La revista Saó publica una ressenya de Josep Manuel San Abdon sobre Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots, de Carles Santos, publicat a Saldonar. Podeu llegir l'article aquí

Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017) ha estat un pianista i compositor valencià dels de més renom universal. La seua obra és de caràcter multidisciplinari i abasta altres gèneres artístics com la poesia, el teatre o el cine. L’any 1987 funda la Companyia Carles Santos, amb la qual crea catorze espectacles musicals durant divuit anys. Recentment s’ha publicat el llibre Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots (Saldonar), en què podem llegir els textos dels seus muntatges escènics, així com veure la meticulositat amb què preparava la posada en escena.

El primer text que apareix en el text correspon a Asdrúbila (1992), que presenta un trencament del drama musical. És una òpera que reuneix els elements clàssics d’aquest gènere i d’altres propers a la tragèdia grega. Els personatges es mouen empesos per sentiments d’odi i venjança. En el text de L’esplèndida vergonya del fet mal fet (1995) ens diu: «És difícil treballar amb paraules i tractar d’oblidar el significat que els ha estat donat». Aquesta obsessió pel significat de les paraules estarà present en totes les seues obres, i podem trobar paraules inventades, jocs de paraules, el xoc de diversos sentits d’una mateixa paraula o jocs fonètics. Com en moltes altres obres, els objectes cobren vida pròpia: una pianola, una nevera, un armari, una taula, unes forquilles… sovint serveixen per a fer música o dialoguen amb altres veus o instruments.

En els textos de l’espectacle Figasantos Fagotrop, missatge al contestador: soparem a les nou (1996), trobem una certa teorització de la seua obra i una resposta a les preguntes habituals sobre de què va, o què vols expressar amb aquest treball, i ens diu: «Fer bona música és un plaer. Menjar bé és un plaer. El plaer de menjar música o de fer música per menjar és un gran plaer. Un tractat de música per al plaer de menjar. Un menjar de música. Menjar i música són dos plaers junts o un sol plaer? Jo pregunto».

La pantera imperial (1996) té com a protagonista J. S. Bach, el compositor que l’acompanyava tots els matins en el seu entrenament pianístic. En aquest espectacle, el trau del seu espai específicament musical per a traslladar-lo al joc del teatre a fer una lectura teatral d’un clàssic de la música. Un espectacle amb música de Bach i música provocada per Bach. Ricardo i Elena (2000) era el nom dels seus pares i el títol d’un altre dels seus espectacles, que malgrat que nega que siga autobiogràfic, sí que reflecteix una època en blanc i negre que ha aconseguit amb el temps poder ser representat en colors. Un treball referit a ell mateix on té com a objectiu demostrar-se que el que va passar era el millor que podia passar.

Amb Sama Samaruck Suck Suck (2002) s’apropa al món del circ per apropiar-se’l com a instrument musical i fer música de risc i de màgia de circ. Segurament, en aquesta obra trobem un bon resum de tot el món del músic vinarossenc. La subversió de la lògica normal de les coses, diàlegs propis del teatre de l’absurd o la presència d’imatges oníriques.

Amb la major part d’aquests espectacles, i en altres que també apareixen en el llibre, trobem decorats i vestits fabulosos, o fets singularment teatrals pel xoc d’elements contraposats en l’espai i el temps. La lectura dels textos elaborats per Carles Santos per als seus espectacles és un exercici realment fascinant.