Santi Borrell entrevista Antonella Anedda a La Veu dels Llibres, després que hagi publicat a Saldonar el poemari Historiae, traduït de l’italià per Joan-Elies Adell. Podeu llegir l’entrevista aquí.

Antonella Anedda (Roma, 1955), és poeta, assagista i traductora. D’origen sard, viu entre Roma, Suïssa i l’illa de Sardenya. Llicenciada en història de l’art, exerceix de professora a la Universitat de Lugano. Dels seus llibres caldria destacar: Residenze invernali (1992), Notti de pace occidentale (1996) o Il catalogo della gloria(2003). Ha traduït obres del llatí, del francès i de l’anglès, de grans autors, com són Ovidi, Saint-John Perse, Philippe Jaccottet, Anne Carson o Jamie McKendrick. També ha publicat obres d’assaig, amb textos fragmentaris, reflexions, referències literàries, i un viatge, en forma de dietari per Sardenya. El 2019 va rebre el títol de doctora honoris causa per la Sorbona de París. Recentment, en català, ha aparegut Historiae (Saldonar, 2022), amb traducció i pròleg del poeta Joan-Elies Adell. Va ser publicada el 2018 per la prestigiosa col·lecció Bianca de l’editorial Einaudi. El llibre la situa en el cànon de la poesia italiana de les últimes dècades, traduïda a les principals llengües, amb nombrosos premis i reconeixements.

—Comences el llibre amb una referència a la llengua sarda, recordant-nos la fragilitat i transmissió de les llengües minoritàries.

Segurament per reflexionar sobre la fragilitat del llenguatge, sobre la seva expressió, potser també per prendre nota de la poca transmissió, en el cas del sard també per subratllar la llunyania amb la llengua italiana.

—En una entrevista, vas comentar que Tàcit és un dels teus autors preferits, per la seva fredor i la seva honestedat. 

Sí, tens tota la raó, per la seva gèlida honestedat.

—Fas descripcions sintètiques i pertorbadores sobre espais, paisatges o llocs que t’han marcat. En un poema dius: “La llum es gronxa dins el cor de l'illa”. 

És veritat, els meus paisatges estan molt allunyats d’una visió idíl·lica i harmònica, són llocs travessats per la història, per la violència de la història, pels canvis geològics i atmosfèrics. En aquest vers parlo de Sardenya en època romana: era l’abocador de l’imperi i, així mateix, hi varen ser deportats molts jueus. La seva memòria resisteix en els llocs, com ara el nom d’un petit poble sard, Isili, que ve d’Exilium.

—Hi ha una visió ecològica sobre els arxipèlags i el mar, molt fonda.

L’ecologia és un terme que, a força de ser usat, corre el risc de perdre la seva força, però habitar la terra sense tenir-ne cura, malgastar l’aigua, contaminar, fer passar gana i set als pobles més febles, enriquir-se amb el tràfic d’armes, el creixent poder dels bancs, tot això no deixa d’indignar-me. El clima és danyat per tots aquests elements. No soc moralista però cadascú de nosaltres hauria de reflexionar sobre quanta avarícia posseeix. En el nostre cec antropocentrisme hem pensat que som els amos del món. No és així, no som els fills predilectes d’una creació i no som, de fet, la millor de les bèsties.

—A considerar el teu estil calmat, però tallant, que demana, a la vegada, un temps de serenitat.

“Calmat però tallant” em sembla una definició molt maca.

—Hi ha un ús de “nosaltres”. Parles de nosaltres com un tot. Quanta ambició literària i –per la contra– quanta humilitat.

Espero que qui em llegeix se situï en una actitud d’atenció, que es reconegui en allò que escric. Estem plegats en el text. Per això, penso, utilitzo el “nosaltres”.

—Fas observacions urbanes, quotidianes, sobre la vida dels homes a través del pas del temps, creant metàfores.

Familiaritat i distància, elements meteorològics, geografies i geologies. La teva és una lectura en la qual em reconec.

—Tardes d’hivern, pluges italianes, paisatges urbans en trànsit cap a la nit, amb descripcions astrals, com si fossin invocacions còsmiques. Són característiques que formen part d’alguns poemes centrals d’Historiae.  El cel, els núvols, són altres punts de referència. 

Crec que qui llegeix i escriu poesia coneix –o hauria de conèixer– la realitat: les plantes, les estrelles, els diferents tipus de núvols, els diferents tipus de vents.  Andrea Zanzotto escriu un llibre preciós titulat Meteo –El temps, L’oratge. Vet aquí, jo sempre he estat molt interessada en els canvis.

—Dante és una de les teves referències literàries. Com t’ha influït?

Dante és una constant en les meves lectures. No és gens fàcil respondre sobre la seva influència en la meva escriptura en poques paraules, però la seva obra no deixa mai de sorprendre’m per la síntesi, per l’atenció als detalls, per la concreció dels paisatges, la profunditat i sovint la llibertat del seu pensament, les solucions tècniques.

—La pols és un altre element essencial d’aquest llibre.

La pols m’interessa moltíssim no tant com a metàfora sinó en la seva materialitat, en el fet que la perdem contínuament i es trobi en l’aire.

—Hi ha un poema sobre el drama humà de les pasteres, dels homes que moren ofegats al Mediterrani.

En el poema que esmentes –i t’agraeixo les teves paraules–, hi ha la descripció de dos cossos, la pols que es desfà en el mar coincideix amb una forma paradoxal de pau.

—Com abordes la qüestió de l’emigració? Sembla un discurs no resolt, ja que el debat sembla que se l’hagi apoderat l’extrema dreta. 

Sí, l’emigració és una qüestió irresolta i molt complicada. S’hauria de gestionar anant a l’arrel del problema, però no com diu la dreta: fer tornar a casa qui fuig o qui desitja una vida millor, o impedint als migrants d’arribar aquí. Trobo horrible la culpabilització d’una pobresa que ha estat provocada pel nostre hipòcrita sistema competitiu. Darrere de tot plegat hi són  interessos enormes i són aquests que haurien de ser castigats. Crec que el tràfic d’armes i de persones estan massa sovint relacionats. 

—Mostres una visió translúcida de la història que protagonitzen tots els humans. Fas de cronista de la vida que veus i de tota la vida que t’ha precedit. Escrius els teus poemes com si fossin diapositives, i el lector s’hi pogués reconèixer.

Sí, estic d’acord amb els termes que utilitzes: “translúcida”, “cronista”, “poemes-diapositives”.

—És una poesia de la compassió i també de l’absència. La pluja és un altre dels elements claus de la teva poesia.

T’agraeixo molt aquest comentari, comparteixo amb tu la idea que la meva és una poesia sobre la pluja, la compassió, les absències.

—En quina situació es troba la poesia italiana actual? Publicacions, autors, premis, editorials, revistes, crítica, festivals?

Llegeixo els meus contemporanis i penso que l’italià és un panorama poètic ric, complex i interessant, però no em veig capaç de fer-ne una valoració.

—Nits de pau occidental (Jardins de Samarcanda, 2022), traducció de Nora Albert, és el tercer llibre teu que apareix en català. Ha rebut el premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia. És un dels altres llibres referents de la teva obra poètica. Parles d’un món en guerra, de la pau com un consol de la treva.

Nora Albert, a qui he tingut el plaer de conèixer personalment, ha fet un treball molt acurat sigui a Residències hivernals (Edicions Aïllades, 2020) o a Nits de pau occidental. En efecte, és un llibre que considero crucial, important en la meva trajectòria –si és que podem utilitzar aquest terme. El títol era amargament irònic. Eren els anys de la primera guerra del Golf, de la revolta de les repúbliques bàltiques. L’occident parlava de pau sense adonar-se que començaven a envoltar-lo les guerres, les seves “nits de pau” estaven convertint-se en treves sempre més breus, sempre més alarmants i amenaçadores. Malauradament és un llibre molt actual. Fa poc ha estat traduït al neerlandès en els Quaderni dell’Istituto italiano, per Reiner Speelman, un estudiós i escriptor que estimo molt. Soc molt afortunada amb les persones que m’han traduït.

—Dius en un poema: “La lentitud m’arriba del silenci”.

És veritat: “La lentitud m’arriba del silenci / i d’una llibertat –invisible– / que el Continent no coneix.”