Andreu Merino publica a la col·lecció "Periodistes" de Saldonar i el Grup Barnils La ciutat sense veïns. La periodista Sara Montesinos valora el llibre en una peça d'opinió a Mèdia.cat. Foto d'Adrià Costa. Podeu llegir l'article aquí.

Obro l’agenda i hi veig escrit Mèdiacat. “De què em puc queixar aquest mes?”, penso. Podria tornar a parlar de com de cansada estic d’un periodisme sense perspectiva de gènere, o també podria escriure de la sobreocupació d’espai que fan els homes. Penso també en com em vaig esgarrifar fa unes setmanes amb la cobertura de la situació a Ceuta i el no respecte dels drets i la imatge dels infants. Podria parlar de fronteres o de feminisme, i fins i tot, podria fer-ho en clau constructiva.

Però aquest mes hi ha coses que em fan feliç i mentre penso en l’article em pregunto: per què no escrivim mai sobre coses boniques? Atrapades en una actualitat que fa esfereir, són ben pocs els titulars que animen, que generen esperança o fins i tot que fan somriure. Per això, i perquè em venia de gust, avui celebro i no em queixo.

Al lío.

Ens vam conèixer als 16 anys en una platja maresmenca, però no ho sabíem. Anys després ens vam retrobar a la plaça Joan Coromines de Barcelona, també sense saber-ho. Des de llavors, cafès, vermuts i birres, projectes, feines i llibres. Hem reflexionat, dibuixat i criticat una professió que ens fa felices però que estimem tant com odiem, de vegades. Ens hem preguntat també si és feina o si és vocació. Jo encara no ho tinc clar.

L’hem pogut llegir a Línia Mar i al Diari Jornada, i ara el llegim a Nació Digital. Societat o política, si és que són coses diferents, que ho dubto, a la ciutat de Barcelona, una ciutat que se li resisteix però que estima, una ciutat que expulsa i atrau alhora.

A més de llegir-lo, l’hem seguit també al desallotjament de la Buenos Aires, al Bloc Llavors, a les manifestacions contra la sentència i també a les de Hasél. Ens ha explicat que entre gener i març a Catalunya hi ha hagut de mitjana més d’un desnonament cada hora i també que en Marjan ha estat citat a declarar per atemptat a l’autoritat mentre l’Ajuntament empara l’actuació de la Guàrdia Urbana.

Perquè ell és així, perquè el periodisme no és ni ha estat mai repicar notes de premsa d’un govern o uns cossos policials. Aquesta feina implica anar més enllà, implica ser responsable i assumir quin és l’objectiu d’unes paraules, un titular, una columna o fins i tot un breu. Quan la violència estructural i els abusos de poder s’alimenten de la impunitat d’aquest sistema en què vivim, exercir el periodisme des del convenciment és de mínims.

L’Andreu descriu la quotidianitat de la ciutat de Barcelona des de les persones que l’habiten. La dibuixa des dels testimonis que hi conviuen però també des de la desigualtat social que la caracteritza. Des de l’“asaltar los cielos” que no ho va ser i des de la violència diària d’expulsar veïnes, d’abaixar persianes de comerços i d’obrir el port a grans creuers. De les persecucions de manters i els desallotjaments de centres socials. Una quotidianitat que ha de ser relatada des de les classes populars per revertir-la i construir-la de nou, per esbossar una ciutat que estimi les persones tant com les barcelonines l’estimen a ella.

Investigació, passadissos, trucades, entrevistes i alguna estirada d’orelles, la feina de l’Andreu ha remogut consciències, i potser fins i tot ha posat nerviós més d’un alt càrrec. Però el més important ha estat el carrer, les hores i hores amunt i avall, sempre en transport públic i sovint amb un mòbil que amb prou feines té Google Maps. La costa del Maresme i els moviments populars, la complexitat i diversitat del barri de la Mina, els carrusels de Mossos a l’Eixample i els cops de porra que desnonen al Raval. I l’Andreu al carrer.

Aquesta setmana es publica La ciutat sense veïns, un retrat de víctimes i botxins a la Barcelona de l’especulació immobiliària. Un llibre que, a més d’una important feina d’investigació i treball de camp, ha de ser també un (auto)reconeixement a anys i anys de carrer, precarietat i professionalitat. I que sigui també un homenatge al fet que, després de tants desnonaments, de vulneracions de drets en matèria d’habitatge i de cobertures d’actualitat social i política, llegim històries i persones entre pàgines i no scrolls.

La María Jesús, el Joan, la Raquel, el Francisco i la Nohemi són resistències i l’Andreu les ha recollit perquè els seus noms no s’esborrin. Perquè el periodisme també és memòria.