Els exdirigents d'ERC Josep Huguet, Joan Puigcercós i Francesc Codina, amb l'edició i el pròleg del periodista Àlvar Llobet, reflexionen al llibre Picar pedra sobre què no ha funcionat del Procés i per què, i proposen vies per encarar el futur de l'independentisme. Carles Blaya entrevista els autors a Regió 7. Ho podeu llegir aquí

—Quina és la tesi del llibre?

Francesc Codina: La frase feta de picar pedra, perquè un dels errors de tothom, que es va constatar després de l'1-O, va ser infravalorar la potència de l'adversari. Cal acumular forces per quan arribi el moment aconseguir una solució democràtica pactada o fer un altre embat en condicions. I mentrestant, cal governar, i alhora tenir una via de confrontació, en què el protagonisme ha de ser també de les organitzacions socials. També som crítics, en positiu, respecte del propi moviment, com dels hiperlideratges, o de la reducció de l'activitat del govern a àmbits institucionals.

Àlvar Llobet: El moviment independentista ha criticat molt cap a fora però no s'ha revisitat gaire i s'hi intenta fer aportacions positives, en aquest sentit. Per ser conscient de les falles que té.

—Per què no se n'ha fet més, d'autocrítica?

Joan Puigcercós: Perquè quan tens la repressió a sobre costa fer una anàlisi serena. Però nosaltres venim de molt lluny i no és que no tinguem pressa, però tenim perspectiva, tant de militància com de no estar ara a la primera línia.

—Per ser autocrític s'ha d'estar fora del poder?

J. P.: Qui està al camp de batalla ho té difícil per fer una anàlisi racional, intentant mirar més enllà i amb realisme. L'1-O i el 3-O vam guanyar, però el 27-O vam perdre. I això s'ha d'explicar.

—Cal explicar una obvietat? Perquè Catalunya no és avui una república independent.

Josep Huguet: I tant, que cal, perquè hi ha qui diu el contrari.

F. C.: I cal explicar per què es va perdre, i nosaltres creiem que va ser perquè no hi havia les forces, les condicions per guanyar, i una estratègia, ara, que consistís en repetir el que es va fer donaria el mateix resultat.

J. H.: Als que estan davant de la direcció política els costa dir «en això ens hem equivocat». És humà. Però qui ha fet més passos en aquest sentit des de l'1-O, tot i haver passat dos anys desconcertats, ha estat ERC i també, curiosament, la CUP. Qui persevera en voler fer una DUI, que la faci si ho creu tan fàcil.

J. P.: Som conscients de les dificultats. Hi ha hagut ciutadans que s'han incorporat a l'independentisme pensant-se que això seria fàcil, perquè algú els ho va dir així. I intentem dir-los que de fàcil no en serà. No fem marxa enrere, però cal afinar. I també s'ha d'estar preparat per si s'obre una finestra d'oportunitat, i guanyar moltes eleccions perquè a Madrid no creguin que això s'ha acabat. Perquè no ho ha fet. Vam ser ingenus pensant que el món ens mirava. Vam fer una revolució modèlica, però no és suficient per a Europa, cal fer créixer la internacionalització del conflicte. I cal temps i estructures, no d'estat, sinó sociopolítiques i culturals que manifestin l'hegemonia.

J. H.: Per exemple, un col·legi tan estratègic com el d'advocats, clau històricament en la lluita de les llibertats, no pot conservar estructures antidemocràtiques. No pots dir de fer la DUI si no tens institucions així controlades ja no dic per independentistes, sinó per demòcrates.

—Només és demòcrata qui és independentista?

J.H.: Hi ha una línia vermella: si ho ets, de demòcrata, has d'estar contra el rei. Espanya és dels estats menys democràtics de la UE. I per això no es pot fer res amb els socialistes, perquè estan a l'altra banda.

—Els socialistes no són demòcrates?

J. H.: Venen de tradició democràtica, però estan consolidant un règim antidemocràtic.

F. C.: Hem d'aconseguir que el bloc unionista s'esquerdi per la lluita per la democratització del poder judicial, l'exèrcit, la llibertat d'expressió... Defensem que cal guanyar espais de llibertat i d'empoderament social. L'estratègia no pot dependre de jugades mestres.

—Una estratègia de llarg abast no s'hauria pogut fixar abans de l'1-O? El resultat hauria estat diferent amb una estratègia planificada?

J. P.: Es va convertir el referèndum en una fita, però no es va fer previsió del que vindria després. I l'estat va reaccionar de manera salvatge. Però hem après la lliçó de com reaccionen l'Estat i Europa.

J. H.: L'1-0 va ser un test a l'Estat. El pla b no estava gens lligat, però hi havia la necessitat de forçar el test per acumular forces. Si sortia bé, fantàstic, i si no, n'obteníem un no retorn. Fins ara no hi havia hagut un independentisme majoritari. A ERC ens diuen: tibàveu molt i ara freneu, però tibàvem perquè si no ens quedàvem en l'autonomisme! El test no va donar el resultat que pensàvem, i ara cal rectificar per no estavellar-nos amb una paret. Cal conservar la Generalitat, que ens astora veure com alguns consideren una nosa.

J. P. : L'autonomia no és un obstacle per a la independència, perquè ens l'hem guanyada. No és incompatible treballar per la independència i demanar més competències.

—El peix al cove.

J. P.: Sí, si el peix al cove no és un fre, un obstacle per a la independència.

—S'atreveixen a fixar un horitzó per a l'assoliment de l'objectiu?

J. H.: No hi ha data. No ens cal un calendari, sinó instruments, com diu Raül Romeva, per fer un GPS per sortejar els obstacles.

J. P.: I no podem enganyar la gent creant ficcions que desgasten.