Anton Ferret publica a Saldonar Perdent la por, el seu primer poemari, i Teresa Tort Videllet, per presentar-lo a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Ribes, escriu un text per ressenyar-lo. El publica Núvol. Fotografies d’Irene Francis. Podeu llegir l’article aquí

Dilluns 22 de maig havien dit que plouria però va sortir el sol. Amb sense pluja, molts coneguts, saludats, familiars i amics d’Anton Ferret van acudir a la primera presentació pública del primer llibre que ha publicat fins ara. En un poble en què molta gent el coneix —perquè és el seu poble d’origen— aquest episodi va ser un acte d’un cert relleu i va anar tan bé que hem decidit escampar la bona notícia a través de la publicació de la crònica del succés.

Com a presentadora del llibre, la primera por a què m’enfrontava era parlar d’un autor davant de persones que l’havien vist córrer en pantalons curts pels carrers d’un Ribes en blanc i negre o que l’havien sentit declamar els versos dels pastorets en el pessebre vivent quan li estava creixent el primer bigoti. Per no dir obvietats, doncs, em podia estalviar la seva biografia. Així i tot, em va semblar pertinent referir-me a la seva obra anterior publicada en revistes i periòdics locals o que s’ha mostrat anys i anys en les representacions de cultura popular sense que n’hagi transcendit la seva autoria. El que tampoc no em vaig estalviar va ser la referència a les seves  aventures sorprenents en l’àmbit de la literatura digital de la qual mereix un elogi especial Usa’m musa, que no es vendrà mai a les llibreries perquè ha estat creada per ser llegida des d’un dispositiu mòbil. Tant l’accés a Usa’m musa com una bona mostra de tota la seva producció, la trobareu ben endreçada al web salnitre.com, tal com apunta la solapa de Perdent la por. 

La segona por que em va assaltar en preparar la presentació va ser que no resultés redundant el meu punt de vista, després d’haver llegit el pròleg de Jordi Llavina: un text molt bonic que ens dona totes les claus per interpretar i fruir de l’obra del seu amic, de qui havia llegit els poemes clandestins durant dècades.

Els tentacles de la por

Anem al llibre de poemes. A la contraportada, l’Anton ens avança que “la por té moltes pells” i que ha volgut “esmicolar-les amb mà de morter i envasar-les en sonets”. Ha fet una tria de totes les que ens assetgen i ens n’ofereix just 50; tantes com els anys que té en el moment de descriure-les. 

Per què tanta por? —ens podríem preguntar per començar. Probablement, aquest sentiment no és gens aliè al nostre amic. I encara que només sigui com a espectador de les pors “que veu al seu voltant”, el coneixement que l’autor té d’aquesta matèria es fa evident en les imatges i les reflexions que contenen els sonets. Ara bé, l’interès temàtic i monogràfic de Perdent la por va més enllà de les percepcions temoroses de l’Anton. Aquests sonets ens parlen sovint de les temences socials que ens condicionen les vides particulars i els desitjos privats. Per exemple, un dels temes sobre els quals ell té més coneixement per trajectòria professional és el control sobre el llenguatge, que ens dibuixa en aquests versos del poema 5: 

La por és pols que cau sobre el llenguatge 
com els aiguats de fang que fa a l’estiu. 
Primer tenyeix certs mots amb un solatge
tan lleu que un dit els pot netejar amb briu,
pro, persistent, continua l’oratge
bo i enfangant de por tot el que es diu. 

Finalment, cal remarcar que el to amb què tracta la por no és uniforme ni de bon tros: hi trobareu tant humor com reflexió filosòfica, tant espiritualitat o religiositat com hedonisme o sensualitat. Fins i tot, en algun moment, el poeta té la lucidesa de lloar les virtuts de la por. Ho fa en aquests versos tan plens de raó:

Així la por és la protecció 
que ens impedeix de ser un borralló
arrossegat per l’allau que ens arrana,
pro pot també ser una obstrucció
que contradiu la nostra intenció.
La por és reixa i és també barana.

El sonet com a mitjà de transport

Fixem-nos ara en l’envàs que ha triat l’autor per parlar-nos de la por. Que hagi escollit el sonet podria indicar-nos quin és el seu cànon literari. I en part deu ser així, perquè l’Anton és un poeta culte. Però el sonet no és l’únic format que domina ja que —com hem vist— els experiments també s’integren en la seva pròpia Ars Poetica.  A més, tal com ell mateix explica en la simpàtica entrevista que la Lídia Gázquez i la Raquel Casas li fan en el primer capítol del pòdcast Gemminades, el sonet li serveix per contenir un sentiment com la por, que fàcilment ens desborda. 

Per si calgués recordar-ho, aquesta composició poètica està formada per 14 versos. En la distribució italiana, que és la que ha triat l’Anton, s’agrupen en dos quartets i dos tercets amb rima consonant. Pel que fa al metre, ell ha optat pel decasíl·lab català, amb accent a la quarta síl·laba. Els sonets de “Perdent la por” segueixen el model formal dels de Sol i dol de J.V. Foix. Evidentment, el resultat de l’aplicació d’aquest patró tan estricte produeix un gran efecte musical. 

Tot i que encabir en un sonet alguna idea comprensible podria semblar pura màgia, segons els poetes de trajectòria dilatada, cenyir-se a la mètrica té virtuts diverses. Per al poeta menorquí Ponç Pons: “… la mètrica té un afegit perquè (…) t’obliga a repensar més vegades allò que vols dir, i aquest és el sentit d’emprar-la: versificar et fa pensar millor i més vegades allò que vols dir…”. En el pròleg del seu llibre Avui és sempre. Poemes escollits, l’idolatrat Pere Rovira ho exposa d’una manera ben prosaica: “Soc dels que opinen que la part artesanal de la poesia, com la de qualsevol altre ofici, té poc a veure amb la llibertat”. L’Anton els ha cregut i, com a bon artesà, ha construït uns sonets formalment perfectes. 

La claredat com a consigna

Pel que fa al contingut, les cinquanta peces sobre la por s’entenen. De fet, la voluntat de l’autor és escriure textos accessibles al lector. A la contraportada del llibre ens parla del “consol que pot proporcionar la poesia”. Òbviament, només un missatge que ens arribi de manera nítida ens pot oferir consol. Per tant, aquesta poesia té com a consigna la claredat malgrat la riquesa del lèxic i l’ús de vocables de vegades poc convencionals o fins i tot arcaics, posats en dansa potser en part per les estrictes exigències de la mètrica. Sobre el lèxic també farem notar que sovint hi descobrim un llenguatge que el vincula a l’entorn rural. Entremig dels versos s’hi han quedat a viure aquestes paraules: fangar, argilera, nespra, cingleres, cabirol, lletsó, gleres, pou, corriola, abeurador o saurí, per posar-ne només alguns exemples.

Així doncs, tant per la forma com pel fons aquests sonets són creacions intel·lectualment molt potents. Hi trobarem tons diversos: la ironia és un dels recursos que no escatima. També podem intuir-hi un imaginari de referències culturals pròpies ja que hi apareixen els pastorets, la por de Déu o es refereix a un gran poeta com Espriu. En tot cas, no totes les pors que descriu l’Anton ens resulten igualment versemblants. En un extrem ens commouen aquests dos versos del poema 40, que ens parlen d’un amic de la infantesa: “I et veus petit i a ell el veus immens / i et surten blaus que et feu quan éreu nens.” En canvi, just al 41, el retrat de la por d’una dona davant del maltractador és clarament una por no viscuda per ell perquè no aconsegueix fer-nos tremolar. 

Encara que, vist des de fora, ens pugui semblar un llibre monogràfic, Perdent la portoca molts temes i, segurament, hi sentireu reflectida alguna de les vostres temences.

Recapitulació parcial

Perdent la por és l’obra d’un poeta culte i coneixedor de la bona literatura. Que amaga deliberadament les seves experiències personals i, com a conseqüència, provoca una emoció molt més estètica que no pas sentimental. En aquest llibre hi ha molta saviesa i enginy, hi ha descripció minuciosa del paisatge i de la naturalesa humana, hi ha molta pulcritud formal. Ens arriben idees molt lúcides a través d’uns versos que no perden mai la cantarella. 

En efecte, el conjunt d’aquests poemes s’adrecen a la raó més que no pas al cor. I aquesta constatació no els resta gens de valor perquè els lectors de poesia no necessitem sempre el mateix ni aquest gènere cal que sigui sempre un expenedor de sentiments.

El camí de la por no s’acaba mai del tot

El dia 14 d’abril vaig veure “Vent de garbí i una mica de por” al TNC. En aquesta obra Maria Aurèlia Capmany ens retrata unes pors col·lectives: la por al conflicte polític o bèl·lic i el pànic a perdre l’estatus i els privilegis de classe. A més, abans d’abaixar el teló, els actors van afegir una llista d’altres pors amb què convivim individualment: per exemple, la por de plorar i la por de no fer-ho. I jo mateixa n’afegeixo aquí un parell més: la por de dir i la por de no dir. Totes aquestes temors voldrien ser una invitació a l’Anton perquè continuï fent de mirall i ens reflecteixi a través de versos el que capta al seu voltant.

Trajecte final

Després dels vint minuts escassos de llegir la meva presentació, Anton Ferret va fer una llarga llista d’agraïments a totes les persones que l’havien ajudat a fer possible la publicació del llibre protagonista de l’acte i va fer el retorn de les preguntes que jo li havia adreçat prèviament sobre les seves preferències literàries —J. V. Foix, Pere Rovira i Gemma Gorga com a punts emblemàtics d’un triangle pleníssim d’altres referents, entre els quals Jordi Llavina— i sobre què acosta i què allunya els lectors del gènere de la poesia, cosa que va servir perquè dibuixés la seva particular visió sobre la necessitat de tenir accés tant a fonts poètiques populars (cantarelles, cançons, etc.) com a textos que busquen explícitament un salt estètic i que demanen més esforç de comprensió. El que va venir després mereix una descripció encara que sigui succinta: quatre rapsodes vam declamar una selecció de textos de Perdent la por. Josep Rius, Gemma Romanyó, l’autor i jo mateixa vam llegir encadenats i amb entusiasme onze poemes, després de cadascun dels quals van esclatar petites ovacions del públic. 

No us ho demostrarem amb imatges, però el fet que una trobada en motiu d’un llibre de sonets escrit per un autor novell aglutini tant de públic ens demostra que en aquest món tan imperfecte s’obren de tant en tant escletxes d’enfortiment cultural. A l’últim, per si no hagués estat prou explícita, us encoratjo a llegir Perdent la porperquè la poesia —la de Ferret inclosa— ens fa la vida més densa.