Josep Lluís Micó és catedràtic de Periodisme a la Universitat Ramon Llull i analista de tecnologia en diversos mitjans. A Química orgànica (Saldonar, 2019) va jugar amb les fronteres entre periodisme i literatura per explicar dues històries sobre l’excés, la mentida i la mort. Ara repeteix format a Titulars i reserves (Saldonar, 2021), on presenta tres mostres de periodisme literari sobre realitats i vivències que els actors implicats havien mantingut ocultes fins ara. El ressenya a Núvol Míriam Díez Bosch, periodista i directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura. Podeu llegir l'article aquí

L’escriptura d’en Josep Lluís Micó és periodística, i eixuta. Niquelada. No li queda quasi cap pàtina del barroc que s’ha escampat per les seves terres valencianes. Escriu més aviat com un nòrdic existencialista. És més Dreyer que Buñuel. Però la seva principal arma no és l’escriptura, que li serveix de canal còmode on es nota de seguida que sap bellugar-se perfectament.

La seva arma incontestable és la força mental. Els bons periodistes tenen dos característiques que ell s’ha quedat i no deixa anar: una agenda de contactes i informadors que es fa respectar, i psicologia a dojo per saber dominar els temps. Control mental i precaució. No sempre és el moment, el καιρόs, per treure una notícia. No totes les preguntes es poden formular a la vegada. Cal dosificar i entendre qui tens a davant sempre, sense abaixar la guàrdia. Com que ell no és un ésser relaxat que s’adorm i abdica de les defenses, està sempre en tensió, com un animal amatent davant la presa. D’aquest tensió en surten molt bones històries, que no s’inventa, perquè addueix que ell no sabria fer ficció. Són històries reals, que ell escolta dels protagonistes i després transcriu, rescriu: escriu. Un periodisme llarg, que no s’esgota en un full de diari, sinó que agafa la forma de llibre. De llibres, perquè aquesta ja és la seva segona incursió en el món del periodisme narratiu. Ell té fonts, fruit d’acumular trajectòria vital i professional. Haver-se dedicat com ell periodísticament a cobrir la mala vida, els successos, t’ofereix una agenda suculenta. Allà on els qui ens hem dedicat a periodisme religiós hi tenim telèfons de santuaris, bisbes o monges, ell hi té informadors, mossos, traficants o interns que compleixen condemna. Conèixer la nit reclama codis i proteccions, i aquest escriptor es pot permetre escriure aquestes històries perquè en pot sortir indemne. Els qui no en surten tan il·lesos són els lectors, que si el que volien era llegir un llibre per desconnectar, una valeriana literària per anar a dormir relaxats, poden acabar excitats i amb sensació de massa estímuls. 

No ens enganyem: el llibre no és una balada sentimental ni una bachata sensual: l’únic ball possible és el de l’escandalós vertigen de viure. Hi ha molta veritat, i moltes mentides, en aquestes històries. Allò que no es diu, l’omissió, allò que pensem però no es verbalitza són la columna de la narració. No és un llibre que puguis dominar, llegir i deixar quan vols. És indòmit i t’arrossega. Com arrossegats estan, aparentment, molts personatges. Fins que t’adones que no és cert: trien. I és en la tria, sovint errònia, on pensem que ens remolca el destí, quan som nosaltres els únics artífexs de la nostra desfeta. I els amos de les nostres ínfimes conquestes.

El volum consta de tres històries independents, si és que podem definir autònoms temes com la visió de la família, l’esclavatge de la feina, la pressió de l’entorn, la dificultat d’arribar a finals de mes, l’evasió, la mentida, la doble vida. Un dels molts encerts del llibre és la seva forma, tant al primer relat, que és un western contemporani amb els bandits, les recompenses, el sherif, com el segon, amb un dietari, i el darrer, en una original forma musical entretallada que el fa molt trepidant. Els paisatges que descriu Titulars i reserves estan tan ben definits que el llibre sembla una pel·lícula: “veus” els bars i tastes els licors, t’imagines les cases amb els seus racons i escales, et transportes a la pols i a les herbes dels camins, jeus als hotels, t’embriagues amb els colors de les piscines, toques els colors dels bikinis cars, t’hipnotizes amb els caixers automàtics, sents la textura dels cossos, amb vestits o sense. Veus el color de la droga i sents la saliva de l’impuls sexual. Sents les veus de les xafarderies eixordants dels pobles que sota la llum i l’alegria rural amaguen conxorxes i gelosies ancestrals. El llibre podria servir com a text per a reflexions ètiques de gran calibre: si faig de cangur per pagar-me un màster, quan la gent em coneix no diu “és una cangur”. Soc una estudiant que fa de cangur. I si en comptes de ser cangur fos escort o acompanyant? Seria llavors una estudiant que fa de prostituta? 

El lector intel·ligent quedarà una mica cansat però satisfet: el llibre li presenta històries certes que serveixen per conèixer-se millor. Com Sòcrates, és una invitació introspectiva. Les històries ens poden semblar molt lluny del nostre dia a dia, on potser no hi ha tantes drogues, prostitutes, morts, violència. Aquest és l’escenari que du a l’extrem pulsions humanes i reflexions que es fa tothom: els límits de la llibertat, la força coaccionadora del “què diran”, el camí de la felicitat i els seus compromesos viaranys. Aquest llibre comença a dos-cents per hora per l’autopista però té la virtut de fer aturades en sec que permeten no precipitar-se en l’abisme. Ara bé, amb temeritat literària i trempera narrativa assegurada. No és un manual d’instruccions d’una rentadora, sinó un llibre intensificador. Ideal per a esperits, i cossos, inquiets.