Coincidint amb el dia internacional contra el maltractament de les dones, Sílvia Marimon entrevista al diari Ara Yasmine Mohammed, pocs dies després de la publicació de La dona sense vel a Saldonar. Podeu llegir l'entrevista aquí

Yasmine Mohammed va néixer i ha crescut al Canadà, però va ser educada en l'opressió del radicalisme islàmic. La van obligar a casar-se amb un dirigent d'Al-Qaida. Ara és mare de dues noies, de 25 i 13 anys, exmusulmana i activista i impulsora de Free Hearts Free Minds, que lluita per defensar els drets de les dones i del col·lectiu LGTBI als països musulmans. Ha tingut la valentia d'explicar tots els abusos que va patir, amb l'aquiescència de la mare, al llibre La dona sense vel (Saldonar). Mohammed és crítica amb un Occident que calla i justifica els islamistes radicals. De fet, la seva vida va esdevenir encara més infernal per culpa d'aquest silenci que ella denuncia. 

—La seva vida va canviar quan la seva mare es va casar amb el Mounir.

Sí, la meva mare, que havia nascut a Egipte en una família benestant i havia tingut tota la llibertat del món, es va casar i, amb el meu pare, van anar viure a San Francisco. Quan es van separar, la meva mare es va refugiar en la religió i va anar a viure amb el Mounir, que era un fanàtic islamista. Va esdevenir la seva segona dona. Vivíem al soterrani. Primer va destruir tots els nostres vinils. Em fuetejava quan no m'aprenia bé l'Alcorà. 

—També va abusar de vostè sexualment i, quan tenia 13 anys, ho va denunciar animada per un professor, que és qui escriu el pròleg del seu llibre.

El jutge no va fer res perquè deia que aquella era la meva cultura. Si hagués sigut rossa i amb els ulls blaus, hauria actuat de seguida. No hauria continuat sent una víctima perquè m'haurien protegit dels abusos. El missatge va ser que em tocava aguantar perquè era musulmana. És un clar exemple del relativisme moral occidenta

—Després de la denúncia, tot va empitjorar?

Sí, perquè la meva família estava molt enfadada i em veia com l'enemic: els havia traït, a ells i a l'islam. Em van treure de l'escola. I quan t'aïllen com ho van fer amb mi, és més fàcil destruir-te. 

—Per què creu que la seva mare li va negar el suport i va abraçar el fanatisme religiós? Sorprèn perquè va tenir una educació secular. 

He fet tot el que he pogut per intentar entendre-la. Va néixer a Egipte i va tenir privilegis, una llibertat total. Amb el meu pare van anar a la universitat al San Francisco dels anys 60 i 70, en ple esclat de la cultura hippy i de l'amor lliure. Al meu pare li va encantar, a la meva mare no li agradava. Va demanar al meu pare anar a viure al Canadà i hi van anar. Però no va funcionar i crec que la meva mare va donar la culpa del fracàs del seu matrimoni als valors occidentals. Després de la separació va anar a viure amb el Mounir. Ell li va dir que portés hijab, ens obligava a resar, no deixava que tinguéssim amics que no fossin musulmans, ni anar amb bicicleta, ni nedar. Només feia que prohibir i prohibir. Ella ho va acceptar tot. Ara, d'adulta, veig que tenia una depressió i que buscava la solució en la religió. Com més problemes tenia, més radical es tornava. Però aleshores era una nena i, fins i tot quan em va amenaçar de matar-me, encara tenia l'esperança que m'estimés. Fins que arriba un dia que has de prendre una decisió si vols salvar-te. Racionalment és fàcil: si vull mantenir-me amb salut, he de marxar. Emocionalment és molt més difícil. I trigues anys a superar la manca d'amor d'una mare i la seva crueltat. És com un dol. 

—I què va fer que finalment s'escapés? Va fugir del seu marit amb una nena petita i sense tenir res de res, cap mena de suport. 

Hauria estat capaç de matar el meu marit per protegir la meva filla. Vaig saber que era el moment de marxar. Vaig fer el salt sense tenir res de res. Només havia pogut rebre l'educació bàsica, no tenia cap mena de xarxa, i em preguntava com vestiria la meva filla, com l'alimentaria, com trobaria una casa... Vaig fugir sense tenir cap pla. Li vaig dir al meu marit que volia anar a veure la meva mare i el que vaig fer va ser anar a veure un advocat i demanar el divorci, la custòdia de la meva filla i una ordre d'allunyament. I després no vaig tenir gaire temps per pensar perquè prou feina tenia a sobreviure. Des d'aleshores que no he tornat a veure la meva mare. No hi vull tenir cap contacte. 

—Com se'n va sortir?

La sort de viure al Canadà és que com a mare soltera pots aconseguir beques. Vaig aconseguir-ne una per estudiar a la universitat i em donava prou diners per mantenir-me a mi i a la meva filla. Però si hagués estat en algun altre país, com l'Afganistan, el Sudan o Somàlia, o cinquanta llocs més, no hauria tingut aquesta ajuda. Allà no hi ha res, i per això, en part, vam crear Free Hearts Free Minds. Per ajudar les dones que abandonen l'islam. No vaig ser conscient de tot el dany emocional i dels traumes que tenia fins anys després. No havia tingut temps de plantejar-me res. 

–Què implica ser exmusulmana?

Que no crec en l'islam. No sé si existeix Déu, però, si existeix, no té res a veure amb la religió que em va ensenyar el Mounir. 

—Què va impulsar-la a escriure el llibre?

Un debat al programa de Bill Maher amb l'escriptor Sam Harris en què Ben Affleck va dir que en Harris era un racista. Harris va criticar que Occident doni suport als drets LGTBI als països occidentals però en canvi no defensi ni digui res quan s'executa homosexuals en països islamistes. Tots els meus amics van donar suport a Affleck. I jo discrepo completament: Harris només expressava preocupació per la gent que qüestiona les coses o que són homosexuals en societats islàmiques. Un altre exemple: al Canadian Journal of Medicine van posar en portada una nena de cinc anys amb hijab. Només les famílies islamistes molt radicals posen un hijab a una nena de cinc anys. Com poden promoure això? Vaig decidir escriure un llibre per fer sentir la meva veu.