Andreu Merino (Barcelona, 1989) és periodista a Planta baixa. Des de fa anys, trepitja carrer i, a través de reportatges i entrevistes, dissecciona la realitat social i habitacional de la seva ciutat. A La ciutat sense veïns (Saldonar) retrata, mitjançant testimonis concrets, una realitat compartida entre milers de barcelonins: la vulneració del seu dret a l'habitatge. Marc Cases l'entrevista al Diari de Barcelona. Podeu llegir l'article aquí 

—Com en molts llibres, en aquest hi ha bons i dolents. Qui són els botxins?

Els especuladors. Des d'un banc, fins a un fons d'inversió o també un particular. L'important és que l'especulació immobiliària no és una qüestió d'atzar o de mala sort, hi ha algú que fa girar la roda perquè hi hagi víctimes. I també hi ha col·laboradors: l'administració i la judicatura. No es podria especular si les administracions públiques legislessin per blindar el dret a l'habitatge i tampoc si els jutges tinguessin una mirada de protecció a aquest dret.

—Si Barcelona esdevé "una ciutat sense veïns", on viuran? 

És el gran tema. A la introducció del llibre hi ha una conversa amb un representant d'una de les principals immobiliàries de l'Estat. Qüestiona que un veí tingui dret a viure a un lloc concret. Diu, textualment, que la gent s'ha de ficar al cap que viure a Barcelona també vol dir fer-ho a Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Sabadell... Estem veient una expulsió de veïns dels barris que han patit més la gentrificació, els més cèntrics de Barcelona, on hi ha més pisos turístics, on també s'han instal·lat més empreses i hi ha hagut grans canvis de fesomia urbanística. Se'n van a viure a barris perifèrics o fora de Barcelona. Si vius a Sant Adrià o Badalona, potser no estàs a tanta distància de la teva feina i pots continuar treballant a Barcelona. Els municipis més propers poden ser els grans perjudicats.

—Aquest mateix representant explica que Barcelona ha de ser una ciutat  “de primera divisió”, com ho és Londres. Quin preu es pagarà perquè ho sigui? 

El primer que ens hem de preguntar és què vol dir ser una ciutat de primera divisió. Constantment ens arriben conceptes com "captació de talent", "ciutat de primera divisió", "ciutat líder"... però això què vol dir? Per mi primera divisió significa el bé de la majoria de la gent que hi viu, per aquest representant de la immobiliària és un concepte que beneficia a qui inverteix a la ciutat. El lobby immobiliari vol una ciutat on cada cop el preu de l'habitatge sigui més alt. Perquè això sigui possible ha d'haver-hi més gent que tingui més diners. En aquest decorat, els veïns són personatges secundaris. Si prioritzem la captació d'inversió estrangera, La ciutat sense veïns serà un títol exagerat, però hi haurà molta més expulsió de veïns de molts barris.

—Al llibre expliques que a Barcelona la renda ha pujat un 63,4% i el preu mitjà del lloguer un 127%. Com s’entén?

L'Estat prima molt més qui inverteix i especula que qui ven la seva força de treball. Qui ha invertit en immobiliària ha tingut moltes facilitats. Ho veiem en els fons d'inversió i les Socimis (societats que compren, promocionen i rehabiliten habitatges per llavors llogar-los). L'estat espanyol, a instàncies de la Unió Europea i tot el grup de països rics del món, va posar la catifa vermella a les Socimis perquè, a través dels fons voltor, salvessin els mobles -i mai millor dit- als bancs després de la crisi del 2008. 

—Arran de la crisi del 2008 irrompen els fons voltor. Avui dia encara sobrevolen damunt el mercat de l’habitatge, cada dia amb més força. Per què?

L'objectiu era salvar la banca. Qui en tenia capacitat eren aquests grans fons d'inversió, que es dediquen a assumir un risc a l'hora d'invertir. Es queden aquests pisos per fer-hi reformes i vendre'ls a un preu més alt.

—Té aturador?

És la gran pregunta. La concentració d'habitatge en mans de poca gent pot deixar de ser rendible en funció de les polítiques públiques que es facin. També és veritat que a mesura que els fons d'inversió s'han anat fent forts, han tingut més poder. El poder legislatiu té una oposició forta d'un sector privat que considera l'habitatge com un bé mercantil i es permet el luxe d'amenaçar amb retirar habitatges, com va fer la patronal dels propietaris d'habitatges de lloguer, Asval.

—“O pagues el menjar o pagues el banc”. És una frase de la Maria Jesús, una víctima de l’especulació immobiliària que apareix al llibre. Què ha portat a tanta gent a haver de veure’s en aquesta dicotomia?

Una combinació de feines insegures i l'evolució del mercat de l'habitatge que no afavoreix a qui menys té. La Maria Jesús va comprar un habitatge mitjançant hipoteca amb la seva parella, tenien problemes econòmics i, mentrestant, el pis va passar per tres propietaris diferents: una caixa, un banc i un fons d'inversió. Com més es prioritza la rendibilitat de l'habitatge més perjudicat surt qui té menys diners per pagar-lo.

—Els estralls de l’especulació i desnonaments no només són materials. També hi ha seqüeles psicològiques.

El procés comença des del moment en què veus que no pots pagar. És molt dur. Quan sorgeix la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), el primer obstacle a salvar és que la gent s'atrevís a anar a l'assemblea i dir: "m'han posat una demanda de desnonament o no puc pagar", perquè era vist com un fracàs. L'objectiu del lema és: no has de viure com un fracàs personal el fet que no puguis pagar el teu habitatge, perquè és un error del sistema, en gairebé totes les ocasions. És el primer pas per abordar emocionalment el conflicte. 

—De fet, al llibre molts testimonis ho expliquen: la Maria Jesús pateix taquicàrdies, el Francisco, de 80 anys, no pot dormir; i, el cas més greu, la Raquel, es va intentar suïcidar prenent tots els tranquil·litzants que tenia al seu pis abans de ser desnonada.

És un denominador comú. La salut mental és una de les primeres conseqüències d'un desnonament, sigui per ansietat, sigui per depressió i, en els casos més extrems, intents de suïcidis o suïcidis com vam veure amb el cas del Segundo, el veí de Sants que es va suïcidar ara farà un mes. Aquest cas és afortunadament extraordinari, però les pantalles per on ha passat el Segundo per arribar fins aquí les ha passat molta altra gent.

—I una vegada et desnonen... què ve després?

Quan et fan fora de casa teva segueixes tenint inseguretat sobre què passarà amb tu. 
A Barcelona el problema és que l'encarregada de facilitar-te un habitatge és la Mesa d'Emergència, i té una llista d'espera que voreja els dos anys. Aleshores s'activen pensions i allotjaments temporals que s'acaben allargant molt més. Hi ha famílies amb dos adults i dos o tres nens compartint una habitació amb lliteres, amb unes condicions que no es poden considerar un habitatge digne. El més curiós és que aquestes pensions suposen una despesa de 15 milions d'euros anuals a l'Ajuntament. Aquests diners podrien servir per a altres solucions més estructurals? De moment es destinen a això.