Elena Olesa publica Rabassa morta, novel·la ambientada al Penedès i en el món vitivinícola en el context de l'arribada de la fil·loxera. Sílvia Romero hi dialoga a Llegir en cas d'incendi. Podeu llegir l'entrevista aquí.

Elena Olesa Muñoz (Sant Sadurní d’Anoia, 1975) va guanyar amb Rabassa morta (Saldonar), la seva primera novel·la publicada, el V Premi de Novel·la curta Celler de lletres 2019. Llicenciada en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha dedicat la seva vida professional al món del vi i el cava i s’ha format àmpliament en l’àmbit de la viticultura, l’enologia i el màrqueting. Amb aquesta publicació fa el seu debut literari tot oferint-nos una història ambientada al Penedès que abraça uns anys convulsos: els que van lligats als conflictes al voltant del contracte de rabassa morta i l’arribada de la fil·loxera.

—El títol de la novel·la és Rabassa morta. Segur que molts lectors es pregunten què vol dir això…

La rabassa morta era un contracte que vinculava els terratinents amb els pagesos -els rabassaires- i tenia vigència mentre un terç de  la vinya que s’havia plantat estava viva. D’aquí ve el nom de «rabassa morta»: quan la rabassa, els ceps, morien, el contracte quedava automàticament exhaurit.

—Això deuria provocar un niu de conflictes entre propietaris i rabassaires.

De fet el contracte en si mateix era beneficiós per als rabassaires perquè els pagesos eren molt intel·ligents i van saber trobar un petit buit legal, que consistia en el que s’anomena «capficar», que significa agafar una branca d’un cep, enterrar-la, i d’aquest cap que es fica dins la terra en surt un cep nou. Aquest es desenvolupa i acaba formant una planta nova. Ells van aconseguir que legalment això s’acceptés com a part de la mateixa plantada, i implicava que podien anar rejovenint la vinya fins al final dels dies. Aquí va recaure el conflicte inicial. Els propietaris es veien incapaços de poder finalitzar aquests contractes i aplicar condicions més cares de negociació. És una mica com els contractes de lloguer de renda antiga, que són a perpetuïtat; aquests contractes  acabaven sent així. El que sí va passar és que amb l’arribada de la fil·loxera i la desaparició de gairebé tota la vinya, aquests contractes es van anul·lar de cop perquè es van morir tots els ceps. I aquí sí que va venir el conflicte fort perquè els terratinents estaven en una situació de força per poder negociar qualsevol cosa i molts rabassaires es van empobrir i van haver de marxar a buscar-se la vida en altres indrets.

—Amb tot, el conflicte que mostres a la teva novel·la no és tan econòmic i social, sinó emocional. Què t’ha dut a triar aquesta línia en lloc de plantejar un tractament més reivindicatiu? 

És cert que el tema de la rabassa morta és una excusa per desenvolupar un altre tema, i potser he optat per aquesta línia perquè a mi sempre m’han interessat molt les relacions humanes. I sobretot m’interessa mostrar que no és més ric qui té més, que és una de les idees que recorre la meva obra.

—Efectivament, les relacions humanes són el motor de la novel·la. Tenim el grup dels propietaris, sobretot representat en el personatge de Joan Ramon, i tenim el grup dels rabassaires, representat per un ampli ventall de personatges: Isidre i Montserrat, els seus fills Remei i Sadurní, la padrina Eulàlia… i d’altres que anirem trobant al llarg de la lectura. Quina importància té en la novel·la el concepte de família?

Per a mi és d’importància vital. Potser perquè tinc la sort de tenir una família que fa molta pinya, i al final això és el que fa la família de l’Isidre i la Montserrat. Jo crec que la unió fa la força, i el que fa aquesta família de rabassaires és tirar endavant malgrat les circumstàncies, i sempre amb alegria, sempre amb il·lusió, sempre tots junts. Justament aquesta és la gran riquesa que tenen, i la que Joan Ramon no podrà aconseguir mai.

—Més enllà de la importància de la família dins la novel·la, també trobem que la dona hi té un pes vital. Et trobes més còmoda amb els personatges femenins?

Potser sí perquè soc una dona. Però la veritat és que em generen molta admiració perquè vivim en un món que, per molt que hagi canviat i que vulguem canviar, continua sent un món d’homes. I no som conscients que en aquest món d’homes qui té un paper clau, encara que no reconegut, són les dones. I això sí que ho he volgut fer visible al llibre, i sobretot en una època que era molt més complicada que la nostra.

—Tal com comentes, ens mostres l’evolució del rol de la dona a nivell social, econòmic, històric i cultural. Hi ha personatges femenins molt ben caracteritzats: la Montserrat, mare de família i pal de paller; l’Eulàlia, la remeiera capaç de tenir una visió molt àmplia del que és l’ésser humà; la Mercè, que en tot moment dona amor malgrat tenir uns vincles familiars més llunyans… Com a autora és molt difícil triar però, ¿ens podries dir si hi ha algun d’aquests personatges de ficció que hagi estat creat amb una estima especial?

Bufff… Sí, és difícil triar quin dels teus nens t’agrada més. Però sí que és cert que a mi m’agrada molt la Montserrat per la intel·ligència i per la força que té, i alhora per com ho porta endavant d’una manera tan discreta. Ella es mou per darrere, sembla que no hi sigui, que es tracti d’una dona de les d’abans, molt senzilla, però al final és qui tira de la família. I evidentment la Mei, que és una dona lluitadora, tossuda… i a mi m’agraden les dones tossudes perquè, al final, cal lluitar pel que un vol. Però en general totes tenen el seu encant: la tieta Mercè, que és una senyora que potser té una vida més regalada però que també té la capacitat d’estimar i d’anar més enllà. I l’Eulàlia, la remeiera, potser perquè a mi sempre m’han agradat molt les bruixes. Però costa molt triar-ne una…

—Amb tot el que hem parlat –els personatges, la idea de família, la importància de les relacions personals, humanes- queda clar que un dels grans temes que ens planteges en la novel·la, i n’hi ha d’altres, és l’amor. Amor de tot tipus: patern-filial, matern-filial, de parella, d’amistat… Però estaries d’acord amb mi que la venjança és la guspira fa esclatar tota la història? 

Sí, però és una venjança mal entesa. Més aviat és enveja. Al final el que mou en Joan Ramon és un sentiment de frustració. Ell s’ha sentit traït, i d’aquí li ve el sentiment d’enveja per no poder tenir el que més desitja: l’amor, en qualsevol dels seus vessants. I això provoca aquesta venjança.

—La novel·la s’inicia el 1861 i acaba l’any 1920. És a dir, que abraça gairebé seixanta anys. Durant aquest període són molts els conflictes que van tenir lloc, dins la història en general, però més en concret en el marc del món vitivinícola, que seria el cavall de batalla del Premi de Novel·la curta Celler de lletres que tu vas guanyar. Tenint en compte això, ¿com vas dur a terme el procés de documentació i selecció? Perquè en llegir la novel·la es fa palès que exposes moltes dades al voltant d’aquest món vitivinícola.

En aquest punt he de reconèixer que tinc un gran avantatge perquè és el món que potser conec millor. Perquè a part de ser penedesenca, a part de ser sadurninenca, he dedicat quasi tota la meva vida professional al món del vi, i a més m’apassiona parlar de la terra, de les vinyes… És una matèria que sempre m’ha agradat molt estudiar i aprendre, i per tant ja venia amb la feina una mica feta. A més crec que, com a sadurninencs, és una part important de la nostra història i que, per tant, caldria conèixer: quin és el nostre origen, les nostres arrels, l’aparició dels primers escumosos i l’elaboració del cava, que al final és el que ens ha posat al mapa.

—Rabassa morta és la teva primera novel·la publicada. Tens algun nou projecte d’escriptura damunt la taula? 

La veritat és que no. Jo no m’havia plantejat mai escriure i tampoc no era una habilitat que jo considerés que tenia. De fet tot plegat va ser una juguesca que ha acabat molt bé. No sé… això és com aquell ase que va tocar la flauta per casualitat. No sé si m’arriscaré de nou amb l’escriptura, però mai no se sap, perquè l’experiència ha estat molt interessant; tot i no haver-m’ho plantejat mai, en vaig gaudir com no m’ho hauria imaginat. O sigui que… potser, si trobo una altra flauta, la farem sonar.