D'assaigs, cròniques i mirades personals al procés català i els fets de l'octubre del 2017 n'hi ha per parar un tren. Des de fa deu anys, l'anhel independentista, els pros i els contres, constitueixen un filó editorial de primer ordre. La novel·la Boira, octubre, revolta, de Xavier Vernetta (Barcelona, 1956), aborda aquells dies des de la ficció i creant una trama paral·lela amb la Guerra Civil espanyola. Ho explica l'escriptor en una entrevista a Regió 7. La podeu llegir aquí.

–El van impactar, els esdeveniments de l'1 d'octubre del 2017?

L'1 d'octubre ha canviat Catalunya i crec que també Espanya. Si llegeixes els diaris o observes els resultats electorals que hi ha hagut d'ençà d'aquell dia, veus que l'Estat també ha canviat. No és un canvi radical, sinó gradual, però aquell dia va ser un xoc.

–Com ho va viure?

El 30 de setembre i l'1 d'octubre, vaig ser per tot arreu. El dissabte vam fer una jornada literària en una biblioteca, quan ja havia tancat, i quan estava llegint uns poemes van venir els Mossos a veure què passava. I l'1 d'octubre vaig votar i vaig estar molta estona en diversos col·legis electorals i seguint les notícies.

–La novel·la, doncs, és filla del que va viure en unes jornades tan intenses?

Surt de la necessitat d'explicar coses que tenia al cap. A partir del 2 d'octubre anava escrivint en directe, a mesura que anaven passant els fets, i hi ha escenes que jo mateix les vaig viure.

–Era conscient que s'estaven produint uns fets històrics?

Tenia la consciència que tot allò que estàvem vivint només passa poques vegades a la vida, o potser mai. A partir de l'1 octubre, la societat catalana va canviar, per bé o per mal, però ho va fer, i molt. I el canvi l'estaven protagonitzant la gent que no surt als diaris.

–Per tant, la seva ficció és hereva de l'octubre del 2017?

Sí, en bona part va néixer aleshores, però l'acció de la novel·la té lloc en dos moments històrics diferents: l'octubre del 1938 i el del 2017. Feia mesos que hi estava treballant...

–... i es va adonar que eren situacions paral·leles?

Més que històries paral·leles, el que crec que hi ha és un problema que no està resolt entre Catalunya i Espanya. Els polítics i la premsa espanyola sempre diuen que posaran fi al problema, però els problemes no s'acaben, es resolen, i és aleshores quan s'acaben. La gent de la meva generació hem sentit moltes vegades l'expressió «Para esto hemos ganado la guerra», per posar fi al problema, però el conflicte no es va acabar. Es va obrir un parèntesi, malauradament massa llarg, el franquisme, però el tema no va quedar resolt, i quan es va morir Franco es va obrir un altre parèntesi.

–La novel·la, però, transcorre també l'any 1938...

Va arribar un moment que em vaig adonar que aquesta part i la trama contemporània, parlaven del mateix. Sempre sentim a dir que la història es repeteix, però no és ben bé això, sinó que els conflictes no queden resolts i s'han de resoldre. La Primera Guerra Mundial va resoldre res? No. Ni la Segona. Ho va fer la Unió Europea: els problemes es van solucionar quan els enemics van passar a ser aliats. Ara vivim la mateixa situació: hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya que no està resolt, està molt lluny de ser-ho.

–Com va plantejar la novel·la, a partir d'aquestes reflexions?

No he volgut adoptar només un punt de vista, sinó diverses veus contrastades. Entre els personatges hi ha un parell d'estrangers, opinions polítiques diverses...

–Quina és la trama?

Els personatges són persones que viuen una situació històrica, i m'interessa parlar dels seus sentiments, les sensacions... Crec que tota la societat catalana, al marge del seu posicionament sobre la independència, va viure els fets de la tardor del 2017 d'una manera molt intensa, emocionalment parlant. La novel·la no reflecteix només les opinions sinó l'impacte emocional. En dos anys, han passat moltes coses, la societat ha viscut un impacte molt fort i la novel·la vol reflectir això. Una acció té lloc el 1938, i el protagonista és Antoni Fuster, un treballador de la Pirelli, quan la fàbrica feia cables i era a Vilanova i la Geltrú, que se'n va al front. La trama del 2017 comença el 2 d'octubre, quan Gemma Crivillé i Sean Clark col·laboren en l'excavació d'una fossa comuna.

–Dos moments distanciats per 80 anys que han marcat diverses generacions de catalans.

Quan es parla d'història, sovint es mira des de la distància, amb fredor, perquè el temps ja ha passat, però la història també és patiment, esperances, emocions, inquietuds... de molta gent.

–Igual que ara.

L'1 d'octubre no és només les imatges de la policia, sinó l'emoció viscuda, dos milions de persones fent una cosa que va desbordar el poder. El canvi que s'ha produït és molt important, i crec que la gent no n'és conscient.

–Vol dir?

Hi ha un relat que convida a dir que s'ha d'oblidar l'1 d'octubre, però digues a un partit com el PP, que defensa la repressió i el 155, com és que gairebé ha desaparegut a Catalunya. I entre la gent favorable a la independència, n'hi ha molta que no té interioritzat la importància del que es va fer. Quantes vegades ha passat una cosa així a la història? Durant la revolució d'octubre a Rússia, en la presa del Palau d'Hivern eren quatre gats, o en la presa de la Bastilla durant la Revolució Francesa... Entre la gent que defensa la unitat d'Espanya, no sé si són conscients que hi ha molts catalans que mentalment ja no són a l'Estat espanyol i probablement no hi tornaran a ser mai més.