Jordi Llavina publica una ressenya del poemari Elegia d'agost, de Jordi Julià, a La República. Podeu llegir l'article aquí.

Fa molts anys que segueixo amb interès l’obra lírica –prolixa i rica– de Jordi Julià (Sant Celoni, 1972), i, fora d’alguna comptada excepció, no em decep mai. És més, crec que la poesia d’aquest autor cal apreuar-la en conjunt, d’una forma diacrònica –deixeu-me manllevar als estudis filològics l’adjectiu–. Els dos llibres que presento, escrits consecutivament –primer Elegia d’agost, després L’estranya terra, bé que aquest va aparèixer abans–, segueixen el camí que va inaugurar un dels títols més remarcables del poeta: Planisferi lunar (2008). Es tracta d’una poesia d’una extrema capacitat lírica –la bellesa de les imatges ens demana, sovint, el subratllat– que no és rar que s’aliï amb una certa denúncia social i moral. Sembla que el poeta enyori “un món antic perfecte”, en què només hi havia l’esborrany del mal de les guilles, i que trobi a faltar aquell “paisatge d’una altra època, / sabers i hàbits del camp, / escapçats com la llengua / que perd mots, sons, parlants”. En aquests quatre versos de L’estranya terra ja hi advertim l’element de denúncia –germà del que, des de fa anys, també esgrimeix un altre notable poeta, Ponç Pons, i no solament en un dels seus títols més celebrats: Nura.

De fet, L’estranya terra exacerba aquest element de denúncia per la degradació del paisatge, del país, que no trobem en Elegia d’agost, llibre que representa la formulació lírica de la memòria d’infància –estival, empordanesa– de l’autor. En una peça desplaçada del lloc que es descriu tan bé al llibre, El ventre de la balena, ens hi sorprèn un cetaci mort: “Més de vuitanta bosses / li van fer un tap intern: / va morir, tip, de gana, / asfixiat per tant pes.” El símbol és molt potent. Julià, en aquests dos llibres, ha optat pel vers d’art menor, i, més concretament, per l’hexasíl·lab. Això dona a cada poesia un aire alat de cançó, que contrasta amb la gravetat dels assumptes de què tracta. Hi contribueix la diftongació general dels hiats que hi adopta el poeta, una opció que ha anat consolidant des de fa uns quants llibres i que té a veure amb la importància que atribueix al cant de cada poesia. Encara en el llibre que va merèixer el premi de poesia dels Recvll, en la peça titulada Intrús, el jo recorda el “dolor en el tracte ingenu / amb l’entorn natural”; un dolor físic, doncs, que, implícitament, sembla que es contraposi al dolor moral que neix de l’assumpció de la irreparable degeneració natural que dèiem. El que produeix estranyesa –i dolor– és prendre consciència d’aquesta terra que es ven, que es fa malbé, que ha perdut l’essència avial: “Allà la brossa hi nia / i l’estepa hi fa flor. / Promiscuïtat d’objectes, / rebuig de molts racons / que no fan una casa, / ni els records el teu món.”

Elegia d’agost és un llibre força més plàcid, més amable, que el que acabo de glossar: els records no duen verí, i el vers els va registrant, emmarcant-los (i, doncs, els concedeix un gruix simbòlic). El títol és tan just, tan precís, com el del llibre anterior. Podríem dir que el concepte d’elegia s’estén, però, més enllà de l’agost del passat. I, malgrat el que apunto, la primera poesia té a veure amb la destrucció: en concret, amb un incendi devastador (també hi començava un dels llibres de la trilogia dels setanta de Vinyoli, Ara que és tard, amb la “insistència reiterativa en el foc”). De seguida, però, l’obra ens convida a prendre “el mateix camí atàvic / que és físic i és mental”. I que no està, com tants dels camins descrits a L’estranya terra, emmaleït. En aquestes pàgines tan recomanables, el poeta hi evoca el nen, i el lector té la sensació d’anar a l’encontre d’un bon salvatge –“com un home ancestral”– que gaudeix bàrbarament, trescant per un paisatge molt estimat. Els formiguers són “volcans d’estius viscuts” (prodigiosa metàfora!). I una fregida de peix acaba amb aquesta estricta reflexió moral: “Ungits d’un verd allioli, / beneïts aliments. / Serem restes corruptes. / Goig sublim d’un moment.”

La memòria, doncs, encara no ferida pels anys que vindran, pels excessos comesos, per la pèrdua de vitalitat –deixeu-m’hi insistir– del país, del paisatge, de la llengua. Per mitjà de l’aroma d’una sempreviva, el poeta convoca el misteri del temps: “Ben a prop de l’espona, / quan el fred ungli el cos, / que una olor ens agomboli, / sempre vius i un xic morts.” Més intensa resulta, encara, l’aroma que ve del passat: “L’olor de terra molla, / de sempreviva intens, / puja d’una clariana. / Ve d’un estiu de nen.” Immune a la ferida, a la corrupció.