Carlota Rubio entrevista Josep Lluís Micó al digital de cultura Núvol per tractar les fronteres entre literatura i periodisme 

Han sigut diverses (malauradament, no gaires a casa nostra) les ocasions en què alguna obra ha jugat amb les fronteres entre periodisme i literatura. Però, de vegades, la literatura és més reveladora i fidel a la realitat que cap escrit periodístic. Això és el que Josep Lluís Micó, catedràtic de Periodisme a la Universitat Ramon Llull i analista de tecnologia en diversos mitjans, tracta de demostrar amb Química orgànica (Saldonar), que subtitula molt descriptivament “Dos relats periodístics sobre l’excés, la mentida i la mort”. L’autor explica dues històries personals, una que parteix de la mort i l’altra que hi acaba. La primera història relata una part de la vida de l’Eva, una dona de la part alta de Barcelona que, arran de la mort del seu fill, s’endinsa en un món de festa i droga que no havia freqüentat mai. La segona, ressegueix el recorregut del Nani (pseudònim) durant una nit de les festes de moros i cristians de València a partir dels seus diàlegs amb la gent que hi va trobant. Entre línies, un retrat de la sordidesa i la disbauxa nocturnes vistes des d’una distància essencialment periodística. Parlem amb Micó sobre nou nou periodisme.

–Potser el que crida més l’atenció de Química orgànica és l’esforç literari que hi ha al darrere.

Tothom m’està dient això, però jo no ho acabo de veure. He recorregut a l’estil directe en dues variants diferents perquè les històries tenien una potència tal i m’havien afectat personalment d’una forma tan intensa, que vaig pensar que el més honrat era agafar la major distància possible. Això volia dir renunciar al meu estil (perquè jo no escric així) i deixar que parlessin els protagonistes. Evidentment, seria hipòcrita dir que m’he limitat només a transcriure, hi ha una manipulació estilística. En el primer relat perquè obtinc informació de moltes persones i les poso en boca de només una, això ja és una trampa d’estil. En la segona història, reconstrueixo fets que són passats com si es tractés d’un directe. Però el llibre no està fet com un exercici amb voluntat literària, sinó tot el contrari. A banda de fer sortir als diaris o als mitjans els grans personatges del present, el periodisme ha de complir la funció d’explicar el món en què vivim. I jo crec que explicant històries de persones que, a priori, no buscarien els periodistes perquè surtin als mitjans, estava fent periodisme i acostant-me al màxim a l’essència.

–Així doncs, l’experimentació estilística és en realitat en pro de l’objectivitat.

La matèria primera amb què se’ns educa i treballem els periodistes és la veritat. Ens imposem el deure de respectar amb la màxima honradesa possible aquelles paraules i fets que estem posant sobre la taula i intentant ordenar. No sé treballar d’una altra manera. Potser Química Orgànica no és periodisme convencional, a casa nostra tampoc no hi ha una tradició de fer llibres d’aquest tipus. Tampoc encaixa massa bé en la tradició del nou periodisme americà, ni amb el que es fa a The New Yorker actualment. No sé ben bé què és, però al que més s’assembla és al periodisme.

–I com a periodisme, compleix una tasca social?

Sí, però tampoc és una cosa intencionadament compromesa ni pretenc fer cap denúncia. Vaig intentar agafar la màxima distància. La manera com l’Eva parlava del seu fill, com es comportava, com gestionava la seva vida de parella, com es relacionava amb amics i familiars estava tan lluny de com soc jo que, si hagués intentat explicar-ho d’una altra forma, l’hauria acabat jutjant. Podem dir que és periodisme de societat però no hi ha cap voluntat de denunciar, perseguir ni exemplificar res. Són dues històries que expliquen elements del dia a dia de gent amb la qual et creues pel carrer que no diries mai.

–Amb aquesta manipulació estilística, doncs, demanes la confiança del lector.

Jo m’adreço directament al lector al principi de cada relat, i ho faig per dos motius primordials. El primer, per intentar preparar el terreny del que es trobaran a continuació, perquè és bastant dur i hi ha explicacions i descripcions molt explícites d’accions que formen part de l’esfera més íntima de les persones. El segon motiu és de caràcter més personal, té un vessant terapèutic. Feia molt temps que no escrivia d’aquesta manera: vaig començar fent  periodisme de successos, però després vaig canviar radicalment i em vaig dedicar a la tecnologia, que és potser pel que més se’m coneix. Tornar a recuperar aquesta faceta tan antiga i de la qual fins i tot pensava que ja m’havia oblidat requeria posar en context per què feia això i com ho anava a fer. De fet, em causava molt vertigen escriure sobre aquest tipus de temes a aquestes alçades perquè, per la meva feina i els mitjans on col·laboro, potser soc un periodista molt associat a l’establishment, i això se’n troba molt al marge. Fins i tot li vaig demanar a l’editor publicar el llibre amb pseudònim.

–A què es deu, doncs, aquest retorn al periodisme de successos?

Doncs perquè em van buscar les històries a mi. A l’Eva, la protagonista de la primera història, la vaig conèixer l’últim dia del Sonar de l’any passat, que és el dia en què acaba el relat i segurament un dels pitjors de la seva vida. Ens va presentar un amic comú i em va avisar que la noia tenia una història acollonant, que, si gratava, en podia treure un relat interessantíssim. Jo no la vaig forçar en absolut però, gradualment, vaig anar establint una relació de confiança amb ella i el seu entorn, explicant en tot moment què era el que jo volia fer. Quan vaig tenir tota la història, malbaratar-la donant-li una forma més convencional a nivell periodístic probablement m’hauria permès guanyar més diners, però no hauria estat honrat amb mi mateix ni respectuós amb tot el que ella m’havia explicat. La història té una dimensió psicològica molt important, que en el periodisme ordinari, no es tracta gens bé perquè no tenim temps, i per això, el gènere del dietari s’hi ajustava molt bé.

–I com ho viu ella això?

Quan anava preparant el primer relat, jo anava l’anava enviant a parts a l’Eva, ho vaig fer així fins al final. Ella m’anava introduint esmenes i precisions que m’han ajudat molt. Quan ja estava el llibre fet, l’hi vaig enviar i, durant uns instants, es va voler fer enrere de publicar-lo perquè era massa real. Això, per a mi, va ser bastant revelador.

–La segona història com neix?

La segona història també és una troballa casual. A diferència de la primera, de la qual no coneixia ningú a priori, a la majoria de persones que intervenen en la segona les conec i, per això, no he obtingut el permís de posar els seus noms i cognoms, sobretot perquè hi ha un parell que tenen certa projecció pública. Amb aquesta història ho vaig fer diferent: vaig anar parlant amb diverses persones sobre una nit de festa en la qual va passar un fet extraordinari (l’assassinat d’una noia per part de la seva parella). Va ser quan vaig haver reunit material suficient que vaig començar a demanar permís a tothom per publicar-la, perquè jo creia que explicava moltes coses sobre una manera de divertir-se que no jutjo però que és molt extrema.

–En aquesta segona història inclous el món digital reproduint converses de Whatsapp.

Sí, ho faig per dos motius. El primer és no repetir-me. A part d’això, la força de la interacció i el recorregut que es fa en una sola nit obligava a donar veu a tots els interlocutors que té el protagonista. La segona història segurament és més exigent amb qui la llegeixi perquè està formada per diàlegs que es van concatenant però en cap moment et dic qui està parlant. Jo crec que això era un repte interessant per mantenir l’atenció del públic, però la part dialògica i el recorregut per espais que fa el personatge m’ajudava a fer-ho.

–També ets professor d’universitat. Hi ha un esforç d’ensenyar als estudiants aquest tipus de periodisme que se surt del convencional?

Pel que jo conec, no. Crec que ho hauríem de fer, el problema és que aquest sector nostre avança a una velocitat que és difícil de trobar en altres (a banda del tecnològic). El periodisme busca reflectir la vida i la societat, i la vida i la societat no paren de canviar, avancen tan ràpidament que els mecanismes i engranatges de la universitat sempre van una mica per darrere del sector. Però en el nostre cas, això sesta començant a notar molt. Potser últimament ens hem preocupat molt en focalitzar la nostra atenció en dos àmbits que donen feina als estudiants: la comunicació corporativa i l’entorn digital. Però hi ha un enorme corrent de gèneres, formats, fórmules i models als quals crec que no hem prestat massa atenció. Per acabar-ho de complicar, en general comencem a tenir unes plantilles formades per un nombre considerable de professors que fa molt que no exerceixen el periodisme al carrer, fet pel qual la desconnexió amb el sector és encara més gran.

–On trobem, doncs, referents d’aquesta manera de fer periodisme?

El tipus de periodisme que entra (voluntàriament o no) en el terreny de la literatura, la no ficció, el nou nou periodisme crec que està bastant ben tractat des del punt de vista de la recerca, però potser hauríem d’invertir més esforços i talent en formar professionals que puguin explorar aquest terreny. El problema és que hi ha tan poques referències i tanta llibertat, que més enllà d’ensenyar a mirar i ensenyar a aprendre com afrontar-te a determinats reptes, no hi ha molt a fer.

–Per acabar, pregunta fàcil: "Per què Química orgànica?".

Potser la pregunta és fàcil però la resposta no ho és. L’element químic de la droga i les reaccions químiques entre les persones està present al llibre des de la primera fins a l’última pàgina, i la química orgànica és la part concreta de la química que s’aplica a la majoria de fets que passen aquí. Orgànic és tot allò que té a veure amb la vida, i jo vull pensar que al llibre determinats fets es relacionen amb els altres de forma orgànica, natural, encara que sembli ser de forma caòtica en alguns casos, com diu el Joan Carreras al pròleg.