Arnau Mayans, coeditor i traductor del pròleg d’Ànimes precioses, conversa amb Antoni Canu sobre els orígens, la pulsió literària, l’univers poètic i els referents d’aquest escriptor de "ratlles curtes" de la Barceloneta de Sardenya, arran de la concessió al poeta de la Creu de Sant Jordi. Podeu llegir aquí l'entrevista, publicada a Núvol.

El 10 de març passat es publicaven els noms de les personalitats i entitats distingides enguany amb la Creu de Sant Jordi. L’aleshores consellera de Cultura, l’Honorable Senyora Mariàngela Vilallonga, feia pocs dies que li ho havia comunicat per telèfon. Ell, diligent com és, no ho va explicar abans d’hora. Quan va arribar el moment, ho va fer saber. I us ben asseguro que ha estat l’anunci més modest, sincer i impressionat que hagi vist mai. No és d’estranyar, coneixent-ne el protagonista. 

Però per això hi som els altres, per esbombar-ho als quatre vents, perquè, creieu-me, l’ocasió ben bé que s’ho val: li han concedit la condecoració dissenyada per l’orfebre i joier Joaquim Capdevila al poeta alguerès Antoni Canu (Ocier, 1929) “per la qualitat de la seva obra literària, que ha fet que esdevingui una de les veus més reconegudes a l’Alguer, al conjunt d’Itàlia i als diversos territoris de parla catalana”. Un honor que avala un itinerari poètic sòlid i particular que enriqueix l’expressió artística de la nostra llengua, format, fins al dia d’avui, per cinc reculls i una antologia: Poesies (1995), En l’arc dels dies (2000), Nou Cant (2007), Antoni Canu: Itinerari poètic (2009), Les mies mans (2014) i Ànimes precioses (Saldonar, 2019).

En aquest breu diàleg —reconstrucció minuciosa de moltes estones— parlem dels orígens, de la pulsió literària, de l’univers poètic i dels referents d’aquest escriptor de “ratlles curtes” de la Barceloneta de Sardenya.

—Antoni, parlem un poc de quan eres minyó…

Jo só nat a Ocier [en sard, Otieri] i só creixit amb la variant logudoresa de la llengua sarda. Só creixit també amb algunes arrels de la pagesia, per cosa só viscut a la casa dels meus avis, i ell i el sou fill eren pagesos.

—I com sés arribat a l’Alguer?

Jo no he coneixut lo meu pare, va morir quan jo teniva dos mesos. La mama, després de deu anys de viudança, sés tornada a casar, i el marit treballava a l’Alguer. Però ja la coneixiva de primer, hi veniva cada estiu, perquè la mama mos hi portava per quinze dies. Quan jo vaig a l’Alguer, l’Alguer teniva quinze mil habitants.

—Com escomences, donques, a amprar l’alguerès?

A quasi tot lo centre històric lo català alguerès era la llengua primària: los genitors no parlaven en italià als fills, solament en alguerès. Jo que teniva una cultura de llengua sarda, vaig a l’Alguer i trob una cultura diferent. I cosa fas? He fet de tot per aprendre’l. Després de freqüentar l’escola d’alguerès Pasqual Scanu, que m’ha dat les raguines de la llengua, les he cultivades i he tengut la curiositat de conèixer les variants del català: lo català estàndard, lo català de València… I així. Los anys seixanta me só casat amb una algueresa, Maria Musso, que parlava el català. A la mia casa se parla sol l’alguerès, també els meus fills lo parlen beníssim. Així só arribat, a poc a poc, a escriure en aqueixa llengua. I, pròpio, quan pens, pens en aqueixa llengua, i després la traducció la faig en italià.

—Feta aqueixa aproximació a la tua trajectòria lingüística, passam al tou itinerari poètic; si és que se poden considerar periples diferents… Quan entens la pulsió poètica?

Primer no teniva la capacitat d’escriure allò que jo enteneva i, donques, me só fermat i he iniciat a llegir A la recerca del temps perdut, de Proust, i altros llibres d’aquellos grans escriptors russos. I després he iniciat a escrivir. La primera poesia és estada Versos, l’any 1991. Vull diure també que per a mi és estat fonamental per seguir envant la coneixença de la professoressa Giulia Lanciani, que era una gran crítica literària d’Itàlia, qui sempre m’és acompanyat en lo meu itinerari poètic.

—Per cert, havies escrivit mai poesia en sard? 

No, no, he escrivit sol en català alguerès.

—Te sents, però, com han afirmat los editors del tou darrer recull Ànimes precioses (Edicions Saldonar, 2019), “un poeta alguerès d’arrels sardes que escriu, sent i viu en català”?

Tenc de remarcar i posar en clar una cosa: sí, jo me só enamorat d’aqueixa llengua, però no he olvidat la llengua de la mia infantesa. Com fas a olvidar la llengua materna? És impossible! Per conèixer més amb profunditat la mia poesia, menester de parlar-ne. Sem vinguts a l’Alguer el 1939, després, al 42, sem tornats a Ocier perquè hi eren los bombardejos. La nostra casa és estada brujada. Durant la guerra só restat a Ocier, fent lo campanyol per set anys. Los meus poemes canten la terra on he fet lo pagès, perquè el camp on he treballat és lo meu univers poètic. Tot surt de la terra, de la terra de Sardenya.

—Quins són los teus principals referents poètics?

Jo he escomençat a llegir la poesia catalana d’Espriu. Després, però, he tengut la curiositat de conèixer també la poesia americana, anglesa, indiana, coreana… Això és perquè me voliva nodrir de tantes entitats del món, de tantes poesies, per cosa és un enriquiment per poguer escriure i per veure cosa han escrivit los mestres primer de mi.

—Tens calqui reflexió damunt la situació literària, també cultural, de l’Alguer?

Tot depèn de la llengua. Si se parla la llengua, s’escriu; si no se parla… És difícil que la llengua vivi. Les associacions culturals que són a l’Alguer per la valorització de la nostra llengua menester que siguin a treballar, per cosa unint les forces hi ha la possibilitat que la llengua vagi envant.