Pep Martí entrevista Per Nyholm a Nació Digital per saber més de Cuba, la soledat que no s'acaba, llibre editat per Saldonar, amb pròleg de Jaume Cabré. Podeu llegir-la aquí.

Per Nyholm és un personatge sorprenent i amb caràcter. Periodista veterà, una vegada va ser acomiadat per donar una puntada de peu al cul a l'editor. Coneix Catalunya des que, a finals dels seixanta, va visitar l'Espanya de Franco. Ha estat corresponsal en diversos països i va seguir la caiguda del comunisme i les guerres balcàniques. Ara acaba de treure Cuba, la soledat que no s'acaba (Saldonar), la crònica punyent d'un viatge per l'illa caribenya que ha fet amb tendresa pel poble cubà i rebuig pel seu règim. 

El llibre —amb pròleg de Jaume Cabré— inclou un epíleg on Nyholm estableix lligams entre el procés d'alliberament cubà i el català. Que cap lector esperi comprensió envers el castrisme per part de Nyholm, que milita en una esquerra que fa de la llibertat la primera bandera. Potser per això no amaga la seva simpatia pel procés sobiranista i el rebuig que li genera la repressió de l'estat a Catalunya.

—La història encara no ho sabem, però vostè no absol Fidel Castro.

Això no em correspon a mi, correspon als cubans, que algun dia podran dir la seva. I perquè arribi això, que un dia arribarà, el que calen és bons historiadors.

—El seu llibre es vol desmitificador. Equipara un dictador com Castro amb d'altres dictadors llatinoamericans com el dominicà Rafael Leónidas Trujillo. Creu que la revolució cubana es pot posar al mateix nivell que règims com el trujillista o el de Pinochet? 

Pel que fa als crims, sí. El que fa pitjor Castro és que ell va arribar al poder amb moltes promeses de llibertat. La gent es va sentir alliberada. Amb el temps, es va comprovar que el que buscava era acumular més poder. En aquest sentit, és equiparable a Pinochet o Trujillo. Però la majoria de dictadors llatinoamericans solen ser de dretes i d'aquests no n'esperem res. Ell, al ser d'esquerres, ens va enganyar a tots.

—Deixi que faci d'advocat del diable. Hi ha algunes conquestes socials de la revolució que poca gent discuteix. En alfabetització, en avenços sanitaris. Cuba ha exportat metges. 

Els cubans saben llegir i escriure, però no hi ha llibres. No hi ha diaris. I si ets cubà i escrius un llibre, pots acabar a la presó perfectament. La situació de la salut a Cuba és bastant dolenta. Molts metges que treballen fora haurien de treballar a Cuba i cobrar el que mereixen a Cuba, en lloc de ser utilitzats com una exportació d'alt standing. Vam ser a Santiago de Cuba observant l'estat de la salut. Quan va a Cuba interessada en aquest tema, els porten als millors hospitals. N'hi ha uns quants. A Santiago vam conèixer una noia que estava embarassada, en una família normal, que es va haver de dur l'aigua de casa a l'hospital quan va anar a parir. Això és una cosa en què la gent no pensa quan va de viatge a Varadero. Van amb autobús a la part històrica de l'Havana, que és preciosa, com un miratge. Per això, jo no volia veure ningú del govern mentre estava allí.

—Parla dels intel·lectuals i la seva relació amb Cuba. Considera que la mirada de Graham Greene sobre Cuba és més honesta que la de García Márquez?

Tots dos vivien en el seu propi món. Greene fa una sàtira escrivint sobre la vida sota el règim de Batista. El problema que té García Márquez és que no és sincer. Sabia el que estava passant. Un dels seus amics, el general Ochoa, va ser afusellat per Castro. La realitat és que el general era un perill per Castro perquè era popular. García Márquez no va intervenir. Va dir que no era un problema seu. És menys que sincer. Com Mario Vargas Llosa, que va ser president del Pen Club Internacional. Escriu molt bé, com García Márquez. Però si vols ser un intel·lectual, escriure bé no és suficient.

—Què defineix un intel·lectual?

Tant García Márquez com Vargas Llosa no fan honor a la condició d'intel·lectual, que implica la defensa de la llibertat d'expressió. Greene era diferent, va escriure sobre un règim que ja no existia. No es posava en política, i si ho feia, era des de la distància. Era un escriptor que dubtava.

—En el llibre fa referència a la situació de Catalunya. Què poden aprendre els catalans del procés d'independència de Cuba?

La lliçó principal, que els catalans també haurien d'agafar de l'Europa de l'est i dels països balcànics, sempre és la mateixa: la unitat i la capacitat de resistir i lluitar. Crec que la república catalana arribarà en els propers deu o quinze anys.

—N'està convençut?

Els espanyols estan fent tots els errors possibles. Per què Catalunya no pot tenir un referèndum d'autodeterminació? L'estat espanyol és una combinació de moltes llengües i cultures, però amb un estat imposat des de Castella. En les actuals condicions, l'estat espanyol no hauria de pertànyer a la Unió Europea. Catalunya és una nació políticament sofisticada, molt més que Espanya. Però té una població que viu bé, que no arrisca. Es poden reunir mig milió de persones a la Gran Vía i a Madrid tant li fa. A la UE estan preocupats amb la situació d'Hongria i Polònia perquè allí hi ha un potencial de violència.

—Vol dir que farien més cas si aquí n'hi hagués?

El que fa falta aquí és algun ens o guàrdia nacional que vulgui defensar Catalunya. Una manera de fer-ho seria bloquejar l'exportació de béns d'Espanya a Europa, que s'hauria de tallar des de Catalunya i Euskadi. I no per 24 hores, fins al moment en què entrés l'exèrcit espanyol i hi hagués un bany de sang. No em toca a mi dir-ho, és dur dir-ho, però les coses canviarien si l'exèrcit espanyol matés cent persones. Brussel·les s'ho prendria seriosament.

—Diu que Madrid li recorda més Bucarest i Belgrad que no pas Praga, Berlín o Varsòvia.

Si camines per la Gran Vía madrilenya, avances entre muntanyes de pedra. Això té un missatge, que és espantar la gent. Madrid és una capital imperial, però té por d'ella mateixa. Sap que no té poder, que és una aparença. Viena o Praga també tenen grans edificis, que són macos, tenen una estètica. Praga té els edificis més baixos que Viena. Bucarest va patir una dictadura terrible. Com que els comunistes tenien por, no es creien el que deien, van haver de crear aquests edificis enormes, per impressionar-se ells mateixos i a la població.

—Creu que l'estat espanyol està en una crisi similar a la dels països de l'Europa de l'est poc abans de la caiguda del mur?

Està al principi. Si Madrid ara engegués reformes socials, allunyant-se del model centralista, com va fer Polònia massa tard, seure a una taula i veure què es pot fer, encara es podria recuperar. La Constitució s'ha de reformar. Caldria una conferència amb tothom, on es poguessin plantejar totes les opcions. Potser es podria proposar un estat federal. Fins i tot canviant el nom d'Espanya.

—Quin nom li agradaria a vostè?

Estat federal d'Ibèria estaria bé.

—És danès. Dinamarca és una monarquia, com Espanya. Li semblen comparables?

No hi ha comparació possible. La casa reial a Espanya ha canviat un munt de vegades: els Reis Catòlics, els Habsburg, els Borbons. A més, sembla que és profundament corrupte. Jo era a Catalunya quan Felip va fer aquell discurs horrible el 3 d'octubre. Jo soc republicà, però a Dinamarca trobaríem més del 90% de ciutadans favorables a la monarquia. Aquest és un tema que mai s'ha plantejat. La dinastia danesa ha existit amb dos noms, però durant més de mil anys ha regnat la mateixa. És un dels estats més antics d'Europa. Dinamarca existeix des del segle IX. En un monòlit, hi ha una inscripció del rei Harald que diu: "Jo, rei Harald, he batejat els danesos".

—La reina actual és descendent de Harald?

Sí. També hem tingut reis terribles. Però la monarquia s'ha sabut modernitzar. L'any 1864, Dinamarca va perdre una guerra amb Alemanya i es va perdre una part important del territori. Però no va ser per culpa del monarca, que va intentar evitar-la. Dinamarca es va haver de reinventar, es va democratitzar, es va industrialitzar, sota el lideratge del rei d'aquell moment. És el mateix que li toca fer a Espanya. Si Espanya vol sobreviure, s'ha de reinventar.

—Coneix la reina?

Hi he parlat dues vegades. Li vaig lliurar un llibre meu sobre Dinamarca. Ella sap que jo soc republicà. És molt fàcil de contactar. No se sap, però jo crec que és socialdemòcrata. No sabem com serà el fill, el príncep Frederic. No sembla molt espavilat, fa pensar en Felip VI, però la seva dona és molt llesta i ell sap ser discret i fer-se enrere, no com Felip.