Els que manen és un llibre que vol acostar el lector als, sovint opacs, cercles de poder de les elits catalanes. Amb el suggeridor subtítol "Vida i miracles de les cinquanta famílies que mouen els fils de Catalunya", els periodistes Pep Martí i Miquel Macià  s'acosten al poder per retratar-lo de forma polièdrica i detallada. Xavier Puig i Sedano els entrevista a El Temps. Podeu llegir l'article aquí

Continua tenint sentit parlar de les cinquanta famílies que mouen els fils a Catalunya? Pot ser que s’hagi difuminat una mica això?

Pep Martí: Tot llistat és més que discutible. No hem buscat dir la darrera paraula, sinó fer un llistat representatiu del que encara són les elits a casa nostra. Potser hi pot haver un abús de la història. Hi ha molts cognoms que algú pot qüestionar avui dia, com parlar dels Cambó. Però, a nosaltres ens sembla que en té molt. Ajuda a explicar l’evolució que s’ha produït. Els Cambó havien estat molt representatius del poder i ara busquen desfer-se d’una de les joies de la col·lecció de Cambó. Això també es produeix en altres nissagues.

Les famílies s’han mantingut? Ha canviat els darrers cinquanta o cent anys?

PM: Hi ha excepcions notables. Però, en general, i no és per donar la raó a Millet que havia dit que “som sempre els mateixos, les nissagues es reprodueixen. Hi ha famílies que fa cent anys tenien molt poder i el segueixen tenint, com els Godó. Hi ha famílies que segueixen tenint un predomini important, però de manera diferent. És evident que el que feien els Güell és molt diferent del que fan els seus hereus, molt mirant cap a Madrid. Això ajuda a explicar una mica un cert desarrelament que fa anys que s’està desenvolupant.

Quines serien les noves incorporacions?

Miquel Macià: Són gent lligada a la cultura, l’oci, els mitjans de comunicació. No hi ha massa noves fortunes al llibre. Roures i Tatxo Benet de Mediapro, Joan Font de Bonpreu, Manuel Lao de les escurabutxaques…

PM: Lao és un home que es fa a ell mateix.

MM: Va arribar a ser l’home més ric de Catalunya sent pastor de cabres als sis anys.

PM: Hi ha casos curiosos. Clos, l’hoteler, és fill d’un policia de la Generalitat durant la república, que després va ser processat i se’n va sortir amb dificultats.

MM: I Fainé és fill de pagesos d’unes capacitats limitadíssimes de la Manresa de la postguerra. I Salvador Alemany…

PM: Hi ha casos que ara serien molt emblemàtics.

MM: Els Tous, Palatchi… Però, en general, la generació actual no és la primera generació. Ni els Valls-Companys, ni els Espar, ni els Suqué, ni els Sunyol, ni els Carulla, els Conde, els Garrido, els Godó, els Tusquets, els García-Nieto, els Cuatrecasas…

Ser ric és el principal criteri per ser al llibre?

PM: No exactament, és un element més. Hi ha gent que potser és molt rica i mana poc. Hi ha qui no té tanta fortuna, però influeix. Joan Gaspart havia tingut un espai molt important al món hoteler. Ara no té la influència que havia tingut, però el negoci entrava en declivi i ell ha exercit una influència en el món associatiu. De fet, ser en aquests òrgans, com Foment o la CEOE, ho ha considerat un objectiu estratègic.

MM: A veure, de pobre no n’hi ha cap. Però, no és un rànquing de les empreses que facturen més o tenen més patrimoni. Hem volgut que sigui representativa. Llegir el llibre és una manera de llegir la història de Catalunya. En un episodi o altre, trobes tots els episodis de la història recent. Hem volgut fer aquest calidoscopi, no hi ha un criteri científic.

S’hi troba a faltar, potser, algú del sector tecnològic o que s’ha fet rica els darrers vint anys. És gent que es preocupa menys de tenir influència política o social?

MM: No se’n preocupa pràcticament gens la gent del sector tecnològic. A part que de fortunes molt noves, que no estiguessin molt fonamentades, tampoc n’hem volgut incloure. Podríem haver inclòs negocis moderns com Glovo, però no. Els nous que hem posat són de negocis molt consolidats, com Tarradellas o Bon Preu. A part, també hi ha empresaris sense empresa, però que mouen fils com Oliu, Fainé o Alemany. No tenen empresa, però tenen una influència impressionant entre les empreses.

Creuen que els molesta a aquestes famílies que se’n parli en un llibre com aquest?

MM: Moltíssim. Pagarien perquè no ho féssim. Bé, per no sortir-hi. Perquè llegir les vides dels altres sempre agrada.

PM: El que hem trobat més és silenci, distància, cap mena d’entusiasme i molts que no han volgut parlar de cap manera. Bastants ho han fet de manera interposada o per gabinets de comunicació. De reacció posterior també hem rebut bàsicament silenci. Algú sí que ens ha felicitat i n’ha comprat uns quants.

MM: Sí, tot i tenir en compte que a tots els capítols hi surtin coses que no els hauria agradat que sortissin. Aquí no hi ha publireportatges.

PM: Hi ha algú que ens va sorprendre perquè en queda un retrat molt correcte i sense elements de conflicte, però, en canvi, es va molestar perquè va ser molt hostil al procés sobiranista.

MM: Quan és evident que ho va ser.

PM: És un llibre que no intenta ni absoldre ni condemnar, ni fer judicis de valor. Samaranch, per exemple, només explicant la trajectòria ja queda retratat, però no en fem judicis.

Al voltant de quina família han trobat més opacitat?

MM: Hi ha hagut sorpreses. Alguns que ens deien que ni ens hi poséssim, que no eren accessibles, al final ens han atès molt bé.

PM: Tothom ens va dir que era impossible parlar amb Isidre Fainé.

MM: I ens va donar una hora i mitja.

PM: Pel que fa a opacitat, en el cas de Valls-Companys, és impossible trobar fotografies.

MM: Però el gabinet ens va donar materials. En canvi, parlar amb ells, com amb la gran majoria, és pràcticament impossible.

PM: La majoria són inexpugnables. El que es dedica bàsicament al negoci.

MM: Els que tenen vida associativa t’atenen més. Isaac Andik, de Mango, va amagar la seva foto durant anys, però quan va entrar a la junta d’accionistes del Sabadell, no va tenir més remei que fer-se la foto.

Quines serien les tres persones més influents, d’entre les que surten al llibre?

PM: Fainé. És influent i té poder, que són diferents les dues coses. A més, crec que és la persona que les altres reconeixen com el primer. És el primer sense cap mena de dubte.

MM: Godó, tot i la davallada en la influència del diari. En tot cas, és el diari que influeix més, sobretot dins un àmbit de la societat catalana.

PM: I després…

MM: Podries dir un Jaume Roures, que té presència als mitjans i concedeix entrevistes polèmiques…

PM: O Rodés, també podria ser-hi.

MM: O Sánchez-Llibre…

PM: És influent, per la posició. Però jo m’atreviria a dir que Fainé, Godó i Roures són els més influents.

MM: N’hi ha que mouen fortunes, però no tenen presència política. Si t’ho vols mirar d’una altra manera, també pots posar el del Bon Preu. Té influència sobre el Govern? Poca. Sobre la massa social de l’independentisme? Sí.

Sempre s’ha intentat atribuir a la burgesia catalana una o altra identitat política. És possible?

PM: Més que de burgesia, hauríem de parlar de burgesies. No és monolítica. No ho ha estat mai. Ni tan sols quan ho ha semblat més. Si anéssim fins a l’etapa del franquisme, tampoc hi havia una única actitud de la burgesia. Durant el moment àlgid del procés, també veies els matisos que hi havia. Majoritàriament és un sector molt conservador. No només ideològicament, sinó també pel que fa a actitud. Pel que fa al nacionalisme, fa cent anys, hi havia una majoria de la burgesia alta que estava compromesa amb el projecte de la Mancomunitat. Ara, l’alta burgesia i el catalanisme no van a l'una.

MM: En aquell temps, l’alta burgesia tenia un entorn cultural i periodístic que els va escriure la crònica. En canvi, ara, aquest entorn cultural, intel·lectual i periodístic el tenen reduït. Això ha evolucionat més cap a posicions de centreesquerra.

PM: Estelrich o Valls-Taberner tenien un corpus ideològic, entorn la lliga i Cambó que era interessant.

MM: Ara, l’entorn seria alguns dels columnistes més brillants de La Vanguardia.  Però, aquesta alta burgesia no té l’entorn cultural ni expressió política. Se’ls va desmuntar Convergència i C’s els va desmuntar el PP. No tenen entorn a Catalunya. L’alta burgesia va intentar desmuntar la independència a través de gestions desesperades a l’últim moment.  Si haguessin tingut una opció política sòlida, haguessin aspirat a guanyar a les urnes.

Estan preocupats per trobar aquest referent polític?

MM: Sí, relativament.

PM: Els més dinàmics sí. Els que es dediquen més als seus negocis, ja no. Després els sectors més sensibles, sectors de Foment i del Cercle d’Economia, intenten elaborar un cert discurs. Hi ha una burgesia del dolor, que pateix una mica, que busca un cert encaix, i que s’ha refugiat en la tercera via en un intent de buscar una resolució del conflicte preservant les bases institucionals del país.

MM: Han existit, però Madrid ha fet el possible per decapitar-los. No els ha donat cap marge en el desenllaç del procés independentista. Això ha estat perquè Espanya ha volgut serrar arran la possibilitat que la burgesia tingui un nou partit d’àmbit territorial català. Si hagués funcionat la tercera via, era l’avantsala d’un nou partit polític. Té més predicament electoral Puigdemont des de Brussel·les que Sánchez-Llibre des de Via Laietana. Per què? Perquè Espanya no li ha donat joc.

Possiblement, ara el PSC fa aquest paper?

MM: Sí, perquè mana a Madrid.

PM: També, perquè el PSC ha acabat encarnant el més semblant a l’ordre.

MM: És cert, perquè, entre altres coses, el fet que dins el seu grup hi hagi l’aliança amb Units per Avançar, de l’Espadaler, és la garantia que el PSC és un partit d’ordre.

PM: El partit conservador català és el PSC, des de fa uns anys.

Hi ha uns espais de socialització propis d’aquestes famílies de l’elit catalana?

PM: Una mica, la manca de projecció pública, va lligada a la manca d’espais de socialització. Sí que hi ha uns espais físics on es troben. Al Círculo Equestre s’hi troben molts. En l’última junta, estan intentant aconseguir una major projecció social dels actes que fan i fer una certa generació de discurs. Al Cercle del Liceu també es troben. I els Cercle d’Economia, amb les seves trobades, acaba sent el que continua bastint un espai de trobada dels sectors amb més voluntat d’intervenció social.

Ara hi haurà eleccions competides al Cercle d’Economia per primera vegada. Fins a quin punt això és significatiu de la situació actual de la burgesia catalana?

PM: És molt significatiu. No és gens anecdòtic. Ho estem seguint molt. A banda que pot estar-se produint una rivalitat entre persones. Crec que el Cercle ha estat una entitat molt important. No només per la seva voluntat d’integració, sinó perquè havia patentat un sistema molt particular de regeneració interna. Hi havia sempre eleccions, però mai disputades. Ha estat capaç de crear uns mandats de tres anys sense reelecció. El nou president, canviava la junta directiva, però no del tot, i els vicepresidents representaven sectors diversos. Ha sabut unir catalanistes i no catalanistes. Gent més conservadora amb més liberal i fins i tot socialdemòcrates. És molt d’empresaris, però no només, com el Circulo de Empresarios de Madrid. També hi ha gent del món de la cultura o l’acadèmic. Ha estat molt influent. Per la raó que sigui, jo crec que per la incertesa que hi ha les elits, el consens no ha estat possible. Estem ara dins una gran batalla dins el patriciat.

Espais com la presidència del Cercle del Liceu no són remunerats, però s’hi vol ser. Per què un empresari hi vol ser?

MM: Al final, la gent, a la vida, busca reconeixement pel que ha fet. Encara que no sigui remunerat, és igual. Dins el codi de valors en què es mou aquest personal, si fos remunerat, se l’assenyalaria de voler ser-hi perquè li calen les peles. Ser-hi avala la teva honradesa i fiabilitat.

PM: Ser membre del patronat del Palau de la Música, era una cosa que tothom volia ser-hi.

MM: I totalment gratuïta. Hi anaven a figurar. Tant, que Millet els va robar tot i no s’hi van adonar.

És, una mica, la mateixa raó que fa que el Barça aparegui sovint al llibre…

PM: El Barça és el cas més emblemàtic de l’afany de reconeixement social i aquest vessant una mica populista que tenen les elits.

Dediquen una part del llibre a les famílies no barcelonines, què les diferencia de les de Barcelona?

-MM: És gent que ha treballat molt a partir del sector productiu. Gent que, en algun cas, és de primera generació. Els Valls-Companys, que no són de primera generació, van començar amb la farina. Els Alsina, de Guissona, també. És gent molt relacionada amb el producte, no amb les finances. Els Feliu, d’Olot, amb l’electricitat. Els Tous de Manresa, també, en un altre aspecte. I no diguem els dos del cava.

La seva relació amb el poder és igual que el de la barcelonina?

MM: No. No hi participen tant.

PM: No apareixen tant en els cenacles.

MM: Queden lluny.

El conseller Giró el consideren una persona que es mou en aquests cercles?

MM: S’hi mou i té intenció de fer-ne de seny ordenador.

PM: Vol tenir aquesta projecció.

MM: Deu ser de les persones que coneix més bé l’entramat de l’economia empresarial catalana. Segur.

PM: És un dels pocs casos d’una persona que ve de les grans corporacions i fa política de partit.

MM: Normalment, és el camí invers, com Sánchez - Llibre.

Quina relació tenen aquestes elits catalanes amb les valencianes i balears?

PM: És una pregunta interessant, i, en canvi… Crec que últimament hi torna a haver una mica… Però, en general, crec que aquest eix està molt oblidat. S’havia parlat molt dels Països Catalans abans, però aquesta estratègia valenciana-catalana la veig, aparentment, fins fa poc, molt desapareguda. Potser ara, aparentment, torna a aparèixer una mica. Probablement, des d’un sector de l’empresariat valencià, pel tema d’infraestructures, sí que s’han llençat alguns hams. Però, és un tema que està encara molt a les beceroles.

Potser és més significatiu l’eix Barcelona-Madrid?

PM: Hi ha hagut un desplaçament, de Barcelona davant el gran Madrid. Els Valls-Taberner havien estat molt arrelats aquí i l’avi era un dels grans intel·lectuals de la Lliga. Els fills, amb el Banc Popular, s’estableixen a Madrid. I els Güell També.