Míriam Díez publica un article a La Llança sobre Química orgánica de Josep Lluís Micó, en què destaca que "El lector es mou tota l’estona entre l’antestèsia i l’excitació, entre l’excés i la necessitat d’una pau que no arriba, perquè tot és dinàmic, precipitat i es desplaça vertiginosament"

Química orgànica és un llibre que us crearà una lleugera addicció controlada –si és que pot haver-hi una dependència d’aquesta índole-, i el voldreu devorar impacientment perquè actua com si fos un acupuntor que prem zones que no sabíeu que existien. Hi ajuda la seva olor de gessamí i gerani (evocació aromàtica que descriu la protagonista quan tasta la cocaïna) i la manera tan hàbil com està escrit. Aquestes pàgines del catedràtic de periodisme Josep Lluís Micó (Font de la Figuera, 1974) també fan olor de nit, des de la sublimació dels perfums fins a la sordidesa de la pudor dels wàters dels locals. Sense arribar a ser un catàleg escatològic, és innegable que a Química orgànica hi ha també molta física que es descompon. La mort és un teló, no de fons sinó un vel que separa i uneix, una membrana que lliga les històries i les impulsa. Eros i thánatos tenen una tensió evident en aquests dos relats periodístics  que trenen de manera molt eficaç la insatisfacció, la hipèrbole (tot és excessiu), la banalització de la veritat (no es pot viure tot això i explicar-ho sense escrúpols sense que rodolin caps) i les substàncies que deshinibeixen i permeten una vida “altra”, o una intensificació de la pròpia vida que es declina amb emocions inexplorades. El lector es mou tota l’estona entre l’antestèsia i l’excitació, entre l’excés i la necessitat d’una pau que no arriba, perquè tot és dinàmic, precipitat i es desplaça vertiginosament. Els punts ferms de les històries són precisament els que dibuixa la repetició d’una vida de la qual es vol fugir: la monotonia de vides funcionals però sense passió, l'obligació i les aparences –i fins i tot encerts i èxits– de la vida 1, quan en el fons la que interessa és la vida 2 que duen els protagonistes, la que només es pot viure en clandestinitat.

Vida desordenada

Joan Carreras, al pròleg, adverteix que en aquestes pàgines s’hi troba la vida, una vida que és molt més “complexa i desordenada que la manera com la seva presentació s’exposa en qualsevol narració”. Els qui tenim a prop l’autor Micó sabem que ens trobem davant d’un interlocutor ordenat, meticulós, endreçat, però al mateix temps amb un periodista amb una personalitat magnètica, polièdrica i insaciable: és per aquest motiu que s’ha trobat a gent a llocs inversemblants que li han explicat tota aquesta vida condensada i extrema que ara ens presenta. El periodista que té bones fonts sap generar un entorn de confiança perquè la gent li expliqui històries. I ell ho ha aconseguit i ens ho brinda, fent magistralment de confessor però evitant el rol de predicador: no hi ha cap valoració, lloança ni condemna. La seva ment selecciona, ordena, prioritza. És un do que només tenen alguns periodistes: escoltant un testimoni, assistint a un judici, llegint un informe, saben de seguida quin és el titular, i què és essencial i què és accidental. La dificultat, però, també es presenta a aquests cervells racionalistes que saben disseccionar la realitat, i és que hi ha vides i històries en què caldria més d’un titular. Sovint la multiplicitat de vivències, la intensitat del relat, la importància dels detalls –com en una novel·la negra– confereixen una densitat difícil de sintetitzar.

Recordo el dia –el meu aniversari– i el moment –a la sortida del tanatori– quan l’autor em va relatar moltes d’aquestes històries amb detalls que ara podem llegir. Era tot novel·lesc, però era tot veritat.  A plena llum del dia em vaig submergir a la més pregona de les nits. Perquè aquest llibre va de nits que s’allarguen i es converteixen en el dia, però són nits en el sentit fins i tot més místic de la paraula: la “noche oscura”, el no veure el sentit, anar a fons de les pròpies misèries, la recerca de la connexió amb alguna cosa o amb algú. L’imant d’aquest volum de Saldonar és el record com a força que motiva per seguir endavant (“Seguim junts pel que hem compartit, no pel present el futur”) i la cocaïna com a nexe de connexió entre una mare i un fill, entre uns amics que mantenen un vincle indestructible. El llibre té la virtut de no ser un manual moralitzant –deixa que el lector jutgi el que es narra- ni un pamflet introductori a les drogues, amb glossari inclòs. No hi ha mapes que ens guiïn, però tenim material per sobreviure: entre línies podem endevinar una ingent carta de vins, ens podem configurar llistes de Spotify fins a l’infinit, podríem apuntar-nos al Sónar i saber-nos-hi moure amb dignitat. També tenim elements per endinsar-nos en la nit barcelonina i a la d’una població valenciana el nom del qual desconeixem en què no hi ha locals d’adoració nocturna sinó indrets on l’esperit –i la carn– es mouen en altres direccions, sempre accelerades, sempre seguint la capritxosa brúixola del plaer. Una aventura que en alguns casos –hi ha molta introspecció en aquest llibre– porta els protagonistes a formular-se algunes preguntes i a fer sentències d’alt calibre: “Quan perds el teu únic fill, deixes de ser mare” o “el plaer és el que millor combat la desgràcia”.