El periodista danès Per Nyholm acaba de publicar a Saldonar De viatge pel país de la sang. Explica el seu punt de vista sobre la guerra a Ucraïna en un article a VilaWeb i al Jyllands-Posten. El podeu llegir aquí.

Ja s’acosta el primer aniversari de la guerra russa contra Ucraïna, una història esgarrifosa. Una superpotència feixista, en part asiàtica, ha atacat no solament Ucraïna, sinó tot Europa: la democràcia europea, l’estat de dret europeu i el nostre estil de vida civilitzat. La guerra encara es fa als marges d’Europa, uns marges que gran part de la població de l’interior del continent ignora, sovint a un preu elevat. La Primera Guerra Mundial va esclatar als Balcans; la Segona Guerra Mundial, a Polònia. Totes dues van afectar més tard l’Europa central i occidental. Hi van morir gairebé cent milions de persones, amb una devastació física inimaginable.

La guerra d’Ucraïna és una tercera guerra mundial. No en dubteu pas. Hi han participat més de mig centenar de països, inclosa Dinamarca. Ucraïna és la primera línia d’Europa. La guerra es pot guanyar, i s’ha de guanyar ací, a fi de limitar-la al territori ucraïnès i per assegurar la continuïtat d’Ucraïna com a garant del flanc oriental d’Europa. L’objectiu ha de ser la derrota completa de Rússia i la seva possible desintegració en una dotzena de repúbliques del Bàltic al Pacífic. “És impossible”, diuen els escèptics. També ho deien als anys vuitanta, abans de la desaparició de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia i Iugoslàvia.

D’ençà d’una primera visita l’any 1988, he viatjat una dotzena de vegades a Ucraïna, un país que al principi desconeixia, seduït per la propaganda de Moscou, que considerava els ucraïnesos soviètics i la cultura ucraïnesa camperola i folclòrica, en el millor dels casos. No tenia ni idea de la connexió d’Ucraïna, mil anys abans, amb Dinamarca. Que els Valdemar eren mig eslaus, i que Valdemar el Gran va fer llargues estades a la granja del seu avi matern a Nóvgorod. Me’n vaig adonar a mesura que els esdeveniments es desenvolupaven, cada volta més de pressa: la dissolució de la Unió Soviètica i l’aparició de la república independent d’Ucraïna el 1991 –confirmada per un referèndum aquell mateix any amb el 92% dels vots a favor del nou estat–, la Revolució Taronja del 2004 i l’aixecament de Maidan del 2014, que van fer caure Víktor Ianukóvitx, l’esbirro colossalment corrupte de Moscou a Kíiv. Això va ser seguit per la invasió russa de Crimea i del Donbass aquell mateix any.

Durant els viatges, vaig veure que es creaven un poble i un estat. Al principi, insegurs de si mateixos: més tard, conscients de la seva identitat nòrdica i europea, reprimida després de la victòria de Pere el Gran sobre un exèrcit sueco-ucraïnès a la batalla de Poltava, el 1709, la més important de la Gran Guerra del Nord.

Els ucraïnesos es van convertir en cristians al mateix temps que els danesos. Tenien el seu regne, la Rus de Kíiv, que la invasió mongola del segle XII va fer miques. Les restes de la nació van cercar refugi en una de les grans civilitzacions de l’època, la Commonwealth lituano-polonesa, que s’estenia de la mar Bàltica a la mar Negra. Fins i tot durant la nit russa que va cobrir Ucraïna després de Poltava, hi havia un sentiment de nació, unit al voltant de poetes, com ara Hrihori Skovorodà, Taràs Xevtxenko i Lèssia Ukraïnka, estimada universalment.

No cal dir que una elit local ambiciosa se’n va anar a servir el poder colonial. Va passar igual a les colònies britàniques, franceses, daneses i unes quantes més, de la Indo-xina a Noruega i Islàndia. El poder colonial va convertir l’ucraïnès en un dialecte insignificant i poc interessant. El lingüista danès Thor Lange (1851-1915) va ser enviat a Sant Petersburg per Cristià IX el 1885, i es va casar amb una noble russa. Es van establir en una finca a Ucraïna, on Lange es va morir el 1915, aparentment sense saber que pertanyia a una cultura i un món lingüístic diferents dels russos.

Sempre imperialista, Rússia ha sotmès Europa a mig centenar d’intervencions militars d’ençà de la Primera Guerra Mundial; de les guerres de Polònia, Finlàndia, Txetxènia, Geòrgia i, més recentment, Ucraïna, a cops d’estat i accions punitives a Bucarest, el 1945; Berlín, el 1953; Budapest, el 1956; i Praga, el 1948 i una altra vegada el 1968. Centenars d’assassinats i intents d’assassinat, a casa i a l’estranger, formen part de la llista de pecats russa.

Ióssif Stalin, el tirà comunista, va dur la fam a Ucraïna als anys trenta. Calia trencar la nació. Entre tres milions i cinc milions d’ucraïnesos es van morir de gana a casa i al carrer, un cas paral·lel a l’Holocaust jueu. Que els ucraïnesos hagin sobreviscut i tinguin el seu estat sembla un miracle.

Quan va esclatar la guerra, a primera hora del matí del 24 de febrer de 2022, una “dictadura nazi”, instaurada per Volodímir Zelenski (russòfon d’una família jueva), s’havia d’eliminar i calia fer que el poble germà d’Ucraïna tornés cap a la Mare Rússia. Els soldats russos havien de ser rebuts amb els braços oberts i petons, amb pa i sal. La realitat va ser diferent: una campanya mal planificada i una resistència ucraïnesa tossuda. Ara, un any més tard, hi ha cent mil ucraïnesos morts i mutilats, i més de cent mil russos morts i mutilats, un nombre que al Kremlin no sembla fer-li ni fred ni calor. Els governants russos tenen la tradició de creure que la tasca dels súbdits és morir per ells.

En vuit-cents anys d’història, Rússia ha oscil·lat entre períodes curts en què s’acosta a Europa i períodes llargs en què està preocupada per l’imperi eslau, que no és mai prou gran. La major part dels tsars i l’antic dictador Stalin (mort el 1953) van governar amb mà de ferro i sovint amb terror militar. Nikita Khrusxov (1953-1964) i Mikhaïl Gorbatxov (1991-1999) van provar d’innovar, però van ser purgats pels seus companys. Per Vladímir Putin, antic agent d’intel·ligència comunista, aleshores feixista i d’ençà del 1999 vozdh o líder, tot ha de ser la Gran Rússia, el poder i la glòria. L’occident és presentat com a decadent, un enemic que vol humiliar i destruir Rússia i, per tant, s’ha de combatre.

Els dirigents occidentals reconeixen aquesta dinàmica a Ucraïna i volen que la guerra es guanyi dins Ucraïna mateix, i no pas a fora. Per aquesta raó, l’ajuda militar i econòmica augmenta constantment d’acord amb la intensitat dels combats. Ja s’hi han enviat tancs moderns i coets de llarg abast. El pas següent seran els avions de combat avançats, si Rússia llança una ofensiva important a principi d’estiu, tal com es preveu. Els recursos de Rússia són immensos, però no inesgotables. Hom diu que els costs de la guerra i les sancions occidentals van deixar el tresor rus amb un dèficit de vint-i-tres mil milions d’euros al gener. Com més temps puguin fer retrocedir l’exèrcit invasor els ucraïnesos, més a prop serà la pau. Subministrar-los armes que aturin o alenteixin l’enemic, però que no siguin suficients per a guanyar-lo, no té sentit.

Després de tres-cents anys a la presó del colonialisme rus, Ucraïna ha tornat a la família europea i, com a tal, mal que sigui informalment, és protegida per l’OTAN, de la mateixa manera que Finlàndia i Suècia, i és això és exactament que Putin, estrateg intel·ligent i fantasista polític, vol evitar.

Ucraïna viu i sobreviu, cosa que és un èxit increïble en si mateix, però és alguna cosa més que la pàtria i la república dels ucraïnesos. Ucraïna –derivada de Krajina o Krajn, la paraula eslava per a fronterao terra fronterera– té una importància geostratègica i geopolítica cabdal per a Occident; és el baluard de la nostra civilització contra un estat oriental bàrbar, venjatiu i disposat a la violència. Ara que entrem en el segon any de la guerra, em ve al cap una vella dita: qui posseeix Ucraïna posseeix Europa.