El periodista i assagista Josep Gifreu analitza el paper dels mitjans de comunicació i les xarxes socials en la guerra d'Ucraïna. Acaba de publicar a Saldonar el llibre Ucraïna, la guerra pel relat. Anna Solé Sans l'entrevista a El Nacional. Podeu llegir l'article aquí.

Josep Gifreu (Palol de Revardit, Pla de l'Estany, 1944) necessita poques presentacions. El periodista, assagista i catedràtic emèrit de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra és articulista habitual d'El Punt Avui, i s'ha dedicat a analitzar profundament els mitjans de comunicació. Ara, tot just ha publicat Ucraïna la guerra pel relat (Saldonar, 2022). Un llibre que identifica, registra i documenta els diferents actors de la guerra i busca entendre el paper que hi han jugat els mitjans de comunicació. Tant els que poden fer lliurement la seva feina com els que no, i quines conseqüències pot tenir per a un país.

Així, a través d'una anàlisi de factors, retrata el paper del periodisme i les xarxes socials en un conflicte que ja fa més de nou mesos que dura. El que està clar és que el periodisme fa una tasca imprescindible per conèixer què passa i de quina manera. Una mostra més de com de necessària és la tasca dels mitjans de comunicació (i el poder que amaguen). 

—Al llibre, tot just a les primeres pàgines, busca raons possibles que defensen l'agressor i la reacció heroica d’Ucraïna. Amb quines es queda?

Faig de periodista de taula, que té en compte el que han fet periodistes de guerra i opinadors, i també els experts. Jo intento situar-me des del punt de vista del periodista que intenta aclarir les raons d'uns i altres. Lògicament em declaro cap a una opció preferent, però tenint en compte les raons que motiven un conflicte com aquest. Qualsevol persona que s’interessi pel conflicte ha de considerar el present i també la història. Cal remuntar-se a la fi de l'URSS i també la crisi del Maidan, que és una mica l’origen d’aquesta guerra. L'origen de la guerra és, bàsicament, una revolució nacionalista d’Ucraïna. Sense això, no es poden entendre les reaccions russes, envaint Crimea, per exemple. La gent habitualment desconeix tot això. La Rússia de Putin reacciona d’una manera determinada i ho fa amb mesures militars. Envaint territoris, ajudant separatistes del Donbass perquè facin front al govern de Kíiv, i una sèrie de mesures que limiten la llibertat al seu propi país. Una cosa i l’altra van fent camí fins que s’arriba on s’ha arribat ara.

—És clar, per a Putin la guerra és una operació militar.

I és significatiu com Putin no admet que hagi estat una guerra sinó recuperació de territoris. En aquest sentit, obliga a tots els mitjans de Rússia a anomenar-la "operació especial militar" contínuament. Continua havent-hi aquesta obligació. Per arribar aquí, hi ha hagut una operació de neteja per part del Kremlin de les possibles llibertats d’expressió que existien fa uns anys. El tancament del Kremlin respecte a aquestes llibertats es fa a partir de la segona guerra de Txetxènia i la invasió de Crimea. Es perfila un dispositiu de control absolut de la informació i propaganda que també es basa en la desinformació constant. Al llibre, intento fer un seguiment dels principals moments en què pràcticament desapareix el periodisme independent. Molts mitjans, amb les lleis que es van aprovant per imperatiu del Kremlin, han hagut de deixar la feina que feien. Aquestes normes i lleis han fet fugir cent o dos-cents periodistes, a banda de la gent que marxa per qüestions personals o pel que sigui. Els russos ho desconeixen perquè pràcticament no hi ha portals independents. Sí que hi ha xarxes socials que van informant, o mitjans com Meduza o The Moscow Times... i altres, que han traslladat a l'estranger les seus. També capten mitjans d’occident a través de Telegram. Els periodistes internacionals han hagut de decidir si es quedaven o no i sota quines condicions podien continuar fent la seva feina. Al llibre, procuro explicar això de Rússia perquè és important saber com Putin entén les polítiques informatives de guerra. 

—I el cas d'Ucraïna?

En el cas d’Ucraïna també busco les raons. Les polítiques informatives en temps de guerra són oposades a les de Rússia, es comporten com un país occidental en guerra. Allò més característic és justament la voluntat d’aparell de transparència, convidant tot el periodisme occidental i altres a informar sobre la situació. Són convidats a anar a Ucraïna amb més o menys restriccions a traves de les cròniques del periodisme professional. Des del punt de vista informatiu, també s'ha de tenir en compte que Zelenski sempre surt. Contràriament al que ha fet Putin​. Des de la pandèmia deien que no sortia mai de casa, i no compareixia més enllà de la pantalla. La seva relació sembla que és només amb tres o quatre persones de confiança, entre les quals podria haver-hi Peskov (portaveu del Kremlin), Xoigú (Ministre de Defensa) i Lavrov (Ministre d'Exteriors).

—Els mitjans també podrien ser una mica culpables de la guerra actual?

A Ucraïna és evident que hi havia una franja russòfona i que, després del Maidan, es va establir una llei lingüística, una excusa més (per a Rússia) per protegir els russòfons. Aquí el govern de Kíiv va imposar una política (lingüística) que després va retirar, i a més això no va impedir que hi hagués un gran debat sobre la desrusificació d’Ucraïna. És una conseqüència del procés de construir la identitat pròpia lingüísticament i, per tant, evitar la gran influència russa que hi havia hagut fins aleshores. S'explica una mica que el govern de Kíiv posterior al Maidan no va saber gestionar bé la diversitat lingüística al país, on, a banda de la russa, també hi havia la romanesa o l'hongaresa. La majoria russa, però, era molt important i la van aprofitar els separatistes del Donbass, i abans de Crimea van aprofitar una excusa de la llei de repressió lingüística per atiar més el conflicte i intentar que el Kremlin ajudés militarment a la seva guerra. Aquest debat, d’una cultura contra una altra cultura, és un debat molt interessant.

—La guerra també s'ha seguit molt a través de TikTok. Està sent la guerra de les xarxes socials?

Em sembla que va ser un periodista del New Yorker que va dir que aquesta era una guerra que es transmetia per TikTok. Després, totes les xarxes socials van contribuir a emetre missatges i comentaris. Crec que TikTok va tenir un primer protagonisme els primers dies de la guerra. Molta gent de Ucraïna tenia el mòbil a punt i tenia la xarxa TikTok, i a través d’aquestes xarxes, van enviar i difondre moltes imatges i destrosses als carrers i les cases i problemes de la gent. Ara bé, el periodisme, el bon periodisme de qualitat, ha de fer aquest servei, un servei públic. El periodisme occidental ho va fer. Segurament ho va fer perquè toca i perquè esta convençut que és la seva missió. Els grans conflictes no faciliten la transparència, més aviat volen silenciar que la investigació vagi mes enllà dels missatges de propaganda o desinformació per poder controlar millor els interessos. Penso que en aquesta guerra hi ha hagut tres factors que podrien ser determinants en la gran batalla de la informació: el periodisme professional de qualitat, que ha demostrat una capacitat d’intervenció des del terreny; un altre serien les xarxes socials, que han ajudat la gent, i finalment els drons. Una guerra de drons. Han tingut una funció d’informació i captació de determinats episodis, com per exemple el que va passar a Butxa. Els drons han marcat una nova etapa en l’era de la informació.

—El paper dels mitjans occidentals, quin creu que ha estat?

Aquesta ha estat una guerra totalment inesperada. Va crear una incertesa general, un suspens i, és clar, és lògic que a tots els mitjans occidentals se'ls en demanés una cobertura immensa, perquè Ucraïna ho reclamava. Davant això intento argumentar que hi ha hagut dues posicions claríssimes que d’alguna manera acompanyen als blocs dels aliats. D'una banda, Occident i mitjans occidentals, mainstream de la informació i periodisme occidental, a favor de les polítiques d’Ucraïna i Zelenski i acceptant presencia telemàtica dels seus grans fòrums, com cimeres de l’OTAN o parlaments, una particularitat que és important. Líders d'informació d'occident que han estat molt crítics dels EUA. D'altra banda, el que plantejo també és que en aquest conflicte militar del centre de Europa hi ha hagut una tercera posició que ha emergit, que planteja un sistema alternatiu sobre occident i Rússia. El bloc del sud global és una nova manera de parlar de països no alineats, creat en temps de la guerra freda i que, d’alguna manera, encara que no sigui un discurs coherent, hi ha països que no s'han volgut posicionar. Alguns d'Amèrica Llatina, per exemple, l'Índia o països àrabs. Tots aquests països no van votar en contra de la invasió russa a l'ONU. Hi ha un gruix de països que necessiten estar bé amb Rússia, la Xina, els Estats Units i Europa. Necessiten recursos d'arreu, i no es volen posicionar. 

—La tecnologia, doncs, ha estat clau. Podria ser que hagués donat peu també a més notícies falses?

La tecnologia, en aquest sentit, no talla ni propaganda ni interessos. Hi ha hagut una batalla duríssima per intentar situar Rússia en uns determinats missatges i informacions, denunciar i investigar crims de guerra. Entenc que el més important de cara al futur són les aportacions que han fet els tres grans blocs. En aquest sentit, també m’interessava remarcar una cosa de Mariúpol, una gran ciutat castigada per durs combats. Els últims periodistes que van informar abans de sortir-ne van ser els d'Associated Press que van enviar les útimes cròniques i vídeos. El que ha fet més mal a la gent de Mariúpol és que caiguessin les comunicacions i que no se sabés què hi passava. No només no sabien què passava, sinó que tampoc se sabia si el govern s'havia rendit o no. 

—Parlem de la la idea de Putin d'anomenar "operació militar especial" la guerra a Ucraïna. Li ha sortit bé l'estratègia? 

Penso que és una estratègia comunicativa necessària. Fora de Rússia tothom entén que és una guerra. Crec que va ser una estratègia semiòtica per confondre els mateixos russos. Ningú s'ho ha cregut a fora. Però crec que era una necessitat idioleògica de Putin que d’alguna manera concordava o era coherent amb el seu discurs de la unitat del poble ucraïnès i el rus. No es tracta de fer una guerra al propi poble, sinó una operació especial d’una determinada gent que són nazis o occidentalistes. No és una guerra sinó una ocupació, com a Crimea. A Crimea no va passar res a nivell mundial, ni a Ucraïna, després de l'ocupació. Ucraïna va retirar l'exèrcit perquè no hi podia fer front. Després sospito que les forces armades s'han modernitzat i han après a la guerra del Donbass.

—Podríem dir que aquesta és la guerra més transparent viscuda fins ara?

Ucraïna ha fet de la transparència una arma. Sobretot, gràcies a les noves tecnologies i al fet que cada ciutadà és un emissor de notícies de la seva zona. La transparència no t’assegura la veritat de la guerra, no t’assegura la veritat dels fets, però té rellevància de cara a l’evolució, les causes o la resolució del conflicte. I és aquí on el periodisme de qualitat és imprescindible. Això ho veurem en totes les guerres.