Alfons Petit entrevista Josep Lluís Micó a Diari de Girona, per valorar l'experiment periodístic de les tres històries que recull el llibre Titulars i reserves. Podeu llegir l'article aquí

El periodista Josep Lluís Micó (la Font de la Figuera, 1974) ha treballat les tres històries (reals, diguem-ho d’entrada) que formen el seu llibre Titulars i reserves (Saldonar, 2021) com hauria afrontat qualsevol altra història que hagués caigut en les seves mans durant els anys, per exemple, que va ser el cap de la secció de societat del Diari de Girona: fent tantes entrevistes com fos possible i tan llargues com fos necessari als protagonistes dels fets, documentant-se sobre el terreny i en arxius, gratant a l’hemeroteca, buscant antecedents i relacions, parlant amb fonts policials o judicials...

La diferència és que en aquell temps hauria construït un artefacte periodístic més o menys convencional en forma de crònica, o de reportatge, o de notícia estricta, i ara ha volgut anar més enllà i experimentar amb l’estil del relat periodístic. I per això ha convertit la primera narració del llibre, «Consells per tallar una ceba sense plorar», en una mena de western sobre una família de ciutat que es trasllada a un poble durant la pandèmia i pateix assetjament; ha prescindit del tot de la figura del narrador a «Producte interior brut», un relat sobre una universitària que es converteix en escort de luxe per pagar-se un màster, i sobre les persones amb les quals es relaciona, que coneixem només a través de les veus dels seus protagonistes; i transforma en lletres de rap desenes d’entrevistes a persones relacionades amb el narcotràfic en la tercera de les històries, «Gent que passa».

Titulars i reserves segueix la línia d’exploració i experimentació formal que Micó, catedràtic de la Universitat Ramon Llull i col·laborador de Diari de Girona, va obrir amb un anterior llibre seu, Química orgànica (Saldonar, 2019), i fins i tot s’hi repeteixen alguns personatges. Però les històries són del tot diferents encara que s’hi mantingui la voluntat de trobar nous camins per al llenguatge periodístic.

Josep Lluís Micó explica la gènesi d’aquests treballs: «Tenia i tinc unes quantes històries que crec que són de llarg recorregut i que necessiten una cocció lenta perquè t’has de documentar bé, has de fer moltes entrevistes, recuperar material, i tot això és incompatible amb els ritmes del periodisme del dia a dia, molt frenètics». Ara, en canvi, «tinc una feina que em permet dedicar mesos a a anar treballant en paral·lel aquestes històries per a les quals no em fixo cap termini; estan acabades quan veus que tens el relat ben format i ben construït des de tots els punts de vista, que és sòlid, que no hi ha esquerdes...».

La diferència és que després d’aquesta feina prèvia de recerca, que «és tal com la faria per al dia a dia», a l’hora de donar forma a la història «ho pots fer de manera més o menys convencional, o pots intentar fer una cosa més creativa, un periodisme literari. I jo encara intento anar més enllà i sotmetre els fets a una forma experimental que suposi una exploració de mecanismes narratius i elements expressius que en general no es vinculen al periodisme».

El cas més extrem d’aquesta aposta són aquestes entrevistes a narcotraficants convertides en lletres de rap de «Gent que passa»: «Són testimonis de petits traficants, o de persones que controlen negocis amb més possibles i més mala llet, gent que he anat coneguent a Girona, a València, a Barcelona, a Madrid... I se’m va acudir que moltes de les coses que explicaven són les mateixes que en països com els EUA, el Regne Unit, França... s’expliquen en molts raps, i a més moltes d’aquestes persones viuen com si fossin personatges d’una pel·li o d’una sèrie fosca o truculenta».

«És periodisme?», es pregunta el mateix Micó sobre el seu relat: «Formalment ho veus i són poemes o lletres de cançons, però totes les persones són reals, i les he entrevistat, i tots els fets que s’hi expliquen han passat, per molt que jo ho sotmeti tot plegat a un tractament formal diferent».

No té cap dubte sobre la pregunta l’autor del pròleg del llibre, Albert Sàez, director d’El Periódico (del mateix grup editorial que aquest diari): «Titulars i reserves (...) és periodisme en essència. És literatura d’observació. (...) El que té Josep Lluís Micó és estil, una veu pròpia que torna un llibre rere un altre per sacsejar-nos, per interpel·lar-nos, que dirien alguns. Gaudim-lo perquè es periodisme en estat pur. O sigui, literatura en estat pur. O sigui, la vida en estat pur».

Judith Colell portarà al cinema una de les històries

La cineasta Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, farà una pel·lícula basada en «Consells per tallar una ceba sense plorar», una de les tres històries de Titulars i reserves. «S’estan acabant de tancar els detalls però ja es treballa en el guió», explica Josep Lluís Micó. Colell, guardonada a l’últim festival de Màlaga pel seu film 15 horas, s’ha interessat ara pel relat real de Micó sobre una família de Madrid que es trasllada a viure a un poble i és víctima d’assetjament. L’autor del llibre presenta els fets com un western, en el qual enlloc de pistoles hi ha telèfons mòbils: «Des del primer moment, els tracten com els forasters», apunta.