Raquel Estrada Roig ha llegit La profunditat de les butxaques de Josep Lluís Micó i n’ha fet una ressenya al seu bloc. La podeu llegir aquí

Tinc debilitat per les històries de gent marcada per la ruta del Bakalao, per la música màquina (que no suportava ni quan en sentia) i per les discoteques dels noranta, vaja. La música disco, més pròpia de l’època dels meus pares, sí que m’agrada, però això ja és una altra cosa.

Entre el 2003 i el 2007, a la mateixa universitat on començava a imaginar-me com a periodista cultural, una feina amb la qual no he sabut com guanyar-me la vida, vaig tenir en Josep Lluís Micó de professor. Ell ens va ensenyar les coses imprescindibles: com s’havia d’escriure una notícia i com n’és d’important informar-se en profunditat i cada dia, si és que vols ser periodista. No fa gaire, quan buscava empara a Linkedin, el veig parlant del seu darrer llibre, La profunditat de les butxaques (Saldonar, 2023), i l’entrevista que li van fer al Més 324, amb les claus d’aquesta obra singular de periodisme literari (amb aquestes dues paraules ja havia acabat de guanyar-se una lectora).

En aquesta època de titulars enganyosos i màquines que substitueixen a redactors, Micó hi explora una manera d’aprofundir en unes històries dignes de ser explicades i que contribueixen al coneixement del nostre context social, a vegades amb un doll d’informació i dades que m’han pesat massa. En el segon dels relats del llibre, dues nostàlgiques de la ruta valenciana de discoteca en discoteca –aquí ja vaig córrer a buscar el llibre- amb orígens paral·lels i trajectòries oposades, es retroben i van muntant un negoci en comú que servirà a l’escriptor per repassar corrupció urbanística, tradició musical i història del país, en el que és, en part, un relat que demostra la possibilitat de superar uns orígens precaris.

En la primera història, Micó, catedràtic de Periodisme de la Universitat Ramon Llull i degà de Blanquerna Comunicació I Relacions Internacionals, hi exposa la història que li va confiar un professor americà amic seu, abans de morir. L’home, prestigiós en el món acadèmic, havia mantingut una relació sexual clandestina pròxima al sadomasoquisme amb un alumne brillant. Alumne i professor, a més, van estar implicats en possible homicidi. Després de comprovar que l’autor confirmava en el mateix text que coneixia aquesta història de primera mà, arribava la pregunta que en planteja al final, referint-se a allò que li va explicar el seu amic: “i si va convertir en literatura el que va viure perquè, si ho hagués explicat tal com va passar, el resultat hauria estat insuportable?” Literatura per poder explicar els tràngols i per exposar la veritat, doncs.

Si es fa necessari explorar nous formats en el camp de la informació, que, a més, no tinguin por d’aprofundir en allò que tracten, encara que sempre es vegin compromesos per la seva rendibilitat, no és moment de tenir en compte el valor documental d’un poema o, encara millor, de l’obra poètica de determinat autor? Hem estat capaços de fer-ho, per exemple, amb una novel·la com Por i fàstic a Las Vegas (una altra sobre consum de drogues i comportaments extrems, que va fer les delícies del meu jo postadolescent), de Hunter S. Thompson, pròpia del periodisme gonzo, i es van escoltar el que volia dir Allen Ginsberg a Udol, aquell poema llarg de den‎úncia  que volia despertar la societat dels EUA a mitjans del s. XX. Si escoltem uns versos com aquests de Montserrat Abelló (o penseu tan sols en els més coneguts de Maria Mercè Marçal, per exemple, o en els de Vicent Andrés Estellés), hi reconeixerem especialment bé una part del seu temps i del nostre. Segurament és un repte exposar fets i dades sense perdre qualitat literària, i també ho deu ser aprendre a identificar-los en un poema. Per això, tant amb el nou-nou periodisme, com amb poesia, em quedo amb l’honradesa de qui s’hi mostra, confiant-nos un tros d’ell mateix o d’allò que sap i fins i tot aprecia, i els ulls de qui ho rep amb un punt de vista crític.