Anton Ferret Baig ha publicat a Saldonar el poemari Perdent la por, i Vinyet Panyella n’ha fet una lectura a L’Eco de Sitges. Podeu llegir la ressenya aquí

L’escriptor i poeta Anton Ferret i Baig fa uns pocs dies saludava des d’un dels balcons de la Vila l’arribada dels poetes convidats a la 16a Festa de la Poesia de Sitges. El 2020 va prendre part al recital que els poetes vam dedicar a Josep Carner de Sitges estant amb motiu del Correllengua, juntament amb Magda Altabella, Lídia Gàzquez, Jaume Subirana i Anna Aguilar-Amat. Ja llavors va sorprendre i em va encantar la qualitat dels seus versos i la precisió i domini del llenguatge. No és gens estrany, doncs, que guanyés un dels certàmens de poesia darrers, el Premi Narcís Llunes i Boloix 2022 i que la publicació del llibre guanyador, Perdent la por (Saldonar, 2023) hagi estat saludat i reconegut com a un dels poemaris destacats d’enguany. Els lectors de L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes el tenen com a referent habitual de les contraportades on amb una prosa exquisida ens parla dels temes que li agraden i que el motiven, sempre amb un toc de referència literària que els fa especialment atractius i recomanables.

Perdent la por és un títol que podria despistar pel que té de declaració de principis i d’un deix vagament sentenciós. Tot el contrari. Ens trobem enfront d’una cinquantena de sonets impecables, “en versos ben tallats i arrodonida estrofa”, que escrivia el mestre J. V. Foix, en els que desgrana tota mena de circumstàncies i situacions en les que la por s’apodera de l’ésser fins que finalment, i només finalment, ho resol amb el conjur de la mirada interior. És llavors que conclou que l’ésser humà “Se sent captiu. No sap que d’ell mateix”.

Entremig, els sonets van desgranant la idea de fons: la por penetra els éssers des del primer somriure i creua les trajectòries vitals i l’univers que s’hi relaciona. Destria situacions, relacions, sentencia actituds, ironitza sobre la covardia, aconsella sense pretensions. Massa sovint es mostra invicta, com més feble es revela la natura humana. La del part és l’única por volguda, assevera, i la por a la mort comporta un devessall de dubtes i neguits. Altrament, la por s’amida en desafiament amb el dolor –i guanya ella– i amb l’amor, que en resulta vencedor i n’esdevé un antídot, sigui en situacions amatòries compromeses o victorioses. De vegades és la reixa que empresona i d’altres la barana que protegeix, que és quan es revesteix de prudència, sempre arrecerada rere la variada panòplia dels complexos dels humans.

Aquest llarg i intens exercici d’introspecció ha travessat la mateixa personalitat del poeta; en part, perquè participa dels temors comuns a la humanitat però també perquè afecta la seva pròpia vocació literària. Ho explica en un sonet amb claredat diàfana:

“La por de tu, lector, m’ha estat nociva.
T’he temut tant que és ben poc el que he escrit
quan, si no escric, no trobo pas sentit
en el que sóc o faig: res no em motiva.”

Anton Ferret ha hagut de batallar entre la plenitud que comporta l’escriptura poètica, i el temor de no ser ben rebut per part del públic lector. Però finalment declara que ha guanyat la partida posant en tessitura la relació entre ell i els altres:

“Pro han passat els anys. Ja veig l’ocàs
i ara et puc dir amb l’aplom del provecte
que no et tinc por, lector. Pro sí respecte.” 

Amb una finíssima ironia retrata els poetes Salvador Espriu com un dels grans festejadors de la mort paorosa i Salvador Oliva com un dels més estrictes correctors temuts. Però el nom no escrit que plana per aquesta conjunt de sonets és el de J. V. Foix. D’una banda, per la tria del model mètric i per l’ús del llenguatge que, rere un to planer i col·loquial deixa entreveure un precís cisellat de l’ús del lèxic. D’altra, perquè comparteix amb Foix un determinat sentit de la transcendència d’arrel humanística encarat no pas als ideals foixians sinó a un sentiment de fraternitat vers la humana condició. La sòlida formació lingüística i literària d’Anton Ferrat fa possible la permeabilitat dels mestres i la creació d’una poètica molt personal enfront d’un dels grans temes literaris de tots els temps que arriba a la postmodernitat líquida dels nostres dies amb tota la intensitat que neguiteja el cor dels humans. Per aquest motiu la conclusió final de la lectura és que Ferret ha teixit la poètica de la por dels nostres dies per tal que ens en puguem alliberar. La poètica de la por és la por que cal perdre.