El periodista danès Per Nyholm publica a Saldonar De viatge pel país de la sang, una travessia per la nació envaïda: “La mentalitat russa és la d'un imperi que s'estén del Pacífic a l'Atlàntic i això és una amenaça per a Europa”. Pep Martí l'entrevista per a Nació, amb fotografies d'Adrià Costa. Podeu llegir l'article aquí

Prop de fer 80 anys, el periodista danès Per Nyholm va viatjar l'any passat per la Ucraïna envaïda. Acompanyat pel fotògraf Jan Grarup, ha fet un retrat colpidor del poble ucraïnès a De viatge pel país de la sang (Saldonar), que permet penetrar en la realitat que pateix la nació ucraïnesa. El llibre ha estat un encàrrec de l'editorial catalana que ha estat traduït per Henrik Brockdorff i Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz.

Al llarg de la seva trajectòria, Nyholm ha estat corresponsal a les principals capitals europees d'un dels diaris de referència de Dinamarca, Jyllands Posten, i ha testimoniat periodísticament els moments més crucials de la història d'Europa, des de la caiguda del Mur a la de Nicolae Ceaucescu a Romania a la guerra dels Balcans. Molt ben informat de la realitat catalana, el periodista danès ha expressat el seu suport al sobiranisme català. Nació hi conversa, junt amb Octavi Gil Pujol, a l'Ateneu Barcelonès.

—No és habitual que una crònica de guerra sigui tan manifestament explícita sobre el posicionament de l'autor. No pretén ser neutral, ni objectiu.

No, l'objectivitat no és una cosa que mai hagi buscat en el sentit més periodístic de l'expressió. De fet, no sé ni si és possible perquè la manera amb què respira un text o es transmeten missatges depenen fortament de decisions subjectives. Crec en el dret d'Ucraïna a ser un estat perquè és una nació. Crec que el que fa Rússia és una cosa condemnable, és un crim. L'essència aquí és que aquí escomet un crim i davant d'això jo no estic disposat a donar la mateixa comprensió pel criminal que per la víctima. És una actitud que he mantingut al llarg de la meva carrera, que ja dura 60 anys, i és la mateixa amb la que escric sobre Catalunya i Espanya perquè considero que Catalunya també és víctima de l'imperialisme espanyol i també mereix ser una nació sobirana, si és el que vol la majoria de catalans. Bàsicament, estem parlant tant d'Ucraïna com de Catalunya del dret a l'autodeterminació. 

—Amb aquest punt de partida, com ha evitat ser maniqueu, una història de bons i dolents, i reflectir totes les realitats que s'expressen en el conflicte?

No crec que el fet de no ser objectiu tregui espai a la complexitat o als matisos. L'any passat vaig estar tres vegades a Ucraïna i vaig recórrer 15.000 quilòmetres. He anat al front, al camp, a grans ciutats, he parlat amb pagesos i amb intel·lectuals, i crec haver arribat a un nivell de complexitat que no es redueix a un tema de bons i dolents. Parlo de la vida, de la mort, de la història, de la cultura. Al llibre hi ha descripcions de paisatges, també. Vull donar la imatge d'Ucraïna amb el teló de fons de la guerra, però explicant la vida i les actituds dels ucraïnesos. He anat a Ucraïna des del 1988 i he vist que s'ha convertit en un estat precisament perquè ha estat una víctima de l'imperialisme rus.

—No és tant, per tant, una crònica de la guerra sinó d'un poble que pateix la guerra.

És correcte, parlo de la vida dels ucraïnesos amb la guerra de fons, però la guerra hi és present. Per això estic molt content que el fotògraf Jan Grarup hagi posat les seves fotografies al llibre. Jo soc més vell i ja no puc córrer per les primeres línies, a banda que ell, que sí que pot fer-ho, és molt més valent que ell.   

—Abans parlava de Catalunya. En un passatge del llibre es refereix al somni imperial de Pere el Gran, que va coincidir amb l'establiment de la dinastia dels Borbons a Espanya i la imposició del seu projecte imperialista sobre Catalunya. Hi veu paral·lelismes? 

Molts. El 1709 hi ha la batalla de Poltava, que suposa el domini de Rússia sobre Ucraïna. És molt pocs anys abans del 1714, quan els Borbons guanyen la Guerra de Successió. Veig a Rússia i Espanya com a dues forces imperialiates antieuropees, cadascuna en un dels extrems d'Europa que amb poc temps de diferència han sotmès Ucraïna i Catalunya. A Poltova va començar la negra nit d'Ucraïna. En el cas de Catalunya el 1714, si som una mica radicals, però només una mica, podríem dir que comença la nit espanyola a Catalunya. Era la mateixa actitud de Stalin, com ara és la de Putin: els ucraïnesos havien de morir perquè volien ser ucraïnesos. La voluntat de Franco era la mateixa amb els catalans. Amb això podem veure que el feixisme pot ser d'extrema dreta o d'extrema esquerra.    

—Assegura que Rússia hauria de ser deixada fora de combat en aquesta guerra. És el seu desig i també el que creu que busca Occident.

Rússia no és un estat ni una nació en el sentit amb què l'entenem a la Unió Europea. És un imperi que neix amb Ivà III al segle XV. Un imperi sotmès als mogols durant segles i està envoltat per estepes, on no hi ha fronteres naturals. La mentalitat russa es basa en la idea d'expandir, no és capaç de concebre una Europa de diversos estats que conviuen. No entenen la idea de frontera. És una mentalitat que no encaixa amb l'europea. La mentalitat russa és la d'un imperi que s'estén del Pacífic a l'Atlàntic i això és una amenaça per Europa. Ha estat al cap dels dirigents russos durant 500 anys i és el que té al cap Putin, un gran poder esclavista. La gran diferència entre Rússia i Europa és que el poble rus ho accepta. Rússia és una cultura. Europa és una civilització en el sentit grecoromà de la paraula. Rússia suposa una amenaça mortal per a la civilització europea. 

—En un moment donat, defineix la guerra com una lluita entre l'estepa i les ciutats.

Ho és, el que estem veient ara és una guerra sanguinària entre l'estepa i les ciutats i s'ha de guanyar aquesta guerra. 

—Una guerra que s'ha de guanyar sense concessions?

No es poden fer concessions perquè els russos identificarien això amb debilitat. Permetre que Rússia segueixi vivint sí, però no permetre que continuï sent una amenaça per Europa. Podem estar davant d'un escenari com el dels anys vuitanta i noranta en què van desaparèixer l'URSS i Txecoslovàquia.  

—Es parla de possibles ofensives a la primavera. Preveu una guerra llarga cronificada? 

Es parla molt d'una ofensiva russa. Pot ser, però jo no ho veig. Fins allí on sé d'assumptes militars, quan comenci el desgel, el sòl gelat es convertirà en fang i cap exèrcit mecanitzat com el rus pot moure's bé en aquest entorn. És possible, però no ho crec. No veig un increment de les operacions terrestres. El que sí que puc imaginar dels russos és que aguditzin la guerra aèria i augmenti l'horror a les ciutats. Una ofensiva terrestre hauria d'esperar al juny, quan el sòl pugui sostenir tancs i artilleria pesada. Crec que el 2023 serà un any molt sanguinari, però pot ser l'any decisiu de la guerra, que no vol dir l'últim.

—Veu una guerra llarga?

 Pot allargar-se dos o tres anys més perquè Rússia té molts recursos. També és veritat que s'estan reduint, l'estat està perdent diners i cada vegada més estan obligats a fer servir armament antic, i no tenen accés fàcil a nou equipament. Pensem que els ucraïnesos estan lluitant per casa seva, els russos ho fan perquè uns governants de Moscou ho han dit. Rússia rep diners de l'Iran i de Corea del Nord. Ucraïna, dels EUA i l'OTAN. 

—I la Xina pot intervenir de manera més activa?

La Xina està adoptant un perfil molt baix. Necessiten el comerç amb Occident. Han adoptat una postura neutral favorable a Rússia. Pensem que la Xina va perdre fa cent anys un terreny com tres cops França en favor de Rússia. Si ets a Pequín, potser penses que ja està bé que perdi. 

—No creu en la possibilitat que Pequín enviï armes?

Podrien fer-ho, però dubto que hi tinguin cap interès. Com he dit, el 2023 serà un any molt sagnant i decisiu. L'any vinent Rússia celebrarà eleccions presidencials. Les eleccions a Rússia són entre una broma i una tragèdia, però s'han de fer. I Putin necessitarà presentar una victòria forta perquè la gent del Kremlin no pensi a desempallegar-se d'ell.

—Es pot descartar una caiguda de Putin aquest any?

Si Rússia no aconsegueix cap avenç, sí que m'imagino que algú podria intentar desplaçar Putin abans de les eleccions. Els ucraïnesos són conscients de la situació dels russos i estan pensant en una ofensiva contundent cap a l'estiu per intentar empènyer els russos cap al sud i fora de Crimea, si és possible. Però a la vegada els russos també ho saben i estan intentant moure tropes ucraïnesos fins al front de l'est. Per això. els darrers cinc mesos estem veient uns combats ferotges al voltant de Blakhmut. La bona notícia és que no han aconseguit i aquí es veu la fragilitat dels russos. 

—El personatge Zelenski, abans un comediant d'èxit, ara una figura entre heroica i tràgica, com l'interpreta?

Zelenski va rebre moltes crítiques per venir del món de la comèdia. Però qui diu que això sigui un mal precedent? El seu antecessor, Poroshenko, venia del món de la xocolata. I d'on venen Pedro Sánchez i Mariano Rajoy? De la burocràcia política. Zelenski és un líder de guerra fantàstic, ha mantingut la moral alta i unes forces armades dempeus, com també ha combatut la corrupció. Com Lech Walesa a Polònia i Václav Havel a Txecoslovàquia. Hi ha el cas de Winston Churchill, formidable en la guerra i que acabada aquesta va ser apartat. No m'estranyaria que després de la guerra, Zelenski vegi passada la seva etapa. Però de moment és la persona adequada. Mentre que Rússia té ara les mans lligades en mans d'un grup de criminals vinculat a l'aparell soviètic que s'han tornat feixistes.