A Almenys ho vas intentar, llibre de l’any per a The New York Times i The Wall Street Journal, Akash Kapur no només intenta aclarir la tragèdia familiar, sinó que ens convida a reflexionar sobre la perillositat de les utopies i dels ideals que guien les nostres vides. Txema Seglers entrevista Akash Kapur per a Catalunya Plural. Podeu llegir l’article aquí

Una tarda, a Nova York, Akash Kapur (l’Índia,1974) troba en un calaix unes carpetes plenes de notes i de cartes. Ell encara no ho sap, però ja ha desfermat la tempesta. Després de llegir-les amb atenció amb la seva dona, Aurelice, tots dos comprenen de cop que aquestes notes els remeten a la seva infantesa a Auroville, una comunitat utòpica de l’estat indi de Tamil Nadu. Els papers trobats són de John Anthony Walker, fill d’una família nord-americana privilegiada i pare adoptiu d’Aurelice. Anys enrere, a finals dels seixanta, John i la seva dona, Diane, atrets per la fascinació que destil·la aquesta utòpica comunitat espiritual de l’Índia, abandonen la família i les possessions per viure a Auroville, amb el propòsit de fundar un món millor i reconstruir la societat humana. No obstant això, en comptes de culminar-hi els seus desitjos, John i Diane hi troben la mort; una mort que havia quedat sense explicar durant anys al cor d’Aurelice. A Almenys ho vas intentar (Saldonar), llibre de l’any per a The New York Times i The Wall Street Journal, Akash Kapur no només intenta aclarir la tragèdia familiar, sinó que ens convida a reflexionar sobre la perillositat de les utopies i dels ideals que guien les nostres vides.

—El llibre comença amb l’escena agònica de John i Diane a Auroville. La mort de tots dos és el final de la seva història. Però també és l’inici d’una altra, la seva i la de la seva dona, Aurelice, per aclarir la mort de John i de Diane.

Sí, és cert, perquè, per a mi, el llibre és tant la història del John com la nostra, amb l’intent d’aclarir què li va passar al John. Jo no volia que el llibre fos simplement una biografia sobre ell i la seva esposa, Diane, sinó que volia que existís una altra trama, com una capa al damunt de com jo vaig descobrint la història d’aquesta mort, i mostrar com anem aprenent de nosaltres mateixos a mesura que rastregem aquesta història passada.

—Al llibre apareixen dos escenaris: Nova York i Auroville. La primera és la ciutat real. Per contra, Auroville és la ciutat imaginada, la utopia. Gairebé sembla una metàfora de la condició humana: la tensió entre la nostra vida quotidiana i l’ideal d’una altra vida possible.

Sí, suposo que és la voluntat de ser. Aquest desig és com una mena de redempció, no? Però, sí, Nova York és el bressol del capitalisme americà, l’esperança del materialisme; encara que dubto si Nova York serà la ciutat del futur. D’altra banda, Auroville intenta crear-se com un món completament diferent, oposat al que representa Nova York, rebutjant aquesta manera de ser del tot. I, en aquest sentit, Auroville simbolitza, en gran manera, la recerca que gairebé tothom fa per trobar un espai nou dins aquest planeta on el capitalisme triomfa.

—Com si Auroville respongués a una necessitat humana?

Sí, exacte. Auroville apel·la a preguntes de l’estil següent: es pot crear un món diferent?; puc sobreviure si rebutjo aquest món i em trasllado a un altre? I, és clar, quan et planteges aquest tipus de preguntes, apareix un contrast important entre l’ideal i allò real.

—Però, hi ha sempre una tirania dins de cada utopia?

Sí, hi ha una tirania al cor de cada utopia; crec que sí, sens dubte. I és un perill. El que passa és que comences amb una idea bella, un desig noble de voler canviar el món, de construir un món millor… Però cada ésser humà té una idea diferent del que és un món bo i millor, i, aleshores, quan intentes imposar la teva idea d’un món bo a la resta de les persones, derives cap a una de les formes de la tirania. Per això crec que un dels problemes de la utopia al llarg dels segles ha estat el trànsit de la idea bonica a la realitat perillosa. Auroville, en certa manera, exemplifica la nostra necessitat d’ideals.

—Si considerem aquesta realitat perillosa en què es converteixen molts ideals, llavors, com podem sostenir-los? O només són vàlids els ideals mentre no es facin realitat?

És una pregunta complicada perquè la vida no és blanca ni negra. De vegades, potser ho és, perquè tens una idea i resulta que es converteix en un fracàs absolut, i aleshores no hi ha cap part vàlida d’aquest ideal. En canvi, altres vegades pots tenir una idea i aconseguir un èxit parcial. Per exemple, si penses sobre l’economia d’Auroville, et preguntes: va aconseguir crear una economia completament diferent sense diners en efectiu? La resposta és no, és clar que no. Però va aconseguir crear una mena d’economia interessant, lleugerament diferent, i continua treballant per aconseguir-ho? La resposta és sí. En aquest sentit, l’ideal no es va aconseguir, però l’ideal va inspirar alguna cosa diferent i va produir algun canvi. I això em sembla interessant. Ara bé, la utopia absoluta és impossible. Mai no s’assoleix la utopia. Aleshores, potser la pregunta seria si la idea d’una utopia proporciona inspiració i energia per crear alguna cosa nova i diferent. Aquí podria residir el valor de la utopia.

—John és un dels personatges principals. Ell pertany a una família adinerada, amb prestigi, té diners i èxit, tot el que se suposa necessari per a una vida plena, segons certes maneres de comprendre la vida. I, no obstant, John és potser el personatge més tràgic del llibre.

Sí, l’és. Podria ser l’home que ho té tot a la vida. Ell té prestigi davant de la família, i, no obstant, vol anar a Auroville. Per això, crec que a John li faltava alguna cosa, no ho tenia tot, perquè, des de molt jove, va sentir que hi havia alguna cosa que no tenia. I què era? No ho sé. Algunes persones semblen satisfetes amb la vida: tenen amics i èxit, i fan la impressió que no necessiten res més. D’altres, però, se senten inquietes i intenten buscar alguna cosa diferent.

—I el pare del John?

També sent un buit, la necessitat de trobar alguna cosa que no té. Ell sembla un home ben assentat al món: és un home de l’establishment, amic dels Kennedy, dirigeix ​​un museu, i, tanmateix, sembla que durant tota la seva vida ha estat buscant alguna cosa, i, quan arriba al final de la seva existència, s’adona que no ha trobat el que buscava. Com el John. Primer, el John va intentar ser catòlic; després, budista. Sempre va estar buscant, fins que va trobar Auroville.

—Si busques informació sobre Auroville, se la representa com una comunitat perfecta. Però, fins a quin punt es pot separar el conflicte de la comunitat? Hi pot haver comunitat sense conflicte?

És que, dins d’Auroville, moltes persones se senten molt incòmodes amb aquesta qüestió, ja que per a nosaltres Auroville és una comunitat d’éssers humans que lluiten per donar sentit a la seva experiència. De vegades, em sento incòmode amb la versió que es dona al món d’Auroville. Sembla propaganda. I aquesta és una de les raons per les quals vaig escriure aquest llibre. Per mi, allò interessant d’una comunitat com Auroville no és la propaganda, sinó allò de què estem parlant ara: els conflictes, les dificultats d’un lloc per intentar ser millor, el desig de crear alguna cosa diferent, que de vegades has de fracassar per després obtenir èxit en alguna cosa, aconseguint petits beneficis. El que m’interessa, però, és la condició humana.

—De fet, al llibre, encara que hi llegim la història del John i la Diane, sempre bateguen, de fons, aquestes idees sobre la utopia, la comunitat, el conflicte i l’ideal. Llegint Almenys ho vas intentar, vaig recordar Albert Camus.

Albert Camus m’encanta. M’alegra que te n’hagis recordat llegint el meu llibre.

—Sí, vaig recordar Meursault, el protagonista de L’estrany, que simbolitza la negació de qualsevol ideal, l’acceptació del món tal com és, incloent-hi tot l’horror que es pugui desprendre de l’existència. En aquest sentit, li pregunto si no seria més important que aprenguéssim a gestionar el conflicte, en comptes de pretendre crear una comunitat ideal.

Sí, això podria resoldre el conflicte a les nostres societats i comunitats actuals, sens dubte. Al llibre cito una frase de Lenin: “És més complaent i útil viure l’experiència de la revolució que escriure sobre la revolució”. Tot i això, crec que el més important és abandonar la revolució. Durant la major part de la meva vida, he sentit que probablement és millor no imaginar un canvi radical, perquè resulta molt perillós i s’acaba en situacions impredictibles. Tot i això, els petits canvis del dia a dia realment poden suposar una millora.

—Això que diu em recorda una altra citació del llibre, de Neil Young: “La mateixa cosa que et fa viure et pot acabar matant al final”.

Sí, una reflexió lúcida. Darrerament, arran del llibre, he conversat amb molts joves, mentre faig classes a la universitat sobre la qüestió de les utopies, i constato que molts dels meus estudiants qüestionen aquest punt de vista sobre els petits canvis. Ells pensen que el nostre sistema està tan embullat, que arreglar un petit racó del món no serveix de res, i creuen que necessitem un canvi a escala.

—I què respon als seus estudiants?

Els escolto, però els responc que aquest gran canvi és perillós. En tot cas, els comprenc. Ells posen l’exemple del capitalisme, de l’escalfament global, considerant que els petits canvis no solucionen el problema. Tu què en penses?

—És una pregunta complexa. Suposo que té a veure amb la salvació. Moltes persones anaven a Auroville per salvar-se d’un món que no els agradava. En aquest sentit, creu que la salvació és individual o col·lectiva?

És una bona pregunta. En totes les comunitats hi ha la tensió entre l’individu i el que és col·lectiu, sobre com es tradueix el treball personal a l’esfera col·lectiva. L’ideal seria que cadascú treballés en ell mateix, i que, en millorar, contribuís a allò col·lectiu. Però, moltes vegades, la cosa no funciona així, oi?

—És veritat.

La meva idea del que és ideal pot ser diferent de la teva idea del que és ideal, i, aleshores, això crea un conflicte a escala col·lectiva. És, sens dubte, una tensió permanent.

—Creu que hem arribat al millor dels mons possibles?

No, és clar que no. Ara mateix no som en un bon moment. La situació és molt dolenta. Patim el problema del medi ambient, l’escalfament global, la desigualtat, els problemes econòmics, la immigració, etc. Hi ha el sentiment d’una etapa negativa en la història i que els nostres sistemes no estan funcionant. Queda molta feina per fer.

—Per acabar, m’agradaria preguntar si vostè és una persona diferent una vegada ha escrit aquest llibre sobre el seu passat i el de la seva dona. L’ha canviat d’alguna manera escriure aquest llibre?

Vaig començar el llibre sentint-me tancat en algunes qüestions; tanmateix, en llegir les cartes del John, vaig anar comprenent les seves raons. Vaig entendre la persona, i això em va sorprendre. No em considero una persona religiosa; no practico cap fe, encara que el meu cervell qüestiona massa. Després del llibre, no només contemplo amb tristor el fanatisme i les guerres, sinó que també observo i gaudeixo el costat bonic de les coses.