Pol Torres entrevista a Núvol el veterà periodista danès Per Nyholm, que ha recorregut una Ucraïna viva i batallera per escriure De viatge pel país de la sang. Fotos d'Irene Francis. Podeu llegir l'entrevista aquí

Un soroll esglaiador retruny a Europa. És la melodia de la mort, trets i canonades, el cicle de la infàmia que no cessa a un continent històricament versat en la destrucció. Ho sap bé Per Nyholm (Vangede, 1943), europeu abans que res, cronista intrèpid de les ànsies col·lectives per la llibertat, dels Balcans a l’Orient Mitjà, passant per l’Europa Central, Ucraïna i la seva estimada Catalunya, sempre present als seus escrits. Prop dels vuitanta anys, acaba de fer un viatge de tres mesos i milers de quilòmetres per donar testimoni d’un país batut, però no abatut. Ho fa camejant tot de ciutats que suren entre la calma nerviosa i el pur martiri, estampes retratades amb pols humanístic pel fotoperiodista danès Jan Grarup. És allí on Nyholm ausculta el que els ucraïnesos han de dir d’aquesta ignomínia que és la guerra: el seu dia a dia, les seves arengues i les seves pregàries, un dietari colpidor de petites pors i grans esperances. L’editorial Saldonar recull aquestes cròniques de ràbia i saviesa a De viatge pel país de la sang, retrat emocionant d’un poble que es nega a abandonar-se als abismes de la nul·litat.  

—Ara fa un any de l’inici de la invasió russa a Ucraïna, dues cultures que coneix de primera mà. Com veu avui els ucraïnesos?

Els trobo amb un gran esperit. He anat i tornat a Ucraïna des de 1988, des de l’època comunista. Aquells dies al país ningú sabia que eren ucraïnesos, pensaven que eren ciutadans soviètics. Eren fàcils de manipular des de Moscou. Rússia no ha canviat gaire des de llavors, Ucraïna sí. Ucraïna s’ha trobat a si mateixa. No només son ucraïnesos, són europeus. Hi ha hagut un despertar moral i nacional al país, i els ucraïnesos són molt feliços amb aquest fet, en són prou orgullosos. I no els importa morir defensant això amb les seves vides. En aquest sentit, no he conegut a ningú a Ucraïna que es queixi de la pèrdua de vides, encara que siguin pares, fills o germans.

—El va sorprendre, l’atac rus?

No puc dir que em va sorprendre gaire. Conec a Rússia prou bé. He estat allà molts cops. Rússia és capaç d’una violència extrema, tant a l’època soviètica com ara. En temps de Putin hem vist les guerres a Txetxènia, Geòrgia, Síria, Líbia… Totes elles absolutament horribles. Però Moscou no té qualitat militar, només quantitat. Llencen milers de soldats al front per ser aniquilats. Quan van aplegar les tropes a la frontera ucraïnesa, i havent estat a Ucraïna recentment, estava plenament convençut que hi hauria un atac. De quines dimensions, era difícil de predir.

—Ucraïna va resistir i va empènyer els russos cap a l’Est. Ara sembla que el front s’ha estancat, i que estem davant una guerra de desgast. Com veu el futur immediat del conflicte?

Crec que aquest any pot ser un punt d’inflexió a la guerra. No parlo del seu final, perquè el conflicte pot durar algun temps més. Vull dir que enguany Putin ha de tenir una gran victòria estratègica sobre el terreny. El març de l’any que ve hi haurà previsiblement eleccions presidencials. En termes democràtics són inútils, és clar. Però pels gàngsters que manen al Kremlin és important tenir un líder fort. I Putin no és un líder fort.

—No ho és?

No. Gairebé va sortir derrotat a les guerres de Txetxènia, que és una part molt petita de la Federació Russa. No ha tingut una bona guerra a Síria i les seves tropes han tingut dificultats a Geòrgia. Ara, havent atacat Ucraïna l’any passat, on esperaven controlar el país en potser dues setmanes, no poden ni assegurar l’Est del país ni una ciutat estratègicament irrellevant com Bakhmut. Això és un líder fort?

—Precisament Putin va dir aquesta setmana a la Duma que «és impossible derrotar a Rússia al camp de batalla». Al llibre vostè respon afirmant que els russos «no poden guanyar».

Putin té recursos, però no pot guanyar. El seu exèrcit no és de qualitat. I ha de guanyar quelcom tangible sobre el terreny aquest any perquè si no ho fa, la gent del Kremlin començarà a buscar un líder fort. Rússia està perdent la guerra des del punt de vista material, està important armament de Corea del Nord i l’Iran. No tenen res millor com a aliats? No ho sembla. Ucraïna importa armes dels EUA, del Regne Unit, d’Alemanya. Aquest és el moment en què Occident ha de fer un pas endavant pels ucraïnesos, que lluiten i moren per tots nosaltres, per la nostra civilització. Els han de posar en situació de guanyar, no només de sobreviure. No estic segur, però espero, i d’alguna forma ho crec de debò, que estem arribant a aquest punt.

—A les seves cròniques parla d’una «guerra cultural».

Sí i no. És una guerra cultural des del punt de vista de l’invasor. L’imperi mongol va conquerir territori rus durant cinc-cents anys, i els russos mai han abandonat aquesta mentalitat, que és la de la cultura de l’estepa. Aquesta és una guerra de la civilització contra una estepa primitiva que vol dominar les nostres ciutats. Després d’aquesta guerra, Rússia ha de desaparèixer. Tothom sap que ha de ser així, però ningú en parla obertament. Entre el mar Bàltic i el Pacífic hi ha espai per entre cinc i deu noves repúbliques. Pot semblar una bogeria, però el 1985 mai ningú esperava que els països bàltics, per exemple, acabarien sent independents i membres de la OTAN. O ara Suècia i Finlàndia, que acaben d’aplicar. Tot és possible.

—Menysprea els aliats actuals de Rússia, però potser s’hauria de pensar en els potencials. La Xina, per exemple.

Fa cent o cent cinquanta anys, la Xina va perdre contra la Rússia tsarista un territori que feia tres cops la mida de França, incloent-hi Vladivostok. La Xina no és un aliat real de Rússia, no ho crec pas. Tenen territoris en disputa, igual que a Taiwan. Els EUA han advertit a la Xina que si envaeixen Taiwan, es trobaran un escenari similar al d’Ucraïna. Ara, si els xinesos ataquen per recuperar aquest territori, no crec que tinguessin res a dir. Si es donés el cas, encara que sigui improbable, Sibèria quedaria totalment fragmentada, i repúbliques d’Àsia Central com Daguestan o Txetxènia podrien reclamar la seva sobirania. Seria el final de Rússia, provocada per l’home que vol tornar a construir la Gran Rússia. Només en quedarien les runes.

—Quina és la principal crítica que fa a Europa respecte a Ucraïna?

No en tinc cap crítica. Crec que Europa ha respost al desafiament de forma admirable. Quan vaig començar com a corresponsal danès a l’OTAN, el 1967, només em trobava amb discussions, divisió, problemes… Ara hi ha un front unit, per sorpresa i felicitat meves, fent el que considero és el seu deure. És cert que es pot qüestionar l’actitud alemanya. Crec que entenc al canceller Scholz i la seva posició, però per mi és una decepció. Esperava una actitud més ferma. Ell pensa que no pot atacar Rússia a causa del dany colossal que l’Alemanya nazi va generar als russos. Però està cometent un error històric, perquè la majoria d’aquest mal va tenir lloc a la Ucraïna soviètica. Dels vint milions de soviètics morts de la Segona Guerra Mundial, nou van ser-ne ucraïnesos.

—Parlem del seu viatge pel país de la sang. Què ha trobat de diferent amb altres conflictes que hagi observat en primera persona?

He estat en guerres a Nicaragua, el Salvador, a l’Orient Mitjà, la guerra civil del Líban, els Balcans… En totes aquestes guerres, com a periodista et podies moure més o menys entre els dos bàndols. Hi havia certes regles, cert respecte. Els exèrcits tractaven de protegir-te, alguns més que altres. Però la guerra a Ucraïna és una sense límits. És la més horrible i brutal que he experimentat. No hi ha ni rastre d’honor, i les promeses i les paraules no tenen cap valor. Amb això no em refereixo a l’exèrcit ucraïnès. Et pots moure fàcilment entre les seves files, són molt amigables i oberts de ment. No et prohibeixen res, només t’aconsellen. Però quan veig el dany que els soldats russos són capaços de fer… Estem parlant de bombardejar hospitals, escoles, cases. Atacs completament indiscriminats, criminals. Les xifres de morts i ferits en un any de guerra són superiors a les que van deixar cinc o sis anys de conflicte als Balcans. Com a mínim són el doble. És indubtablement la guerra més sagnant a Europa des de la Segona Guerra Mundial.  

—De fet, a la lectura es mostra molt categòric amb Putin. L’anomena «Führer», «feixista»,  o «gàngster», entre altres qualificacions.

Putin es comporta exactament com Hitler. No pot acceptar la derrota. Però ell no es posa en perill, seu còmodament al Kremlin. Mentrestant permet que milers de soldats morin a un lloc com Bakhmut. Per què? Per no treure res. No té gens des respecte per la vida i el patiment humà, els seus soldats disposen d’equip ni de munició. Els russos estan lluitant la Primera Guerra Mundial altre cop. Completament inhumà. Els ucraïnesos, en canvi, lluiten a una guerra del segle XXI, amb intel·ligència, tàctica, un bon lideratge i el suport de l’opinió pública. La seva resistència no és un miracle.

—Vostè informa sobre el terreny sense armilla de protecció, però sempre amb llibreta. És una manera de treballar gairebé contracultural.

Als Balcans solia portar armilla antibales i un casc. Eren obligatoris per pujar als avions que ens transportaven de Croàcia a Bòsnia. A Ucraïna no el demanen, i no els he dut. No vull parlar així amb gent desprotegida que trobo al carrer, als mercats, a les seves cases. No puc anar-hi amb decència, portant casc i tot aquest equipament. Per a mi, és immoral. Si aquesta gent pot viure en aquestes condicions, amb tots els perills que existeixen, jo puc estar un parell d’hores sense casc. A més a més, sempre he cregut que si hi ha una granada amb el teu nom escrit, moriràs igualment. No importarà el que portis a sobre.

—A l’estiu farà vuitanta anys. Com adapta la seva vocació als estralls de l’edat?

Encara puc anar als centres de comanament on es prenen decisions, a tres o quatre quilòmetres de la primera línia del front. Però ja no hi vaig, a la primera línia del front, per la simple raó que soc massa vell. Tinc diabetis. Les meves cames no són les que eren, tot i que encara responen. Però no puc córrer. Si surto allí fora, puc ser un problema pels soldats ucraïnesos del front, que haurien de cuidar de mi. No els puc seguir, així que mantinc les distàncies. Però encara que vagi als centres de comanament i no al front, no portaré armilla. Per què ho hauria de fer? Soc el que soc. No soc un soldat, i no escric com a soldat. Soc periodista.

—Llegint el llibre és evident que considera d’Occident com una civilització en general lliure i democràtica, però, al mateix temps, també el defineix com una «gàbia d’or» allunyada mentalment de la «realitat real». Es pot sobreviure moralment a aquest contrast?

Jo personalment sobrevisc transitant entre les dues realitats. Ara mateix estic a la gàbia d’or. Tots aquí ho estem, ho tenim tot a l’abast. El món real no és així. Al món real tenim una terrible dictadura a Rússia, una guerra a Ucraïna, molta pobresa a llocs com Romania, Índia, Paraguai… Al Perú la gent visita el Machu Picchu, però no viatgen a les àrees més pobres de Lima. No les veuen. O el mateix podríem dir de Sud-àfrica. Així estem dient adeu a la realitat. Mai ho he fet, això. Sí que hi torno, a la gàbia d’or, però el meu desig sempre ha sigut ser-ne fora durant llargs períodes i explicar el què hi passa. Encara que no sigui quelcom fàcil, no puc dir que no m’hi trobo a gust, a la guerra. Amb això no estic dient que no desitgi el bé per a la nostra civilització. Gaudeixo de la meva dutxa matinera, el meu cotxe, poder estar calent a casa meva a l’hivern. Però inclòs a Europa no hauríem d’oblidar que existeixen diferents realitats. I la feina d’un periodista és explicar als habitants d’una realitat com viuen els habitants d’altres.

—L’interessa la política, però no parla mai amb polítics o estadistes.

És per això que dic que gaudeixo més de les zones de conflicte que trobant-me gent a Barcelona o Madrid, per exemple. Per què hauria de parlar amb el primer ministre a Madrid? Què em pot dir? Res que no sàpiga. Però, si puc conèixer un pagès en algun lloc, ell sí que em pot explicar què és realment la vida. Conductors de camions, taxistes, pagesos, pescadors, cambrers, prostitutes. Aquesta és la vida real. 

—Per posar fi a la guerra, quins escenaris veu de possibles i quins de probables?

És difícil fer una predicció. La meva estimació és que la guerra pot durar dos o tres anys més. Segurament l’escenari passarà d’una mala situació a una pitjor. L’única manera que veig d’acabar amb aquest cicle és que Occident augmenti el suport material i econòmic a Ucraïna. Amb equipament i els recursos necessaris, l’exèrcit ucraïnès podria empènyer les forces russes fora de les seves fronteres, incloent-hi Crimea. Una ofensiva coordinada a l’Est, però també al Sud. Perdre Crimea prop de les presidencials seria un cop mortal per a Putin. El seu qüestionament intern com a líder fort seria l’inici d’una crisi existencial definitiva per a la Federació Russa.  

—Molta gent demana i desitja unes negociacions de pau, però vostè hi està en contra.

Si hi ha una cosa que no hem d’acceptar ni encoratjar és l’acord mutu. Això significaria que Rússia tornaria a guanyar alguna cosa. Igual que a Geòrgia, Txetxènia o Crimea: esperem uns anys i després torna a començar. Un acord significa que cadascú cedeix en alguna cosa. En aquest context, un acord significa comprometre els valors d’Occident, una derrota per Ucraïna i, per extensió, per Europa. No, aquesta guerra ha de ser lluitada fins al final. Rússia ha de ser derrotada i expulsada de territori ucraïnès.

—Sembla que societats com la ucraïnesa han de lluitar fins a les últimes conseqüències per defensar la sexa existència. És un tema, el del dret a existir de les petites nacions, que l’interessa especialment. En diverses ocasions, de fet, ha establert cert paral·lelisme entre la Ucraïna prebèl·lica i la situació a Catalunya, amb la que s’ha mostrat igual de pessimista.

Com a europeus, el que podem oferir als russos és quelcom que també podria oferir Madrid a Catalunya: un plebiscit. Tant Ucraïna com Catalunya tenen el dret absolut i indispensable de l’autodeterminació. Volen els catalans formar part de l’Estat espanyol? Volen més autonomia? Volen ser un Estat europeu sobirà? Són les mateixes condicions que podríem tenir a Crimea, i potser a algunes parts del Donbàs. Tot això no és idea meva, forma part de la llei internacional que tenim des de la Primera Guerra Mundial. Així és com al segle passat es van distribuir els territoris fronterers entre Alemanya i Dinamarca. O el que va passar a Sèrbia i Montenegro.

—De veritat ho veu possible?

Tinc dubtes si es podria posar en pràctica entre Ucraïna i Rússia. L’amargor entre els dos bàndols potser és massa profunda. No crec que Rússia ni tan sols ho accepti. No és una nació europea que combregui amb el pensament europeu. Pensen com els mongols, la cultura de l’estepa. Però estic segur que a Espanya i Catalunya sí que podria funcionar, tot i que considero que Espanya no és un Estat gaire europeu. No és Rússia, evidentment, però és distant. És un país que es troba a l’altre costat de les muntanyes [els Pirineus] respecte al cor d’Europa, i encara conserva certa mentalitat imperialista. No accepta les seves pèrdues colonials històriques, no pot suportar ser «només Espanya». Igual que Putin.