Dues no-ficcions punyents: la confessió amorosa clandestina d’un catedràtic i una retrobada femenina a la Ruta del Bakalao. D'això va La profunditat de les butxaques de Josep Lluís Micó. Míriam Díez ressenya el llibre que enceta la col·lecció de periodisme narratiu "Contrastos" a El Nacional. Podeu llegir l'article aquí

La felicitat és el desig de repetir, escrivia Milan Kundera. Només és el desig, puntualitza, i no la repetició. Perquè sovint l’acte de la repetició no està a l’alçada de les nostres expectatives. Tenim un record i el magnifiquem, és sempre més bonic, més apassionat, més teatral, que la realitat. La realitat, aquesta definició teòrica que hem contraposat a la ficció, és el material amb què treballen els periodistes. Els escriptors en tenen una altra paral·lela o complementària que és la ficció. Josep Lluís Micó és un periodista incansable que persegueix amb honestedat l’excel·lència i ho fa amb històries humanes difícils. Molt humanes i molt difícils. Escriu en català i ha cultivat el periodisme literari, aquesta manera d’explicar coses reals però en llibres i no en el format d’articles petits i caducs. Saldonar li ha ofert la plataforma ideal per aquesta experimentació.

En un llibre, mentre l’autor explica un fet de vàlua periodística —és impactant, aporta, té interès públic…— també hi aboca la seva percepció de la realitat, sense manipular-la però enriquint-la,perquè la gràcia de la realitat és que no és de ningú. Tu respires, però jo estic al costat en l’aire que tu inhales. Tu has viscut uns fets, però jo com a persona que els escolto —periodista que t’entrevisto, periodista que t’escolto— també comparteixo les coordenades del temps i de l’espai. I puc, mentre ho relato, mentre ho cuino, mentre ho escric, afegir-hi matisos, colors, olors, que intensifiquen aquella realitat. El periodisme literari és periodisme, explica uns fets i els fa arribar a un públic, però té la sort de no sentir-se encotillat per estructures de titular, subtítol, entradeta, cos, conclusió. Les normes del periodisme aquí són més ètiques que estructurals. En una història en forma de llibre tens més espai, pots incloure més adjectius, més adverbis. Hi pots ser tu també, encara que no enterboleixis res. Hi ets.

Al llibre La profunditat de les butxaques, títol amb reminiscències a De Profundis d’Oscar Wilde pero també al Salm pels difunts, 129/130 (De profundis clamavi ad te, Domine; Domine, exaudi vocem meam), Micó ressegueix dues històries punyents, la confessió amorosa clandestina d’un catedràtic d’universitat i una retrobada femenina en el marc de la Ruta del Bakalao, on es combina la ruta i tot el que comporta de trencament de límits i vivències a l’extremamb la vellesa i els seus límits que ja no pots calcular. El periodista Josep Lluís Micó, que ve d’una terra de frontera, ubicada en el mapa al País Valencià però molt propera a altres territoris i maneres de parlar i entendre la vida, té un imant perquè la gent li confessi històries tremendes. Gent normal i corrent, diria ell, tot i que el concepte normal el fa servir poc i diria que li provoca una certa al·lèrgia. Micó sosté que tothom té vides més interessants que el que veiem. Que la superficialitat de les nostres existències quotidianes amaga, com la profunditat de les butxaques, històries que tenen prou entitat com per ser explicades. I que per sòrdides o complexes que siguin, el fet d’exposar-les pot servir per fer pensar, per donar recursos, per empatitzar.

Així és com et trobes en les seves històries (en aquest nou volum n’explica dues més, però aquest és el tercer llibre d’una trilogia) amb personatges amb els que empatitzes mentre t’horroritzes perquè, d’entrada, no diries mai que pots sentir-te com els protagonistes, o antagonistes, però et passa. Els grans narradors ens fan penetrar en històries on no hauríem volgut anar a parar i ell és un mestre hàbil en aquesta tècnica. Llegir Micó és escandalitzar-te un moment per consolar-te al següent, i així anar fent en una muntanya russa on sempre aprens i et regires fins acabar una mica marejat però sense perdre el coneixement. Rodes mentre t’inoculen dosis de moda, de música, d’arquitectura, d’art, de tecnologia, de religió. Micó és un home del Renaixement, observador, complet i exquisit, que ha tingut la sort de tenir una de les professions més privilegiades del món: és periodista. I els periodistes formen part d’un grup de gent que té accés a realitats (i a moltes de les seves capes) i exerceixen sense ser-ho de confessors, acompanyants espirituals, psicòlegs, confidents. Perquè res és més fort i potent que la realitat i ell ho sap i no s’ho queda pel seu gaudi. Escriure no és només un acte introspectiu, ni és només un servei a la societat. Escriure té una vessant exterior molt potent i és, també, una eina per exorcitzar.