Helena López ressenya a El Periódico el llibre d'investigació periodística La ciutat sense veïns, d'Andreu Merino, i destaca l'honestedat amb què l'ha escrit, a cara descoberta des de la primera fins a l'última pàgina. Podeu llegir l'article aquí

Si hi ha una cosa que es pot i s’ha d’agrair al periodista Andreu Merino és l’honestedat amb què ha escrit La ciutat sense veïns (Saldonar, 2021), escrit a cara descoberta des de la primera pàgina fins a l’última (la cuidada portada està il·lustrada amb la imatge de quatre voltors amb les ales obertes). Un posicionament clar que acompanya amb infinitat de dades, lleis, decrets, normes, tractats internacionals i sentències, amb un objectiu clar: explicar com hem arribat fins aquí, mirant sempre cap amunt per assenyalar «qui fa girar la roda de l’especulació a la ciutat». «Si cada dia surt gent als mitjans explicant les seves desgràcies; que els estan a punt de treure de casa o que ja els han fet fora, és, primer, perquè hi ha algú que és la part activa, que fa que això passi i després, perquè hi ha jutges, poders polítics, etcètera, que, o van de la mà dels especuladors, o no fan tot el que haurien de fer per garantir el dret a la vivenda», resumeix.

Per situar el lector, el llibre comença amb la descripció d’una trobada en una important immobiliària. El seu CEO rep el periodista a les seves oficines prefabricades, on li diu coses com que la gent ha de pensar que viure aquí no vol dir només fer-ho a la ciutat; que «viure a Barcelona també vol dir viure a Badalona o Terrassa; és molt relatiu que la gent tingui dret a viure en un espai concret». Paraules que no són noves, han sigut el mantra del sector durant els últims anys, però que ajuden a entendre el funcionament (i la lògica) d’aquesta Barcelona de l’especulació disseccionada per l’autor.

Una de les virtuts del volum és que no es recrea amb els drames humans de gent que ha sigut expulsada de casa seva, el que no significa que no hi sigui sensible i els doni veu. Però el seu afany no és insistir en les conseqüències –20.375 desnonaments entre el 2013 i el 2020 a Barcelona–, sinó assenyalar-ne les causes. Per fer-ho pren com a punt de partida la crisi del 2008, i com Espanya –animada per Europa– va optar per ‘sortir-ne’ «posant l’alfombra vermella als fons d’inversió, amb lleis com la que regula les socimis, exemptes de pagar l’impost de societats i amb un 95% de bonificació en el de transmissió patrimonial». Merino incideix també en el paper dels jutges a l’hora d’interpretar les lleis. «De vegades sembla que tractem els jutges com si fossin més divins que humans i tenen una responsabilitat important en aquesta qüestió», opina. «No es qüestionen les decisions dels jutges en qüestions de la vivenda, com en altres temes sí. En vivenda sembla que si hi ha una ordre judicial està tot justificat», reflexiona Merino que, si es tracta de repartir responsabilitats, té clar que la «la primera responsabilitat de l’especulació és de qui especula». «No hi ha una especulació involuntària», diu fent broma.

Una altra de les qüestions que aborda el llibre és la història recent del moviment en defensa de la vivenda a la ciutat; a ulls del periodista (no massa optimista quant al futur, com queda clar en l’exercici de periodisme ficció futurista que tanca el llibre), «gairebé l’única bona notícia». L’esperança que generen les persones organitzades per evitar el desnonament del seu veí, però no només. També per negociar renovacions de contracte o condicions assumibles en el lloguer, aquestes últimes qüestions, la raó de ser del Sindicat de Llogateres, un col·lectiu que ha aconseguit un protagonisme central en els últims anys; tant pel que fa a la pressió cap a les administracions públiques com cap als administradors de finques.

Malgrat reflexions com que, després de 12 anys picant pedra, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) no ha aconseguit encara la seva reivindicació de mínims: parar tots els desnonaments de famílies vulnerables, Merino retrata com el moviment se ha anat estenent pels barris, amb xarxes de recolzament imprescindibles per afrontar l’emergència. Un moviment que és divers i que el periodista ha intentat reflectir en la seva complexitat. De la PAH o 500x20 als més joves sindicats de vivenda dels barris, molts nascuts en el marc d’«una aposta de l’esquerra independentista que potencia el moviment», amb unes dinàmiques que han generat tensió en alguns territoris.