L'escriptor indi-americà Akash Kapur publica a Saldonar Almenys ho vas intentar, on explica l'experiència d'una ciutat utòpica a l'Índia, Auroville. Pep Martí l'entrevista a Nació, i destaca: "Avui en dia, hi ha un 'desig de desitjar', de recerca per trobar més significat a l'existència". Fotografies d'Adrià Costa Rifà. Podeu llegir l'article aquí

John Anthony Walker, fill d'una família establerta de la costa est dels Estats Units, i Diane Maes, una dona belga de cultura hippy, es van trobar a Auroville, una comunitat utòpica al sud-est de l'Índia on un grup de persones s'apleguen per buscar un sentit diferent a la vida, a finals dels seixanta. Tots dos moriran anys després. El 2004, Auralice (la filla de la parella) i Akash Kapur hi tornen per aclarir aquestes morts i s'integren en la comunitat.

Aquest és el punt de partida d'Almenys ho vas intentar (Saldonar), considerat llibre de l'any per The New York Times i The Wall Street Journal, i on Alash Kapur s'endinsa en un viatge per la utopia. Professor a la Universitat de Princeton, on imparteix una assignatura sobre utopies al sud-est asiàtic, Kapur viu a cavall de l'Índia i dels afores de Nova York. L'entrevistem al jardí de l'Ateneu Barcelonès, amb Octavi Gil Pujol, que ha traduït el llibre. 

—Expliqui el fil conductor d'aquesta història.

El llibre neix del moment en què trobo a Nova York les cartes que John Anthony Walker escrivia al seu pare. A partir d'aquí, vaig orientar el llibre per explicar la història del John i la Diane, i sobre com van morir a la ciutat índia d'Auroville. Això em va fer obrir el meu prisma i explicar la dimensió social d'Auroville. El llibre va acabar esdevenint una història sobre la comunitat d'Auroville i sobre els impulsos que porten a intentar dur a la pràctica utopies.  

—Què fa que un fill de l'establishment liberal de Nova Anglaterra com John Anthony Walker decideixi deixar-ho tot i reinventar-se lluny de Boston i Harvard?

Em pregunten això a vegades, com és que un home que ho tenia tot pren aquesta decisió. Però John sentia clarament que no ho tenia tot. Sentia una necessitat d'una dimensió més espiritual a la vida i la volia satisfer. Va provar-ho amb el budisme, va intentar-ho en el cristianisme. Buscava més significat més enllà del que vivia.  

—El trasbals de la societat nord-americana durant la guerra del Vietnam va impactar en John, com també l'assassinat de Robert Kennedy, en la campanya del qual treballava el 1968. Ell era a l'hotel Ambassador i va escoltar els trets provinents de la cuina que van acabar amb el senador. Aquesta història no s'entén fora dels anys seixanta? 

Els desigs de trobar un significat a la vida són universals, però sí que és cert que hi ha moments de crisi i èpoques en la història que donen peu a aquest tipus de decisions. Fos a la Guerra Civil dels Estats units o al moment present, que penso que també és un moment que podria fer sorgir aquest tipus de projectes.     

—Fins a quin punt la història de John Anthony Walker i Diane Maes simbolitza els somnis d'una generació?

Totalment. En John i la Diane simbolitzen perfectament el sentiment de milions de persones en els anys seixanta. Són fills d'aquella època, quan hi havia molta gent que s'obria a les espiritualitats orientals. També expressen la reacció al que s'ha anomenat la promesa trencada dels seixanta, quan en els seus inicis es va prometre que es crearia un nou món i que al final van concloure amb els assassinats dels Kennedy i de Martin Luther King, i amb el desastre de la guerra del Vietnam.    

—En la recerca de la utopia, hi ha molt del que vostè anomena el desig de desitjar, un cert sentit de l'avorriment? 

El desig de desitjar, sí. Gairebé tots els personatges del llibre tenen la mateixa inquietud de sentir que amb la vida no és suficient. Avui en dia, crec que també hi ha un desig de desitjar, de recerca per trobar més significat a l'existència.

—Què hi van trobar? 

L'oportunitat de crear una nova societat, cosa que afecta especialment el John. Però sobretot el que troben és fe i la possibilitat de creure, que és més propi de la Diane. El John, en l'última dècada de la seva vida, troba el que anomena el do de la fe.   

Com s'organitzava la vida a Auroville?

Podríem dir que potser no funcionava. Ells tenien una voluntat molt forta de no recrear un sistema de governança com el que havien viscut als seus països. Ells parlaven d'un sistema d'"anarquia divina". Sí que tenien alguns òrgans de decisió, feien assemblees que es basaven en l'adopció col·lectiva de decisions. Això era fàcil quan eren pocs, 200, 300 persones. Però a mesura que la comunitat creixia, la complexitat esdevenia un problema. El repte de governar una societat no va quedar ben resolta. Hi havia uns organismes, però no estava clar d'on sortia la seva legitimitat.

—El segle XX ha estat el segle de les utopies i moltes no han acabat bé: el comunisme soviètic, el feixisme, el règim de Pol Pot a Cambodja... Una experiència com Auroville no té res a veure amb això, però fins a quin punt poden ajudar a canviar el món?

Una utopia sempre té el risc de convertir-se en una tirania, com va passar amb el comunisme centralitzat. El que va salvar Auroville de caure en això va ser l'absència d'una autoritat central forta. La Mare, com s'anomenava a la fundadora, potser ho hagués estat, però va morir cinc anys després de la fundació de la ciutat. Aquella "anarquia divina" que dèiem potser va salvar Auroville d'entrar en aquesta tendència autoritària. Auroville no és ni ho pretén ser un model per aplicar a la resta del món. Però d'aquestes comunitats utòpiques sí que se'n poden aprendre lliçons molt valuoses.

—Quines aportacions destacaria?

Com, per exemple, en els aspectes ambientals. Aquesta comunitat va néixer enmig d'un desert on no hi havia res i es van engegar tasques de retenció d'aigües i replantació, i avui dia el mateix govern de l'estat indi on hi ha Auroville ho pren com a exemple per tirar endavant les seves polítiques mediambientals. No és un model per seguir al peu de la lletra, però és important extreure'n lliçons.  

—En la tasca d'intentar millorar el món, confia més en una extensió d'Auroville o creu preferible treballar més en el món real conegut?

No crec que les dues coses siguin excloents. Podem entendre aquestes experiències comunitàries com un laboratori per a la innovació perquè no han de respondre davant un cos electoral o un comitè d'empresa. Això no vol dir que no s'hagi de treballar en models més pragmàtics com els que ja coneixem.    

—En un moment, quan vostè comença a pensar en la necessitat de deixar Auroville, algú li diu que vostè és massa racional. A mesura que avança en la vida, creu que s'imposa en vostè el creient en la utopia o el racionalista?  

Aquesta és una de les grans sorpreses que per mi va ser el llibre. Vaig començar-lo sent molt escèptic i creia que a l'acabar-lo encara ho seria més. Però en realitat no va ser així. Les cartes trobades del John i l'acostament al mateix personatge m'han fet redescobrir l'aspecte aspiracional de la fe. Jo sempre havia vist els perills dels extrems i del fanatisme. Però Auroville m'ha fet repensar les coses. Abans jo hi veia una porta tancada i ara la veig oberta. No l'he traspassada però entenc que hi ha un espai a l'altra banda.

—És ciutadà de l'Índia i dels EUA?

És una mica més complicat perquè l'Índia té un estatus especial per a la gent que té un segon passaport.

—Deu haver vist evolucionar molt les societats índia i nord-americana els darrers anys. Com està canviant l'Índia?

L'últim llibre que he escrit tracta precisament d'això, de com l'índia ha canviat gràcies al desenvolupament. De jove, veia l'Índia i els Estats Units com dos mons molt separats, però darrerament veig com s'han acostat. Abans, per mi, l'Índia era el país de l'espiritualitat i els EUA el del consumisme. Els últims vint o trenta anys cadascun s'ha apropat més a l'altre, i no tot ha estat negatiu. L'emprenedoria i l'energia per fer coses s'han estès per l'Índia. En un article que vaig publicar al The New York Times explicava com l'Índia s'havia nord-americanitzat bastant i puc dir que vaig rebre moltes crítiques i queixes de lectors. 

—On viu ara?

A cavall de l'Índia i dels afores de Nova York.

—I com veu la societat nord-americana? Es percep molt la bipolarització?

Tot està molt polaritzat, ja des d'abans dels anys de Donald Trump, que la van polaritzar encara més. És molt difícil en aquests moments trobar espais per debatre perquè tot es politiza molt, fins i tot aspectes que estan del tot allunyats de la política. Ara mateix es debat sobre si s'ha de cuinar amb gas i han tornat a xocar republicans i demòcrates. Els primers acusen els demòcrates de voler regular-ho tot. 

—Cada dècada té el seu esperit. Els seixanta van ser un gran tombant. Com veu l'actual dècada?

Les utopies surten de les crisis. El que va passar als anys seixanta va ser fruit de la Segona Guerra Mundial, quan totes les institucions i organismes van perdre la seva autoritat. Les darreres dècades han vist com amb la guerra de l'Iraq es va perdre la confiança en les agències d'intel·ligència, amb la crisi del 2008 va qüestionar les institucions financeres internacionals. Hi ha una pèrdua del crèdit que tenien les grans institucions. Jo ho veig a Princeton, on trobo que els joves busquen respostes a la sensació de descrèdit. Crec que ara mateix estem entrant en una era d'utopies. Estan sorgint propostes que volen donar resposta als grans reptes del moment, com la desigualtat econòmica, el canvi climàtic o els riscos que generen les noves tecnologies.