Joan Pinyol està cada vegada més a prop de treure el seu avi, Joan Colom Solé, del Valle de los Caídos. Després de 15 anys de lluita per recuperar el cos de Joan Colom, enterrat al mausoleu franquista, la nova llei de memòria històrica espanyola, aprovada pel PSOE i Podem amb l’abstenció d’ERC i el no de Junts i la CUP, ha permès iniciar ara les obres d’exhumació de les víctimes del Valle de los Caídos, el complex instal·lat a la vall de Cuelgamuros. Ho explica Vicenç Pagès a El Món. Podeu llegir l’article aquí

La història de Joan Pinyol és un relat de lluita i de mantenir-se ferm davant les traves de l’Estat espanyol per recuperar les restes del seu avi. Fa 15 anys que batalla per poder enterrar el pare de la seva mare al seu poble, Capellades (l’Anoia). D’aquesta forma, la seva mare, a punt de fer 93 anys, es retrobaria en certa manera amb el pare que va veure marxar a la Guerra Civil i que no va tornar mai més. De fet, Pinyol fins i tot ha escrit un llibre narrant la història: Avi, et trauré d’aquí! (Saldonar). 

Tal com explica Joan Pinyol en declaracions a El Món, el seu avi va morir el 5 de març del 1939 al camp de concentració de la Seu Vella de Lleida. Amb 40 anys i de la lleva del sac, les tropes republicanes el van cridar el 18 d’octubre del 1938 quan ja quedaven pocs mesos per al final de la Guerra Civil. “No va combatre mai. Va estar a la rereguarda, fent vigilància nocturna. No estava al front”, explica el seu net. De fet, va estar destinat a l’aeròdrom que hi havia a la Garriga, però el 24 de desembre del 1938 hi va haver una desfeta i es va veure obligat a marxar a Sant Julià de Vilatorta (Osona). Només un mes i deu dies més tard, el 2 de febrer del 1939, els franquistes van arribar a Vic i el van empresonar. Amb un camió, se’l van endur cap a Lleida, la qual ja feia mesos, des de l’abril, que era una capital ocupada per les tropes de Franco. 

Mort al camp de concentració de Lleida

Ja al camp de concentració de la Seu Vella de Lleida, va morir per les nefastes condicions higièniques. “Tenia infeccions i va morir per una epidèmia de tifus“, explica Pinyol. La seva àvia va reclamar les restes, però l’hi van denegar. “Li van dir que fos bona cristiana i una bona mare i que no emprenyés“, explica Pinyol. Les restes de Joan Colom van ser enterrades en una fossa, on durant tota la vida la seva família li havia anat a portar flors. Tot i això, el gir de guió es produeix l’any 2008, quan Joan Pinyol identifica el nom del seu avi en una llista de persones enterrades al Valle de los Caídos en un article de la revista Sàpiens. “Va ser casualitat. Buscava a veure si hi havia alguna persona de Capellades i em vaig trobar amb la sorpresa que hi havia el nom del meu avi”, narra. 

Aquí comença tota la història de lluita de la seva família per portar el seu avi a casa. Va saber que, el 21 de juliol del 1965 , un total de 502 cadàvers d’aquella fossa van ser traslladats per tal d’omplir el Valle de los Caídos. Tal com explica l’advocat i historiador Josep Cruanyes, era una pràctica habitual de l’època per tal d’omplir el mausoleu franquista. L’objectiu d’aquest cementiri gegant era “fer honor” a les persones del bàndol franquista que havien mort durant la guerra. Com que van trigar una vintena d’anys a construir-lo, el règim franquista es va trobar amb el problema de la negativa de moltes famílies del ‘bàndol nacional’. “Van agafar centenars de republicans per omplir-lo davant la negativa de famílies franquistes a traslladar els cadàvers d’un lloc a un altre”, explica Cruanyes. 

El trasllat de Lleida cap al Valle de los Caídos

En el cas de Joan Colom, això va succeir sense cap notificació a la família. “La meva àvia i el meu tiet es van morir sense saber això”, assegura Joan Pinyol, qui considera que el seu avi va ser “un home de pau”. De fet, explica fins i tot que el cadàver del seu avi va ser mogut una altra vegada durant la Transició. La família de Joan Colom va demanar el 2010 al govern espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero recuperar el cos, però els van denegar la petició. “Va ser a l’agost del mateix any quan ens convoquen en una reunió i ens expliquen que tenen un pla de prospeccions per saber en quin estat es troben els cossos”, explica Pinyol. 

El setembre del 2010, Joan Pinyol va per primer cop al Valle de los Caídos per recuperar el cos del seu avi i, aleshores, és quan es troben amb una sorpresa més: el seu avi l’havien traslladat a un altre lloc del Valle de los Caídos. Resulta que el 1990, en ple govern de Felipe González, es van traslladar tota una sèrie de cossos a causa de les humitats que s’hi provocaven a causa de les pluges. “No ens van avisar. Ara és a la capella del Pilar, al mateix recinte. Els van construir caixes noves. Amb el meu avi no tindran cap dificultat per accedir al cos”, explica el net de Joan Colom. 

De fet, gràcies a aquesta facilitat, Colom espera que no posin d’excusa les “dificultats tècniques” dels primers cossos que han d’exhumar per frenar la resta. Pel que fa a la nova llei de memòria històrica, Colom assegura que valora els dos gestos de treure Franco i Primo de Rivera, però “fa riure, perquè són les úniques famílies que no volien que els traguessin d’allà”.  

Cruanyes, crític amb la llei de memòria històrica

Josep Cruanyes, que és un dels principals promotors del retorn de la documentació confiscada per la dictadura franquista a Catalunya a través de la Comissió de la Dignitat, considera que tot plegat “arriba tard”. “La llei de memòria històrica anterior deia que el Valle de los Caídos era un cementiri. Com a cementiri, tu pots demanar el trasllat d’una persona a un altre”, assegura Cruanyes, qui creu que les famílies “tenen tot el dret a recuperar els cossos dels seus familiars”. 

L’advocat i historiador opina que les lleis “han sigut l’excusa” i considera que la nova llei és “de declaració i poca pràctica”. “La nova llei diu que els llocs on es va practicar violència contra les persones es declararan llocs de memòria històrica, però el ministre diu que com que cap jutge conclou que després del franquisme hi hagi hagut tortures, no inclou els casos en època democràtica”, explica Cruanyes, qui recorda com el Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat l’Estat espanyol en 7 casos de tortura, entre ells un cas que involucra el ministre de l’Interior Fernando Grande-Marlaska. 

Així mateix, també critica que no es tornin els béns confiscats. “Hi ha diners confiscats al banc d’Espanya. Tot i que diuen que ho estudiaran, és una declaració de cara a la galeria”, es queixa Cruanyes. Així mateix, també remarca com, del treball esclau, és públic quines empreses se’n van beneficiar. “Si parlem de justícia transicional parlem de reparació”, opina l’advocat. Sobre què cal fer amb el Valle de los Caídos, Cruanyes considera que s’hauria d’ensenyar com fan amb els camps de concentració els alemanys.