin, fins i tot havia fet lligams econòmics i polítics amb el seu partit, mentre que Georgia Meloni s’havia apropat més a l’extrema dreta dels Estats Units, a la part  més radical del Partit Republicà. Quan hi va haver la guerra d’Ucraïna, tots els think tanks i tots els poders forts que donen suport a una extrema dreta o a una altra, van començar a apostar més clarament per Meloni. Hi ha moltes fotos de Salvini amb samarretes de Putin i sempre l’havia admirat molt. Ara, des que Putin és l’enemic del país, està en una situació molt incòmoda, clar. És també un personatge molt impetuós, molt donat a fer sortides de to. En canvi, Meloni s’ha construït un personatge com més sòlid i més destinat a ser una primera ministra.

—Com ho està fent Meloni? Porta vuit mesos. Es nota que és d’extrema dreta? Fa por?

Sí, sí que fa por. Sobretot a les persones que tenen un aspecte que pot semblar que són de fora, que són persones immigrants, o les persones LGTBI. L’ambient que hi ha a Itàlia és molt enrarit. Potser la gent que ve de vacances no se n’adona però la gent que hi vivim sí. Que estigui governant gent que pensa i diu barbaritats contra els immigrants, fa que la situació de la quotidianitat d’aquestes persones sigui molt més difícil i molt més perillosa. Creixen els delictes d’odi. A nivell de govern han fet lleis que criminalitzen la protesta, que fan que sigui més difícil manifestar-se o, per exemple, han fet una llei contra els joves que protesten contra el canvi climàtic i posen una mica de pintura en algun monument que els castiga amb fins a tres anys de presó. Estan fent una persecució ideològica contra el professorat. Hi va haver una agressió d’Azione Studentesca, les joventuts  vinculades a Fratelli d’Itàlia, el partit de Meloni. Van anar a fer propaganda a un institut de Florència i van apallissar uns joves que eren  antifeixistes. La directora d’un altre institut de Florència va fer una carta als seus estudiants condemnant el feixisme i el ministre d’Educació va dir que això no podia ser, que estava fent política, i que prendria mesures contra ella. Hi ha hagut una recollida de firmes dels professors per denunciar la situació. L’ANPI, l’Associació Nacional de Partisans d’Itàlia, defineix el Ministeri d’Educació com a Ministeri de Propaganda. La líder del moviment ProVita, que seria l’equivalent d’Hazte Oír a Itàlia, Eugenia Rochella, va donar molt suport a Meloni durant la campanya, i l’han recompensada posant-la de ministra de Família, Igualtat d’Oportunitats i Natalitat. La situació de les parelles LGTBI és molt difícil. No poden adoptar fills. Estan fent de forma retroactiva que els fills que les mares havien donat d’alta al registre civil siguin només de la mare gestant. També corre perill el dret a l’avortament. A Itàlia fins el 2017 la tortura policial no era delicte. Després de molts requeriments de l’ONU, finalment, des del 2017, és un delicte, però tant Meloni com Salvini, durant la campanya, van prometre que farien que la tortura deixi de ser-ho, perquè la policia, diuen, pugui fer bé la seva feina. Estan sortint molts casos de tortures policials, d’abusos de la policia. S’estan començant a jutjar i el govern vol canviar la llei perquè aquests abusos no es jutgin. Fa poc es va descobrir que hi va haver un presumpte cas de tortures a la comissaria de Verona. Un home gran, sense llar, va explicar que l’havien vexat, l’havien humiliat, l’havien apallissat. Amnistia Internacional ha denunciat que la situació d’Itàlia és molt greu perquè hi ha un clima  d’impunitat. El fet que l’extrema dreta governi fa que hi hagi un clima d’impunitat per aquest tipus d’actes.

—Quina part de culpa tenen els mitjans de comunicació en la normalització i ascens del feixisme? Berlusconi, quan era primer ministre, controlava els mitjans públics i bona part de les televisions privades del país. Va facilitar això la consolidació social de l’extrema dreta?

Tenen un pes decisiu. Quasi tots els canals privats a Itàlia són de la família de Berlusconi. I els públics estan  a favor, normalment, del partit que governa. Hi ha hagut força dimissions a la ràdio i la televisió pública des que ha arribat aquest govern, i els treballadors no estan conformes amb els canvis que estan fent. Estan posant persones de la seva confiança, persones molt d’extrema dreta. És molt important no només com s’expliquen les coses sinó també els temes que es trien. Itàlia és un dels països amb més diferència entre la quantitat d’immigrants que hi ha realment i la quantitat que la gent es pensa que hi ha. Si els polítics estan tot el dia dient que hi ha una invasió, que els negres ens estan envaint, si els mitjans de comunicació estan sempre dient això, la gent s’acaba creient que és el que està passant, quan en realitat no és gens així. La quantitat de persones immigrants que hi ha a Itàlia és molt inferior a la que la gent creu, i aquesta és la percepció que hi ha  gràcies als mitjans de comunicació.

—Les xarxes socials han tingut un pes important en el creixement del suport a l’extrema dreta? 

A nivell mundial l’extrema dreta fa molt temps que ja ha sabut veure que a les xarxes socials hi havia el futur, i hi han apostat molt. També passa a l’estat espanyol. Entre els creadors de continguts més seguits n’hi ha molts que són d’extrema dreta o que defensen postures d’extrema dreta, que neguen la violència masclista, defensen posicions racistes… A l’estat espanyol és un tema que ha triomfat molt i aquí a Itàlia passa el mateix. L’extrema dreta ha fet molta campanya a les xarxes, hi ha invertit molt i ha sabut ocupar uns espais que l’esquerra ha deixat força abandonats.

—Quina etiqueta posaria a Aliança Catalana, el partit de Silvia Orriols, l’alcaldessa de Ripoll?

Jo diria que és una dreta radical populista. Seria com Marine Le Pen o Salvini, aquesta extrema dreta que intenta pescar vots una mica de tot arreu, que diu que no és ni de dretes ni d’esquerres. No és una extrema dreta que es reconegui directament en una tradició feixista, com per exemple Meloni, però és una extrema dreta que intenta pescar vots amb un fals feminisme, per exemple, com també fa Marine Le Pen, que instrumentalitza el tema de l’Islam fent-se passar per  feminista, quan en realitat el que està fent és aplicar polítiques racistes.

—L’extrema dreta és diferent a cada país. Al llibre diu que és difícil que es coordinin els diferents partits d’extrema dreta per crear un únic grup  a la Unió Europea

Totes les extremes dretes estan connectades, i fan moltes reunions, amb gent de tots els llocs del món, de les FAES, d’Orban, de Trump… L’extrema dreta mundial està  connectada i es va reunint. El que passa és que a l’hora de  posar-se d’acord, en la pràctica, com per exemple fer un grup únic al Parlament Europeu, a l’hora de defensar els interessos comuns és més complicat. Un dels seus principals trets comuns és el racisme, i sempre hi haurà algú que estarà més al sud d’algú altre. Vull dir que és difícil fer polítiques conjuntament amb un veí d’un país del qual tu vols expulsar els immigrants. Vox fa campanya contra els immigrants marroquins i a Alternativa per a Alemanya els immigrants que els molesten són espanyols o italians. Fan reunions però una mica d’amagat, perquè a Alternativa per a  Alemanya no li interessa que la vegin reunint-se amb els del sud, perquè per ells són uns ganduls. La xenofòbia que hi ha hagut a Alemanya durant molts anys ha sigut contra els italians i els espanyols. I, en canvi, aquí és cap als  marroquins o a la gent que ve de Líbia.

—El feixisme persistent del qual parla persistirà durant molt de temps? 

Parlo de feixisme persistent perquè semblava que era un miratge que se n’havia anat però el feixisme o el franquisme simplement estaven adormits o més dissimulats. En realitat no se n’havien anat mai. És en aquest sentit que és persistent, en el sentit que dura, que ha anat durant i que, malauradament, tot fa pinta que durarà.  Tenim una  ofensiva reaccionària a nivell mundial i ara veurem què acaba passant a l’estat espanyol, però en tot cas l’extrema dreta està forta.

—Té alguna solució, alguna proposta, alguna idea per evitar que el feixisme persisteixi?

Intento anar donant idees. S’ha de combatre l’extrema dreta des de molts àmbits. Per exemple, que l’esquerra faci d’esquerra. El que s’ha de fer és no donar excuses a l’extrema dreta. Si es fan bones polítiques és més difícil que l’extrema dreta pugui  aprofitar-se del desencant de la gent. Els polítics no han de desencantar els electors, no han de trair les seves promeses. L’esquerra, si promet que farà una política a favor dels treballadors, doncs l’ha de fer, l’ha de portar a terme, i així serà molt més difícil que l’extrema dreta pugui pescar vots dels desencantats, perquè no n’hi haurà. Llavors també hi ha el paper dels mitjans de comunicació. Es tracta de no legitimar l’extrema dreta, no donar-li  espai quan no li toca. Aquest ha estat un dels grans errors que hi ha hagut a l’estat espanyol. El 2017 Vox no era res. El 2018, quan es van constituir com acusació popular en el procés independentista, molts mitjans els van fer cas, els van donar molt espai, van ser el seu gran altaveu propagandístic. Vox va fer la feina d’altres partits que potser no es volien embrutar les mans. Els va ser útil i ara es posen les mans al cap perquè l’extrema dreta estigui a punt d’arribar al govern quan, de fet, l’han legitimat. Quan era l’acusació  popular del procés, ningú deia que no se’ls havia d’escoltar perquè eren d’extrema dreta. També s’ha de fer polítiques des dels barris. No deixar-los espais, perquè aquesta nova extrema dreta intenta colar-se a les associacions de veïns. Tenir un teixit  associatiu fort reforça els lligams entre els barris, entre els veïns i fa que sigui més difícil que puguin calar postulats racistes. Aplicar polítiques que realment funcionin i que els mitjans de comunicació intentin respectar l’ètica periodística i no estiguin tant pendents dels clics i de les visualitzacions que els poden donar la difusió de les barbaritats que diu i fa l’extrema dreta.